Scala Hanníbalis

• Passat en petit format (III)

2006-01-09T15:40:00.008-04:00

Nazis a l’Empordà

El novembre de 1942, les forces alemanyes van ocupar la França de Vichy i, naturalment, les seves divisions arribaven fins a la frontera espanyola. La bona sintonia amb el règim feixista de Franco va fer que els caps i oficials de la “Kommandantur” de Perpinyà visitessin regularment l’Empordà. Figueres i la badia de Roses eren destins habituals, on discretament contactaven amb els seus espies allí destinats. A Roses i l’Escala els espies es dedicaben bàsicament a l’espionatge i control marítim; depenien del consolat alemany a Barcelona i estaven ben relacionats amb les autoritats locals.

La torre del Pedró (ara quasi tapada per les edificacions circumdants) en una fotografia de Josep Esquirol (AHE) de cap a l’any 1906, poc després d’obrir-se la carretera de l’Oberta. L’Ajuntament va decidir aquell any tapiar la porta d’entrada per evitar que fos un cau de gent de mal viure.

Dos o més cops al mes la Kommandantur volia organitzar sopars a l’Hotel Duran de Figueres. Un capità de la Luftwaffe, acompanyat d’un sergent i un artificier, van estrar a l’hotel per veure si reunia les condicions òptimes per a les trobades.

–Willkomen zu main hotel –els va dir el Sr. Duran en rebre’ls.

–Dankeshen herr Duran –respongué el capità.

–Li seré franc Sr. Duran. Miri, el fet que la Kommandantur de Perpinyà hagi triat el seu hotel per organitzar trobades no és pas cap premi, ja que la nostra cúpula militar és exigent, sovint poc amable, principalment pels oficials de les SS. Pel que fa ales despeses, li seran abonades pel Govern militar de Girona (…). Respecte al menjador, val més que cada cop que es programi una trobada al seu hotel canviï la fotografia de Franco, tot i que una directiva del Govern civil hi obligui, per un retrat del Führer, perquè el general Altenberg se senti com més a casa.

* La part en cursiva correspon a Quan els nazis sopaven a Figueres (2009) de Jordi Vila.

Torre del Pedró: aixopluc de malfactors

Resulta curiós un dels punts tractats al ple consistorial de 12/8/1906 (Arxiu Històric de l’Escala): “(…) En acto seguido se acordó tapiar con tabique de ladrillo (?) la puerta de la entrada de la torre del Padró, para ser refugio de pobres, mendijantes, tal vez guarida de malhechores, encargando la obra al albañil Juan Sureda Teixidor”. Joan Hugas Pascual (1877-1929) era llavors l’alcalde de la població i Josep Ballesta Gelada i Jaume Sastre Colomeda (besavi de qui això escriu) eren respectivament primer i segon tinent d’alcalde.

L’anarquista Pere Ramos

L’escalenc Pere Ramos Maranges (1886-1921), destacat militant anarcosindicalista i president del Sindicat Únic de Barbers de Catalunya, moriria assassinat el 8 de juny de 1921 a Barcelona, on residia, per un sicari de la patronal durant el pistolerisme (1916-1923) de la crisi de la Restauració d’Alfons XIII. Cap a les dues de la matinada un individu li disparà cinc trets al carrer Marqués del Duero, resultant il·lesos els seus dos acompanyants. Traslladat al dispensari més proper moria uns minuts més tard. La polícia escorcollà dues vivendes dels carrers Mendizábal i Robadors, procedint a la detenció de dos individus. Ramos treballava de barber, precisament, en un establiment del carrer Robadors.

Segons l’informe policial, Ramos era conegut com a sindicalista d’acció i havia estat detringut en divereses ocasions, una d’elles a resultes de l’atemptat perpretat el 5 de gener de 1920 contra el president de la Federació Patronal de Catalunya Fèlix Graupera. Aquest en resultà ferit, juntament amb el xòfer i un altre membre de la directiva patronal; un agent de seguretat resultà mort i un altre ferit. S’acusà els grups d'acció del S.U. del ram de la metal·lúrgia i Pere Ramos va ser detingut juntament amb Ramon Archs Suñer. Ramos fou posat en llibertat per falta de proves. (Extret d’Antoni Puig Tonet –2010–, de Rafel Bruguera).

Els núvols de l’Empordà

L’escriptor i filòleg Joan Baptista Xuriguera Parramona (1908-1987) va escriure Els núvols de l’Empordà (1984) durant bona part de l’any 1938 que va estar refugiat a la Vajol després de la caiguda de Lleida. Des d’aquest balcó privilegiat fa la crònica d’aquella estada i parla embaladit dels núvols que veia dansar sobre la plana de l’Empordà. “Cap a la banda de llevant hi havia una cinta blanca com si el firmament s’hagués volgut engalanar amb una diadema. Era tot un nuvolet, llargarut i uniforme, que començava a les muntanyes de la Jonquera i es perdia més enllà de l’Escala (…). Nosaltres estàvem absorts en aquell ambient de bellesa panoràmica, comtemplant la immensitat del firmament”.

“Vingué un dia de calma (…). Prou veiem els boscos, el mar, la plana, Roses i Figueres i l’Escala (…). El Mar Català, força trasbalsat en aquells temps de terrible guerra, dormia aquell matí tendrament. I el colós, arraulit i manyac, prenia les moxaines com un pueril pessigolleig, es removia una mica i tornava a quedar quiet i adormit davant les platges de Roses i de l’Escala (…). A la darreria de gener de 1939 vam deixar la Vajol; la guerra avançava i calia fugir. I la plana de l’Empordà, amb el golf de Roses al fons, continuaria oferint els dies clars de meravella i altres dies coberts pels feixos de núvols grisos i negres. Sense nosaltres, continuaria eternament impenetrable el misteri del firmament, el joc fabulós dels núvols de l’Empordà”.

(L'Escalenc-2011)

• Tardor 2011: l’amenaça ve de l’espai

2006-01-09T15:39:00.026-04:00

La visita del cometa brillant Elenin (octubre) i el pas pròxim a la Terra de l’asteoroide potencialment perillós 2005 YU55 (novembre) seran aquesta tardor notícia als mitjans de comunicació. Tanmateix, tot i l’any 2029 encara queda lluny, comença a inquietar el futur pas de l’asteroide Apofis.

L’asteroide 2005 YU55 passarà entre la Lluna i la Terra el novembre de 2011 (requadre inferior) en coincidir la seva òrbita amb la del planeta Terra (requadre superior).

Els serveis d’emergència (bombers, polícia…) van rebre entre 8 i 9 del vespre del dissabte 17 de gener de 2009 un allau de trucades des de Blanes fins a Argelers passant per l’Escala dient que havien vist una bola de foc de forta lluminositat de color verd fosforescent amb l'interior blanc recorrent el cel de sud a nord. La bola de foc va provocar curiositat i fins i tot alarma, però de caure a la superfície terrestre ho devia fer potser a Dinamarca. Experts en astronomia van explicar que segurament era un bòlid (meteor amb una magnitud mínima 4) que en contactar amb l’atmosfera terrestre no es desintegrà del tot i va acabar impactant.

A l'espai interplanetari existeix una infinitat de viatgers celestes (asteroides i cometes i els seus fragments) d’entre dimensions notables i microscòpiques. Els asteroides (roca i metalls) i els cometes (gel i pols) de grans dimensions són observables de vegades fins i tot a simple vista durant la seva trajectòria orbital. Els asteroides comunament no són visibles fins que convertits en meteors la fricció amb la termosfera terrestre (120 km d'altura) els posa incandescents. Assoleixen la seva màxima brillantor cap els 100 km i (llevat que no siguin d'una grandària considerable) la fricció els volatilitza del tot (estels fugaços amb magnitud 2,5) a una altura entre 100 i 70 km.

Segons la terminologia, són asteroides (meteoroides) quan es troben a l'espai en curs de col·lisió amb la Terra, meteors quan penetren a l'atmosfera terrestre i meteorits quan impacten en la superfície. Cada any cauen desenes de milers de meteorits; la majoria són com una pedra i acaben desintegrant-se a la termosfera. Esporàdicament es pot produir un impacte amb un asteroide de dimensions fatals. L’impacte més famós va tenir lloc fa 65 milions d’anys a la península del Yucatan (Mèxic) equivalent a l’explosió de desenes de bombes termonucleras: és el que devia provocar el canvi climàtic i la mutació de la biodiversitat que va acabar amb els dinosaures.

El cometa Elenin o C/2010 X1 (3-4 km diàmetre), descobert per l’astrònom rus Leonid Elenin el 10/12/2010, és font de dubtes i controvèrsies a mesura que s’acosta a la Terra. La trobada amb el nostre planeta serà aquest 16 d’octubre quan el cometa es trobi a 0,233 unitats astronòmiques (1 unitat = distància Terra-Sol), és a dir, a més de 25 milions de km. Hi ha qui creu que és el tan buscat Planeta X que ha de destruir el món (la secta Ramtha, vinguda dels EUA, espera l'apocalipsi el 21/12/2012 al poble nord-català de la Menera). Cometes molts famosos de la història recent han estat: Halley (1986), Hyakutake (1996) i Hale-Bopp (1997).

L’asteroide 2005 YU55 (400 metres D.), fregarà el pròxim 8-9 de novembre el nostre planeta en passar només a 300.000 km de distància. Per la grandària i la proximitat, nombrosos observatoris de tot el món estan preparats per fer el seguiment. “Així que prepareu-vos i marqueu els calendaris per a la visita del meteoroide. La roca podria, d’impactar contra el planeta (explosió equivalent a 65.000 bombes atòmiques), destruir una gran ciutat i causar greus danys a la regió. En realitat, però, no representa cap amenaça per a la Terra”, ha comentat Don Yeomans (director de Near-Earth Object Program de la NASA).

Aquestes darrers dècades s’han produït casos que van ser detectats només a posteriori: el 2000 XC15 (? m. D.) va passar desapercebut el 1976 tot i orbitar a mig camí entre la Terra i la Lluna; l’event del Mediterrani Oriental (10 m. D.): una explosió aèria entre Líbia i Grècia el 6/6/2002; el pas del 2002 MN (120 m. D.) el 14/6/2002 a només 120.000 km de la Terra (la Lluna és a 384.400); l’event de Vitim (50-100 m. D.): impacte d’un cometa a Sibèria el 25/9/2002. Altres visites recents significatives: el 2007 TU24 (150 m. D.) va passar el gener de 2008 a uns 537.496 km de distància; el 2009 DD45 (20-40 m. D.) el 2/3/2009 a només 63.500 km; el 2009 ST19 (1 km D.) va passar el 13/9/2009 a 645.000 km de la Terra; el 2010 GA6 (22 m. D.) va sobrevolar l’abril de 2010 l’òrbita lunar (a 359.999 km de la Terra).

Els asteroides descoberts són 450.000. D’entre els 4.000 catalogats com a NEOs (objectes pròxims a la Terra) 1.077 són considerats PHA (asteroide potencialment perillós o mortífer) en ser el seu punt orbital pròxim a la Terra (a menys de 0,05 unitats astronòmiques = 7 milions i mig de km). Un dels viatgers celestes considerats potencialment més letals és l’asteroides Apofis (descobert el 2004 per astrònoms dels EUA).

L’aproximació de l’Apofis (300 m. D.) a la Terra el 2029 ha activat la defensa espacial. És un dels pocs que ha merescut un nom propi per la seva grandària i proximitat. Fregarà el 2029 l’òrbita on s’alineen els grans satèl·lits de comunicació (a 36.000 km d’altura; la Lluna està 10 cops més lluny) amb zero risc d’impacte contra el nostre planeta. Sí que existeix risc de colisió amb la Terra set anys desprès (el 2036) perquè la seva òrbita es podria pertorbar durant el seu pas el 2029 a causa de la força de gravetat de la Terra. Es treballa amb aquesta hipòtesi per intentar desviar-lo.

Altres asteroides ens visitaran amb risc de xoc: el 2002 NT7 (2 km D.) el 2019, el 2004 MN4 (500 m. D.) el 2029; el 2007 VK184 (130 m. D.) el 2048; el 2004 VD17 (580 m. D.) el 2102; el 1950 DA (1 km D.) el 2880. Salvador Sánchex (Observatori Astronòmic de Mallorca / NEODyS) creu que abans de 2019 podem tenir un espant pitjor: “No estem seguint els asteroides menors de 300 metres i n’hi ha molts. Atenció als cometes: són imprevisibles”. No es tracta de fer catastrofisme, però la Terra no deixa de ser una partícula de pols en la infinitat de la Via Làctia i els humans estem tan desprotegits com ho van estar els dinosaures.

http://www.minorplanetcenter.org/

http://www.20minutos.es/noticia/168907/0/asteroide/impacto/tierra/

http://neo.jpl.nasa.gov/index.html

http://impact.arc.nasa.gov/

Premsa: La Vanguardia, El País, El Periódico i Avui

(L'Escalenc-2011)

• Les sardanes d’Albert Einstein

2006-01-09T15:38:00.016-04:00

Icones mundials com Thomas Mann, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Albert Schweitzer, Oskar Schindler, Cole Porter, Albert Einstein i un llarg etcètera han lloat la sardana. Entre totes aquestes prestigioses personalitats impressionades per la sardana destaca la figura del físic alemany Albert Einstein (1879-1955) que la va conèixer durant la seva estada d’una setmana a Barcelona l’any 1923.

Einstein (al centre de la foto) acompanyat del conseller de la Mancomunitat Pere Mias Codina i altres personalitats durant la visita a l’Escola Industrial de Barcelona. Allí, en homenatge seu, va ser obsequiat amb una ballada de sardanes i ballets populars. (Fotografia cortesia de l’Escola Industrial de Barcelona).

Einstein, ja convertit en una celebritat, va ser a la capital catalana del 22 de febrer a l’1 de març, convidat per l’Institut d’Estudis Catalans de la Mancomunitat de Catalunya, per pronunciar conferències sobre la teoria de la relativitat; estaven organitzades com un curs i costava cadascuna 25 pessetes. Acabava d’arribar de la seva famosa gira pel Japó. La seva estada va ser complementada amb visites de caire cultural al monestir romànic de Poblet i al conjunt monumental d’Ègara de Terrassa.

La Vanguardia del dia 25 apuntava: “El doctor Einstein, en su aspecto exterior no se parece en nada al sabio tal como se lo imagina la mayoría de la gente. Ni es calvo, ni gasta lentes, ni va embutido de un largo levitón, cuyos faldones, al andar, le azoten las piernas (…)”. Les revistes humorístiques L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i en Patufet van aprofitar la presència del físic per publicar paròdies referides a la relativitat.

El 27 de febrer, l’alcalde accidental de Barcelona Enric Maynés va donar al físic Einstein la benvinguda en català a l’acte institucional celebrat al consistori. Aquell vespre, l’enginyer industrial i polític Rafel Campalans, responsable del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, va oferir a Einstein una especial sopar de comiat. Segons La Veu de Catalunya del dia 28, “fou servit el sopar conforme a una llista, bellament impresa, en caràcter gòtic a dues tintes, i escrita en llatí relativista, per conservar caràcter, més o menys, amb la teoria de la relativitat”. Cadascun dels vuit plats incloïa una referència a científics o filòsofs i a teories científiques relacionades amb l'il·lustre convidat.

L’endemà, dimecres 28, últim dia a Barcelona, va tenir lloc una altra visita d’alt significat científic i polític. Campalans va organitzar en honor seu a l’Escola Industrial (Universitat Nova), referent europeu d’ensenyaments tècnics, una ballada de sardanes a càrrec de la cobla Barcelona i la Penya de la Dansa (Associació d’Estudiants de la Universitat Nova) que va complaure vivament a l’il·lustre homenatjat. Aquesta cobla, nascuda feia un any, tenia en l’escalenc Albert Martí el tenora solista i el seu representant (veieu “Els primers anys del tenora Albert Martí a Barcelona (1921-1924)” al llibret de l’Aplec 2007).

La cobla Barcelona va executar amb esperit les sardanes ‘Davant la Verge’, d’Enric Morera; ‘El cavaller enamorat’, de Joan Manén; ‘Les noies de Prats de Molló’, d’Antoni Juncà; ‘Per tu ploro’, de Pep Ventura. Totes elles puntejades per la nombrosa concurrència. També foren executats diferents ballets populars, sota la direcció de J. Rigall, de l'Esbart Folklore de Catalunya. El programa, un ampli assortiment de música catalana per satisfer la seva melomania, havia sortit publicat aquell dia a La Publicitat.

El científic, sorprès, va elogiar la sardana: “És una dansa molt distingida, que demostra allò que és el poble català i que hauria de ser coneguda per les demés nacions; és una obra d’art agermanada amb un esport”. Einstein va ser obsequiat amb discos de sardanes. Se sap per una carta que el 1934 escriuria a un amic que recordava els bons moments transcorreguts a Barcelona i que solia escoltar aquelles gravacions: “Sovint gaudeixo escoltant les agradables cançons populars catalanes que em van donar uns amics durant una visita, fa ja temps, a Barcelona”.

Einstein va conservar fins al final de la seva vida el seu amor per la música; als sis anys ja sabia tocar amb facilitat el violí. Quan, cap a 1950, li van prohibir tocar el violí per prescripció mèdica es seia al piano i interpretava alguna obra seguida, de vegades, amb satisfacció pels que passaven pel carrer. Va mantenir una bona amistat amb el violoncel·lista Pau Casals. A més de la música, els va unir la lluita contra la tirania dels pobles. Casals, revelat contra la dictadura franquista, dirigint-se a Einstein, afirmava: “Les úniques armes de què disposo són la batuta i el violoncel. No són mortíferes, però no tinc d’altres (…)”.

El matí del dijous 1 de març agafava el tren cap a Madrid. Al seu diari d’impressions fet durant aquest viatge a Barcelona i Madrid va deixar només escrit sobre la seva visita a Barcelona: “22-28 de febrer. Estada a Barcelona. Molt cansament, però gent amable (Terradas, Campalans, Lana –filla de Tirpitz-), cançons populars, balls, Refectorium, sopar. Ha estat agradable! 2 de març. Arribada a Madrid. Partida de Barcelona, càlid acomiadament. Terradas, cònsol alemany i la filla de Tirpitz, etc”. L’anotat al seu diari transpira l'amabilitat i la calidesa que van acompanyar aquell viatge, on també hi va haver complicitat, bon humor i un pessic de misteri.

Exiliat als Estats Units va contribuir, a desgrat seu, a la fabricació de la bomba atòmica. Després de les explosions d'Hiroshima i Nagasaki es va unir als científics que buscaven la manera d'impedir l'ús futur de la bomba. Einstein segueix sent ara una figura mítica del nostre temps, més, fins i tot, del que va arribar a ser-ho en vida.

BARCA, F.X.: L'Escola Industrial de Barcelona (1904-2004). Cent anys d'ensenyament tècnic i d'arquitectura (2008)

GLICK, T.F.: Einstein y los españoles (1986)

ROCA, A.: “Einstein en Barcelona”, Quark, 36 (2005)

SALLENT, E. i ROCA, A.: “Sopar a Barcelona en honor d’Albert Einstein (1923)”, Revista de Física núm. especial (2005)

SÁNCHEZ, J.M. (coord.): Einstein en España (2005)

(Aplec-2011)

• Reflexions postelectorals 2011

2006-01-09T15:37:00.004-04:00

Estanislau Puig (PSC) ha aconseguit revalidar contundentment el seu mandat amb el 44,73% dels vots (25,05% del cens electoral). Només quatre vots l’han privat d’obtenir el novè regidor i assolir així la majoria absoluta emulant els seus predecessors Josep M. Guinart (CiU) el 1995 amb 51,08% dels vots i Rafel Bruguera (PSC) el 1987 amb el 50,81%. S’ha acomplert quasi del tot la previsió, perquè els alcaldes de l’Escala escollits per primer cop sempre en els següents comicis han renovat el seu mandat amb majoria absoluta.

Fotomuntatge: Àngel Torrent

Parlar de resultats previsibles sempre resulta de mal fer. Però moltes de les apostes apartidistes han acabat fent diana, és a dir, el desenllaç electoral ha respost en gran manera a la majoria d’expectatives. Convergència i Unió de Mari Dubé (empresària ram automoció, 64 anys) ha repetit uns resultats molt discrets, ICV d’Àngel Rodríguez (paleta, 39 anys) ha conservat els dos regidors i el PP de Mercè García (sector bancari, 32 anys) ha recuperat el regidor perdut. Sorpreses relatives han estat que el PSC d’Estanis Puig (professor, 58 anys) fregués la majoria absoluta i que Junts per l’Escala de Xavier Ballesta (empresari ram electricitat, 44 anys) obtingués pitjors resultats que ERC fa quatre anys.

Convé mostrar, per situar millor al lector, quins haurien estat els regidors electes ara fa quatre anys si els regidors haguessin estat 17 i no 13: PSC=7, CiU=5; ICV=2, Junts=2 i PP=1. Tot i que Junts no correspon estrictament al perfil d’ERC partim necessàriament dels resultats assolits fa quatre anys pels republicans.

La participació ha estat de 3.679 (56,98%) electors d’un cens total de 6.457, dels quals 2.778 (43,02%) s’han abstingut. Els vots en blanc han estat 88 i el nuls 62, esdevenint en total un 4,08%. En els de 2007 va resultar un 3,99% de vot intransformat (no traduït en regidories en no haver assolit la quota mínima), un 41,85% d’abstenció i un 2,72% de vot blanc/nul. En els de 2003 cinc de les set aconseguien regidories, amb un 6,7% de vot intransformat, un 36,9% d’abstenció i un 1,8% de vot blanc/nul. L’abstenció, un fenomen contínuament a l’alça.

Cinc de les sis formacions han obtingut representació. 8 regidors PSC: 1.618 vots i 44,73% (6 i 35,62% el 2007); 5 regidors CiU: 920 vots i 25,44% (3 regidors i 23,67% el 2007); 2 regidors ICV: 370 vots i 10,23% (2 i 13,61% el 2007); 1 regidor Junts: 323 vots i 8,93% (1 i 11,76% el 2007); 1 regidor PP: 298 vots i 8,24% (0 i 3,99% el 2007). La bipolarització PSC-CiU del vot (65% el 1991, 72% el 1995 i 79% el 1999) que havia declinat el 2003 amb el 65% i el 2007 amb el 59,29% ara ha tornat a pujar fins al 70%. Aquest cop també, com fa quatre i vuit anys, la dispersió de vot i la llei d’Hondt han perjudicat poc els partits minoritaris.

El PSC, tot i la inèrcia dels resultats adversos a nivell nacional, ha incrementat considerablement els seus resultats, factor que permet continuar amb el cicle socialista; Estanis, titllat per l’oposició d’alcalde presidencialista i poc dialogant, ha pogut presentar com avals la feina feta i haver estat un alcalde molt presencial. CiU, malgrat el vent a favor, no ha aconseguit aprofitar aquesta dinàmica i retallar distància vers el PSC; el perfil poc renovat dels seus màxims representants ha estat determinant.

ICV, encapçalat per Àngel Rodríguez per quart cop consecutiu, ha repetit com a tercera força política però ha baixat en percentatge; els ecosocialistes van tocar sostre el 2007. Junts, que es postulava com a aglutinador de l’independentisme (ERC, Reagrupament, Solidaritat), no ha pogut revertir la tendència general d’ERC (a qui estava associat) i ha quedat lluny de les seves expectatives. El PP, totalment renovat, torna a formar part de l’arc plenari després d’haver doblat el percentatge d’ara fa quatre anys.

Si en els comicis de 1999 foren vuit, en els de 2003 foren set i en els de 2007 foren sis, en aquestes novenes eleccions han estat cinc les candidatures contendents. Només dos alcaldables repetien: Estanis Puig (PSC) i Àngel Rodríguez (ICV). CiU ha presentat Mari Dubé per primer cop de candidata i Xavier Ballesta (Junts) i Mercè García (PP) s’han estrenat en política local.

Ha desaparegut Escalencs Independents, promogut el 2007 pel finat Vicenç Folgado.

L’eix esquerra-dreta s’ha presentat força compensat: tres candidatures progressistes i dues conservadores. Referit als perfils dels caps de llista, a diferència del 2007 que no figurava cap dona entre els sis, ara han estat dues dones (CiU i PP) i tres homes (PSC, ICV i Junts) els candidats. Tots els candidats menys el del PP són escalencs de naixement; els del PSC i el PP tenen formació universitària; els de CiU, ICV, Junts i PP es declaren catòlics no-practicants i el del PSC agnòstic.

Resulta interessant la comparança, salvant les distàncies, dels resultats d’aquestes locals amb els de les eleccions al Parlament del 28N en separar-los només mig any. CiU ha pogut retenir només 920 vots dels 1.460 que va obtenir en aquells comicis (ha perdut més de 500 vots). El PSC, en canvi, n’ha guanyat 1.000 en transformar els 609 als actuals 1.618. ICV ha doblat els vots (de 186 a 370). Junts ha incrementat 50 vots respecte a ERC, però n’ha perdut 21 si es compara amb ERC+Reagrupament i 174 si es comparés a ERC+Reagrupament+Solidaritat. El PP n’ha obtingut una cinquantena menys (de 351 a 298).

(L'Escalenc-2011)

• Les anècdotes emporitanes de Rusiñol

2006-01-09T15:36:00.008-04:00

La glossa anecdòtica Ceràmica d’Empúries fou escrita per Santiago Rusiñol Prats (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) temps després de visitar l’estiu de 1909 Empúries i l’Escala –com tota la intel·lectualitat catalana– acompanyat d’altres artistes de Barcelona en ocasió de l’inici de les excavacions de la sepultada Emporiae.

Santiago Rusiñol (fotografia: www.rusinolsitges.com) i una imatge de les excavacions amb la cabana citada pel pintor (fotografia: Josep Esquirol. Fons: Arxiu Històric de l’Escala).

Rusiñol ha estat un destacat pintor, dramaturg, narrador, col·leccionista i un dels introductors del modernisme a Catalunya. Home apassionat i rebel, encarnà la personalitat més complexa de tots els artistes catalans de la seva època. De costums nocturnes, fou un bon bohemi romàntic i un habitual d’Els Quatre Gats. La seva vida, vital, era sempre travessada per ràfegues intermitents de frenesí dionisíac.

L’any 1909 va visitar per primera vegada el jaciment arqueològic d’Empúries invitat pel seu amic i ànima del projecte Josep Puig i Cadafalch. El visitaria també el 1912 arran d’establir-se unes setmanes a la ciutat de Girona, on el 4 de gener havia assistit a l’estrena del seu sainet ‘El pintor de miracles’; els anys 1912 i 1913 passà temporades a Girona pintant. En aquells primers anys d’excavacions, l’equip dirigit per Emili Gandia ja havia realitzat trascendents descobertes, com les troballes del tors de l’estàtua d’Asclepi i el cap d’Afrodita.

Emili Gandia Ortega (Xàtiva, 1866-Barcelona, 1939) va ser el director de les excavacions del jaciment emporità, sota la direcció de Puig i Cadafalch, des del març de 1908 fins a l’any 1937, amb intervals de temps en què no exercí aquesta activitat; també va ser el responsable de redactar uns diaris (conservats al MAC-Empúries) on donava constància de l’activitat arqueològica efectuada a les Ruïnes d’Empúries. El capatàs protagonista de l’anècdota era un jove valencià anomenat Joan Baptista Escrivà qui treballaria al jaciment fins ben entrada la dècada dels quaranta. El catau provisional que cita Rusiñol és la cabana que apareix a la fotografia.

Abans d’entrar pròpiament en matèria, deixeu que us expliqui una primera anècdota protagonitzada per Rusiñol a Empúries. Visitant les excavacions va topar amb un grup de dones d'edat madura que no deixaven de perseguir-lo insistentment. Ell va intentar fer veure a aquelles dones l'aclaparament a què l'estaven sotmetent, però una d’elles li recriminà:

–És que vostè no ens fa cas. I es comprèn davant d'aquestes ruïnes!

–No ho cregui, senyora –va replicar el pintor. Comparades amb vostès, aquestes ruïnes no són res.

Ceràmica d’Empúries

Sempre que els diaris porten que a les Ruïnes d’Empúries s’hi ha descobert una àmfora notable, o un peu de Venus, o una mà d’Apol, o un nas de qualsevol altre déu, al glossador li ve a la memòria la següent anècdota que li va contar una vegada un pescador de l’Escala.

Viligiva per aquell temps les Excavacions un desafortunat capatàs molt honrat, tot lo honrat que és pot ésser en unes excavacions. Les vigilava amb un zel extraordinari, i feia bé, perquè les zones històriques, sobretot si són greco-romanes, ja ho sap En Puig i Cadafalch, han de guardar-se i vigilar-se pitjor que si fossin noies maques de quinze anys.

Quan algun excursionista anava a visitar les obres, ell, el catatàs, li feia la relació de les meravelles descobertes, mostrant-li els llocs on s’havien trobat, i tot això ho feia el sant home sense treure els ulls del damunt del foraster, espiant-li passos i moviments, perquè sabia que, en matèria de pisa grega, des de les minúscules llagrimoses fins als Esculapis de cos enter, els vàndals amics de l’antigor no deixen res per verd.

L’home menjava i dormia a les Excavacions, en les que s’hi havia guarnit com un catau provisional, i allí hi amagava els utensilis indispensables per a la minestra, quan heus aquí que un dia, de cop i volta, s’adonà que li faltaven alguns materials de coure el dinar. Ara una xicra, ara un tupí, ara una olla, ara una tassa, ara un plat, ara la tapadora de la cassola de fer l’arròs, ara el saler. Totes les peces d’aquella mísera cuina varen desaparèixer de mica en mica, com per art d’encantament.

El fet va repetir-se diferents vegades, i el pobre home s’estirava els cabells, de desesperat. Per fi, un dia es va decidir a explicar el cas a l’enginyer-director de les obres. I l’enginyer ho va tenir arreglat de seguida. Va enviar-lo a l’Escala a cercar peces de terrisa a cal plats-i-olles, totes noves de trinca, les hi va col.locar ben bé a la vista del públic, i a sota va escriure-hi un cartell amb aquestes paraules:

PISA VULGAR

ÈPOCA PRESENT

I oli en un llum... Va ésser la manera de fer entendre als excursionistes que tot aquell bé de Déu de joc de cuina no tenia altre mèrit que el servei que feia a l’hora de l’àpat.

• Chemtrails: conspiranoia o realitat?

2006-01-09T15:35:00.034-04:00

En mirar el cel des de casa i observar un seguit de franges blanquinoses més visibles de l’habitual he recordat les declaracions d’un científic referides a un suposat fenomen secret pervers que altres el qualifiquen de pura teoria conspiratòria: són els chemtrails.

A la fotografia central s’aprecia el rastre que deixa l’avió considerat per alguns com un possible chemtrail (portador de productes químics). La foto del requadre té com a objectiu comparar el gruix i la forma d’un suposat chemtrail amb un contrail (estela de condensació d’un avió a reacció). (Fotografia: http://indianinthemachine.wordpress.com).

“Els fronts d’origen atlàntic no han seguit l’itinerari previst i no han deixat a Catalunya ni una sola gota d’aigua” i “Segons els models de predicció europeus GFS i EMS segueix la tendència de no baixar de latitud els fronts que afecten el nord d'Europa” poden ser frases sense més trascendència oïdes a un espai de meteorologia. Però també podrien respondre al seguiment de models de previsió de temps atmosfèrics manipulats amb radars i satèl•lits militars.

Monty Burns, propietari a la sèrie Els Simpson de la planta d’energia nuclear, dissenya en l'episodi anomenat “Qui va disparar a Mr. Burns?” un disc gegant que tapa el sol per assegurar-se la total dependència energètica de la ciutat. Pot semblar fruit de la portentosa imaginació del guionista, però... És doncs perfectament factible l’existència de radars pensats per funcionar com escalfadors atmosfèrics mitjançant microones (màser) per moure masses d'aire a gust.

Documents desclassificats de l’Operation Cumulus evidencien com l’exèrcit britànic i els seus aliats van realitzar els anys 1952-1953 experiments amb mitjans artificials per produir més pluja i neu amb l'esperança de paralitzar els moviments de l'enemic. La US Air Force, amb el Projet 119-L de 1955-1956, va aconseguir resultats similars. El 1967 es va llançar l'Operació Popeye a Vietnam: l'exèrcit va sembrar els núvols sobre la pista Ho Chi Minh amb la finalitat de crear inundacions i tallar les vies d'aprovisionament dels nord-vietnamites.

Les sigles HAARP (High Frequency Active Auroral Research Program) fan referència a un misteriós projecte ionosfèric de geoenginyeria de la Força Aèria i la Marina nord-americanes creat originalment per tancar el forat de la capa d’ozó. En unes instal•lacions militars situades prop de Gakona (Alaska central) s'està desenvolupant aquest projecte que consisteix en 180 antenes que funcionant en conjunt com una sola antena han d’emetre 1 GW (1.000.000.000 W) d'ones de ràdio d’alta freqüència que penetren a l'atmosfera inferior i interactuen amb el corrent dels electrojets aureals (electricitat flotant sobre la Terra).

Imatges d'hipotètics chemtrails al cel escalenc captades el 28 d'octubre de 2010. Els chemtrails, a diferència de les esteles clàssiques de condensació que dibuixen els avions i les que es veuen en les exhibicions aèries, tenen la particularitat de formar línies llargues persistents que després d’escampar-se i desaparèixer deixen el cel visiblement més fosc de com estava abans. (Fotografies: Ilde.Clos).

Els seus defensors addueixen una infinitat d'avantatges de caràcter científic, geofísic i militar perquè les seves emissions estimulen la ionosfera creant ones que poden recórrer grans distàncies a través de l'atmosfera inferior i penetren dins la Terra i el mar per trobar, per exemple, dipòsits de míssils o túnels subterranis de potències perilloses. Altres centres similars al HAARP són el EISCAT (1 GW) a Noruega i el SURA (300 MW) a Rússia.

Però aquest projecte, basat en la idea original de Nikola Testa i font de nombroses conspiranoies, pot perseguir alguna cosa més segons els seus detractors: manipular el clima (inundacions, sequeres, terratrèmols…), controlar la ment i produir fins i tot terratrèmols. Físics russos van acusar l’agost de 2010 els EUA d'estar rere la intensa onada de calor a Rússia que va originar nombrosos incendis i duplicar la mortalitat; el món de les conspiracions relaciona el HAARP amb el tsumami d’Indonesia (2004) i el terratrèmol d’Haiti (2010).

Però la modificació climàtica es pot induir al marge de les antenes de la instal•lació HAARP. Seria amb el projecte Chemtrail (abreviació de l'anglès chemical trail, que significa ‘estela o senda química’). Des d’avions s’emetrien fumigacions que aboquen substàncies a l'aire (barreja de metalls i polímers) i deixen un rastre perfectament visible desde la Terra que no convé confondre amb les esteles de condensació (contrails) generades per les turbines dels avions a reacció. El projecte Chemtrail es basa, oficialment, en estudis científics que palesen que les emissions de CO2 i l'efecte hivernacle estan ocasionant un canvi climàtic perillós i que, de no posar-hi fre, la Terra patiria en pocs anys cataclismes fatals.

El HAARP, misteriós projecte ionosfèric nord-americà de geoenginyeria, va ser creat oficialment per aconseguir avantatges de caràcter científic, geofísic, militar… però també és acusat de manipular el clima (inundacions, sequeres, terratrèmols…) i controlar la ment humana. (Fotografia: http://destylou-misterios.blogspot.com).

Una constatació de les chemtrails serien els filaments anomenats “cabells d’àngel” que poden semblar a primera vista com teranyines d’aranya que es poden trobar en els cimalls dels arbres, sobre els cotxes… i poden ser tan petits com la punta d'un llapis o llargs com un cordill de 10 o 15 metres. Aquests filaments són arrossegats pel vent i, per la seva naturalesa enganxosa, s'adhereixen a qualsevol superfície. Són, segons el científic estadounidenc Tommy Farmer, unes aurèoles de color vermell groguenc impregnades d’un component emprat en experiments de codificació del clima.

Uns oficials militars, en l’estudi d'investigació Weather es a Force Multiplier (1996) de la Força Aèria dels EUA, van subratllar com HAARP i Chemtrail permetria a les seves unitats aeroespacials “posseir el clima” per a l'any 2025. Segons aquest informe, “la modificació del clima serà amb tota seguretat una part de la política de seguretat nacional dels EUA amb aplicacions domèstiques i internacionals”.

Hi ha qui diu que forma part dels objectius d’aquests projectes desestabilitzar els sistemes agrícoles i ecològics tradicionals. Això explicaria l'estranya i gradual desaparició de milions d'abelles arreu del món i la sorprenent mort de milers de ratpenats aquests últims anys a l’estat de Nova York. Tant les abelles com els ratpenats, curiosament, contribueixen poderosament a la pol•linització i són elements clau per a l’ecosistema. També s’especula amb la mort de milers d’ocells les primeres setmanes d’aquest hivern als estats americans d’Arkansas (merles) i Louisiana (tords i estornells) i a Suècia (gralles).

* Última hora.- El terratrèmol i el subsegüent tsunami que l’11 de març van afectar el Japó també s’han vinculat des d’òptiques conspiracionistes als suposats cataclismes naturals provocats pel HAARP.

(L'Escalenc-2011)

• Xavier Ballesta, alcaldable de Junts per l’Escala

2006-01-09T15:34:00.002-04:00

Xavier Ballesta, president del Centre Esportiu i Recreatiu (CER), va ser presentat el diumenge 20 de febrer als mitjans de comunicació com a cap de llista de Junts per l’Escala, candidatura associada a Esquerra Republicana, en un acte celebrat al CER. L’acte va comptar amb la participació de Carme Capdevila (diputada i exconsellera de la Generalitat) i Rosa Caballero (presidenta de la secció local d’ERC).

Junts per l’Escala compta, a més de la pròpia ERC, amb membres de Reagrupament (RCat) i sobretot amb escalencs i escalenques independents (no vinculats a partits polítics); també s’està negociant amb Solidaritat Catalana (SI) per sumar-la a la llista unitària. La candidatura està integrada per membres de gran vàlua del món de l’empresariat i la gestió, de l’associacionisme i la societat civil, de l’ensenyament i la cultura. En el pròxim número de L’Escalenc donarem a conèixer els noms d’aquest companys i la configuració sencera de la llista.

En Xavier és un escalenc emprenador i lluitador que a l’edat de vint anys va crear la seva pròpia empresa del ram de l’electricitat que actualment és una reconeguda referència a l’Escala i rodalia. És una persona molt implicada en el teixit associatiu de la població. Ha estat vinculat, a banda de presidir el CER, a la pràctica totalitat d’entitats i associacions locals com el Carnaval, la comissió de Festes, la comissió de Reis, la secció de Sardanes, el Playback, el Pubillatge, l’Esbart i ha format part de diferents juntes del CER. Actualment presideix la junta d’aquesta entitat des del 2006.

Tota la vida personal i professional d’en Xavier s’ha desenvolupat a la vila, circumstància que el fa molt bon coneixedor de la realitat social i les necessitats de la població, a diferència dels dos últims alcaldes que ha tingut l’Escala (Josep M. Guinart i Estanis Puig) que es van haver d’anar a buscar a Girona. El flamant candidat es presenta il·lusionat i convençut de formar un bon equip per aconseguir guanyar-se la confiança majoritària dels escalencs i les escalenques i entrar a l’Ajuntament amb la convicció de lluitar pel benestar col·lectiu i personal dels seus convilatans.

“Sempre m’havia considerat apolític –manifesta Xavier Ballesta. Estic desencantat amb els politics locals i desmoralitzat per la classe política nacional. Ara he optat per presentar-me a les eleccions municipals perquè desprès de molts anys de col·laborar en diferents entitats penso que m’ha arribat l’hora de fer un pas endavant i entrar en política”.

“M'agrada el repte d’encapçalar a l’Escala la coalició formada per persones independents i partits d’ideologia independentista. El repte de fer un equip entorn de la meva persona amb gent amb inquietuds i preparada, amb ganes de fer coses per al nostre poble, per a les nostres empreses i per a la nostra gent. El repte d’aconseguir un resultat històric que acabi amb l’hegemonia bipolar representada per PSC i CiU. El repte de fer veure als escalencs la gran oportunitat que tenim a l’abast de canviar la manera de fer les coses”.

Tot plegat un gran repte que ell afronta amb il·lusió, respecte i molta voluntat de treball. En paraules seves: “Fa cosa de un any i mig em vaig proposar de fer la marató d’Empúries (42,195 Km), una gran travessia, un gran esforç… i en pocs mesos la vaig preparar i la vaig acabar. Ara tinc una altra marató que és la cursa electoral del mes de maig. També queda poc temps, però els que em coneixeu sabeu que hi esmerçaré temps i ganes per guanyar-me la confiança dels escalencs i poder esdevenir el proper alcalde de l’Escala”.

(L'Escalenc-2011)

• El último viaje de Psicodoro

2006-01-09T15:33:00.005-04:00

Aquest febrer es compleix el 51è aniversari de la defunció del gran anarquista escalenc Antoni Puig Artigas (a) Tonet o Esperrucat. Tonet va patir un infart quan visitava el 10 de febrer de 1960 uns amics a Tolosa de Llenguadoc i en un desesperat intent de socorre’l el seu cos ja inert va ser traslladat a la vivenda veïna del replà, on vivia la seva gran amiga Federica Montseny. L’exministra Montseny s’acomiadava d’ell amb aquestes paraules publicades el 21 de febrer a CNT–AIT, portavoz de la CNT de España en el Exilio (Toulouse), necrològica recollida al llibre Antoni Puig Tonet. Barber, àcrata i savi (2010) de Rafel Bruguera.

Certificat de defunció de Tonet Puig expedit per l’ajuntament de Tolosa de Llenguadoc. Sobreimpressionades, una fotografia de Puig i una altra de la familia Esgleas-Montseny al seu pis de Tolosa de la “place des Salins”. Va ser precisament en aquest menjador que Puig va exhalar l’últim sospir. (Document: arxiu de l’autor).

“Psicodoro ya no volverá a pasearse más por entre los mortales. Psicodoro ha terminado su último viaje. Ha dejado de existir la última de sus encarnaciones. Psicodoro fue creado por Han Ryder y realizado por Antonio Puig. Puig de La Escala, una institución en el movimiento confederal y libertario de Cataluña.

Y Puig ha muerto. Cuando escribo estas líneas, su cuerpo aún está tendido en una habitación de mi casa, rígido e inmóvil, con una gran serenidad en su semblante. La muerte le ha dado una expresión solemne y severa. Su gran frente se destaca tersa como un mármol antiguo. Y su cabellera blanca y rizada forma en torno de ella una aureola de nieve. Puig ha muerto en mi casa. Por un concurso de circunstancias, a ella ha venido a morir, como si, secretamente, subconscientemente, la hubiese elegido como última morada.

Mis ojos se llenan de lágrimas, recordando un largo pasado. Otra vez vuelvo a ver su barbería de La Escala, aquel mundo de anticipación creado en torno suyo. Aquellos pescadores intelectuales, que conocían los clásicos griegos y discutían de todo lo humano y lo divino. Mundo de anticipación que Han Ryder no conociera. Si lo hubiese conocido, hubiera identificado a través de aquel mosaico humano a muchos de sus personajes. Y en Puig, griego retardado, hijo de esa Costa Brava que fue cuna de una civilización, hubiera inmediatamente saludado a su Psicodoro.

Mundo de anticipación que no se limitaba solamente a las digresiones intelectuales. Los rudos pescadores melómanos y poetas, lectores de Renan y de Ingenieros, que recitaban versos de Almafuerte y conocían a Sócrates, eran un mundo apasionado y dinámico, solidario y abnegado siempre. En las horas de la represión y de la dictadura, La Escala, Puig, sus pescadores y su universo de anticipación moral se pusieron al servicio de los perseguidos, y de los secretos refugios de todo un pueblo anarquista, en las barcas de los rudos marinos en los que revivía la vieja raza helénica. ¡cuántos perseguidos por la policía habían ganado, a través de la bahía de Rosas y el golfo de León, las costas francesas! Por allí escaparon Nicolau y su compañera; por allí huyó Ascaso, después de la ejecución del cardenal Soldevila.

(…) Se van cincuenta años de movimiento confederal y libertario. Con él desaparecen recuerdos, anécdotas, páginas inéditas, de medio siglo de vida nuestra. Seguí, Pestaña, Carbó, Aláiz, Plaja, Aragó, tantos y tantos que en este momento no recuerdo, estuvieron ligados a esta vida, compartieron horas de esta existencia, vivieron con él momentos de lucha y de peligro. Todo el período de creación de la CNT, a través de grandes movimientos reivindicativos, en cierto modo tuvo su centro de gravedad en su casa de Barcelona; allí se hacían los periódicos; allí se reunían los Comités en épocas de clandestinidad.

Allí vivía Seguí y de allí salió Puig, volviendo a su hermoso pueblo natal, resolviendo un drama moral como él sabía resolver estas cosas: alejándose, cediendo el puesto a quien fue preferido por su compañera de entonces, sin escándalo, con comprensión y con entereza. Los mayores elogios que he oído de Seguí, los juicios más certeros sobre su personalidad rica y compleja, es de la boca de Puig de donde salían, sin rencor alguno, noble y sencillamente.

Le conocí siendo todavía muy niña y él contribuyó considerablemente a la formación de mi alma. ¡Cuántas horas he vivido en su biblioteca, en los días de vacaciones que anualmente íbamos a pasar a La Escala, discutiendo con él de todo! Hasta para muchos compañeros, su concepción del amor, de la vida, su filosofía sonriente, su helenismo, no eran comprendidos. Chocaba con muchos prejuicios morales y religiosos. Él me enseñó a ser fuerte y a ser libre; él me ayudó a formarme una personalidad propia, a acorazarme contra la crítica y contra la mezquindad. Él fue un poco mi padre moral. Quizá por eso, a la hora de su muerte, ha venido a morir a mi lado. A falta de los hijos carnales, sentía en mí la presencia de una criatura un poco suya, un poco engendrada por su espíritu y por su cultura.

Porqué Puig era uno de los hombres más cultos de nuestro movimiento. Nadie podrá jamás saber lo que Puig había leído y la multiplicidad de sus conocimientos. Ha dejado escritas más de 300 sardanas que mañana le darán gloria, algunas ya hoy tocadas por coblas de la Costa Brava. Su biblioteca, la que tenía en España y que cedió al pueblo de La Escala al producirse la revolución, era algo selecto y extraordinario. Bosch Gimpera y Fenner Brockway que la visitaron podrían dar fe de ello. Y la que ha dejado en Montauban ahora, rehecha con su propio esfuerzo –a comprar libros dedicaba todo el dinero que iba a parar a sus manos–, es, más en pequeño, algo notable por todos conceptos.

Ha muerto de un ataque cardíaco, sin sufrimientos y rápidamente, como él deseaba. Ha muerto hablando de su pasado, interrumpiendo una conversación amena, como hubiera muerto Psicodoro, de haber vivido. Ha emprendido el último viaje. Si existen los Campos Elíseos de la eternidad, por ellos debe pasearse ya su sombra. ¡Salve, Puig, amigo dilecto y querido!”.

(L'Escalenc-2011)

• El pas del rei Ferran VII per l’Escala i Empúries

2006-01-09T15:32:00.008-04:00

Jesús Pardo, d’ascendència escalenca, explica a La casa del carrer del Mig (2010), llibre de tiratge pràcticament familiar, una història que va succeir la primavera de 1814, a les acaballes de la Guerra del Francès, en aquella casa abans que la comprés el seu rebesavi Miquel Simon Guerra. L’Escala va tenir en aquella guerra un paper col·lateral pel moviment de tropes al llarg de l’Empordà i per la seva proximitat a la plaça estràtegica de Roses.

Empúries segons un gravat francès de Lith de Villain publicat el 1823 per l’historiador rossellonès F.J. Jaubert de Paçà (MACE). Sobreimpressionat, Ferran VII en un oli sobre llenç de Vicent López Portaña (Museo del Prado) pintat poc després del seu pas per l’Escala (1814-1815).

Mentre les tropes napoleòniques retrocedien cap a la frontera, alguns soldats aprofitaven per desertar per evitar les campanyes contra les tropes aliades de la Sisena Coalició (Gran Bretanya, Rússia, Prússia…). El 1814 s’havia signat l’armistici i l’evacuació de les tropes franceses. Tres o quatre d’aquests soldats, amagant la seva condició de desertors, van ser allotjats un dia a cases de l’Escala, no gaire lluny del gruix de la tropa francesa que acampava prop de Viladamat. Les famílies que els havien acollit van decidir tirar pel dret i enverinar-los. El desertor de la casa del número 8 del carrer del Mig, el caporal Jean Menouche, va ser enterrat sota el terra del rebost d’aquella casa, llavors propietat de Baptista Juli.

El 1810, durant la Guerra del Francès, el Consell de Regència havia reunit les Corts de Cadis i havia declarat Ferran VII el Desitjat (1784), tercer fill de Carles IV i Maria Lluïsa de Borbó-Parma, “únic i legítim rei de la nació espanyola”, així com nul·la i sense efecte la cessió de la corona a favor de l’emperador Napoleó Bonapart i del germà d’aquest que regnava com a Josep I (Pepe Botella). El desembre de 1813 s’havia signat el Tractat de Valençay, que posava fi a l’ocupació francesa i disposava el retorn de Ferran VII al tron d’Espanya que ja havia ocupat la primavera de 1808.

El rei Ferran VII, acompanyat dels infants Carles i Antoni, entrava a Catalunya per la Jonquera camí de Madrid la tarda del 22 de març de 1814. El viatge des de Valençay s’havia iniciat al matí del 13 de març i va passar per Tolosa i Perpinyà. El jove tinent Manuel Gibert, de la guarnició espanyola que va rebre el rei a la frontera, va dir: “Per davant nostre passa un cotxe al trot; a dins, repapat, hi va un home, menjant-se a dentellades un pollastre rostit que té agafat amb un paper d’estrassa… i passa sense un saludo, sense un somrís, sense una mirada”.

Només de travessar la frontera va pronunciar una de les seves frases cèlebres: “Gracias a Dios ya estoy en España: es un milagro del cielo”. En l’alocució adreçada al poble, l’alcalde de la Jonquera, la primera autoritat amb què el rei contactava en entrar al seu regne, exclamava: “Pedimos a Dios dos cosas: Fernando y la paz”. Després de pernoctar a casa dels Armet la comitiva va sortir cap a Figueres de matinada.

Aquell matí del dimecres 23, en no poder creuar el Fluvià a causa de la crescuda del riu per les pluges i el desglaç (per creuar el riu a falta de pont s’usava una barcassa), va fer una incursió a Empúries amb part de la seva comitiva escortats pels francesos amb el propòsit de practicar la cacera tal com relata Caterina Albert Víctor Català. Més endavant, el 2 de maig, el rector Ramon Roure celebraria un Te Deum a l’església de l’Escala amb motiu de la rendició de les tropes franceses als aliats; aquest va morir el 1816 i va ser enterrat al mig de l’església.

En una carta que Caterina Albert va adreçar al seu amic epistolar Carles Rahola, de data 30/4/1933, es llegeix: “En aquest trist dia silenciós, mena de Dijous Sant laich, sens l’ensís de les iglésies, (…) obro el darrer llibre de V. y a travers de la seves planes, saboroses y evocadores, remonto el temps i me delecto en visions pretèrites, que tenen regust de novela y pipelleigs engrescadors de llegenda. Me l’he llegit tot d’un tret, quietosament, llaminerament (…). Records de comentaris y referències cobsats, per anys, dels llavis dels meus familiars”. Aquest darrer llibre de Rahola al qual es refereix l’escriptora és Ferran VII a Girona (1932).

Caterina Albert recorda com el seu besavi, Jeroni Farrés Curós, que havia fet la Guerra del Francès, “no anomenava altrament a Ferran VII que com ‘el caçador de fotges’ per no errar tret quan caçava aqueixos animals pels camps d’Empúries. (…) Lo referent a les caceres a Empúries sembla contradir lo que esmenta V. de la poca afició que hi tenia Ferran, a caçar, mes el meu vesavi era un gran caçador y al contar lo de les fotges –que ell havia presenciat– la boca se li feya aygua d’admiració, car diu que no s’aixecava peça que el Rey no la cobrés d’un tret segur”. L’escalenca contradiu a Rahola en veure que aquest havia escrit referint-se a Ferran VII: “ni caçava, ni pescava, ni feia res”.

La llavors franja litoral emporitana era una vasta zona de terres movedisses i llotoses, recs, estanyols i aiguamoixos, terres inhòspites, quasi desèrtiques..., un autèntic paradís de joncars i canyissos, riquíssim en peix i caça. Les fotges, ocells aquàtics amb el bec blanc i el plomatge negre, abundaven als antics aiguamolls d’Empúries.

El rei anys més tard no practicaria la caça probablement a causa de l'asma bronquial que patia. La seva poca o nul·la afició a la caça va provocar una de les pitjors èpoques de la riquesa cinegètica en les immediacions d’El Escorial. La famosa dita “Así se las ponían a Fernando VII” podria ser aplicable a la cacera, però prové de la seva afició al billar: els aduladors que jugaven amb ell procuraven sempre facilitar-li les coses perquè aconseguís fer caramboles.

Caterina Farrés Sureda (fotografia: Museu-Arxiu Víctor Català) va ser testimoni el 1828 del pas de Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies camí de maridar-se amb el seu oncle Ferran VII. Al requadre, Maria Cristina en un oli de Vicent López Portaña (Casón del Buen Retiro).

De ben segur que devia visitar l’Escala amb la idea de saludar un vell conegut, el militar retirat i antic batlle de la vila Josep de Maranges i de Marimón, traspassat ja el 1804 a l’edat de 74 anys. Josep de Maranges havia regalat el 1785 a Ferran (llavors príncep d’Astúries) a través del comte de Floridablanca, segurament per aconseguir algun tracte especial, una col·lecció de monedes, inscripcions i altres petits objectes emporitans (ara conservada al madrileny Museo Arqueológico Nacional) que apareix en forma de llista a la seva obra Compendio histórico, resumen y descripción de la antiquísima ciudad de Empurias (escrita el 1785 i publicada el 1803). A falta de Josep de Maranges el devia atendre al casal familiar el seu cosí Anton Maranges Molinas.

“També deya el meu vesavi –evoca Caterina Albert– que no era pas tan general com s’ha cregut l’amor que al Rey tenia el poble, tota vegada que s’havia armat una conspiració per afusellar-lo així que posés els peus a Espanya al retorn del captiveri. Mes, com que els patriotes desenganyats tenien que lluytar ab los partidaris a ultrança, arrivaren a un acord, el de deixar a mans de la providència el càstich o la salvació del Desitjat”.

I continua: “Una fracció de cada bàndol formaria en la carrera que havia de fer la comitiva reial, l’una a una banda, l’altre a l’oposada del camí, y segons per allò hont baixés Ferran seria rebut ab una càrrega mortífera o ab els honors que li corresponien y respectada per a tots la seva vida. Baixà del costat dels amichs y els adversaris diu que sempre van creure que la cosa no havia estat casual, sinó efecte d’un avís segret. Y afegia el vesavi que lo que sí és cert, que Ferran VII, que era un home d’aspecte sanitós, quan, en aquella ocasió, va treure’l peu del cotxe estava tan esblaymat que s’hauria dit que anava a caure en vasca”.

L’escriptora, presta a evocar, comenta un fet que havia presenciat la seva àvia Caterina Farrés Sureda quan aquesta tenia nou anys: “Anys després, al entrar a Catalunya la seva promesa, Maria Cristina de Borbó, la meva àvia materna l’anà a veure passar a Figueres, y contava que tothom restà encisat de la seva bellesa, car era una dona preciosa, tant pel seu color y la gràcia del seu gest, com per la pipellejant y bondadoda sonrisa. Tenia, ademés, uns braços esculturals y d’una blancor d’ivori”. Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies va passar per Figueres el 13 de novembre de 1828 acompanyada dels seus pares, els reis de les Dues Sicílies, camí del monestir d’El Escorial per esdevenir la quarta esposa del seu oncle Ferran VII i mare d’Isabel II.

Ferran VII arribava a Figueres de tornada de l’Escala al capvespre d’aquell 23 de març de 1814. Amb tot el seu seguici va pernoctar al castell de Sant Ferran, mentre la població i la fortalesa seguien sota control del general francès Souchet. La fortalesa va esdevenir magatzem de material bèl·lic retirat i no fou fins al 4 de juny que va acabar l’evacuació. L’Empordà no només va haver de suportar l’ocupació francesa, sinó que va haver d’acollir una munió de presoners malferits i malalts i fins i tot va haver de patir una epidèmia de tifus.

Al matí del dia 24 les tropes franceses van lliurar la comitiva al capità general de Catalunya Copons al riu Fluvià (límit entre els dominis espanyol i francès) a tocar a Bàscara. Abans havien creuat el riu Manol gràcies a un pont provisional erigit per a l’ocasió per superar l’excés d’aigua que impedia passar pel gual; així naixia el topònim ‘Pont del Príncep’. Les fortificacions de Bàscara havien estat dinamitades pels francesos en la seva retirada. Ferran VII va descansar a l'hostal del poble (encara se’n conserva l'edifici i part del mobiliari de l'època). Els bascarencs, majoritàriament, s’havien refugiat als masos de la rodalia. Les Corts acordaren erigir a Bàscara un monument que hi perpetués el retorn del rei a Espanya (?).

El rei arribava a Girona, fins feia poc annexada a França, el capvespre d’aquell dia. La ciutat, engalanada per aclamar-lo, va preparar una recepció reial. Alguna veu partidària de l’absolutisme va cridar “Visca les cadenes!” com a expressió de suport al rei absolut. Ferran VII, de 39 anys, es va hostatjar a Girona a la Casa Carles (al costat de l’ajuntament) i l’endemà va assistir a la catedral on es cantà un Te Deum d’acció de gràcies, la melodia inicial del qual correspon a l’actual cançó “Napoleó tenia 100 soldats”.

El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals. En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII va derogar la constitució de 1812 i reinstaurà l'absolutisme. Després va venir el Trienni Liberal (1820-1823). Amb l’entrada de l’exèrcit dels Cent Mil fills de Sant Lluís es restablia l'absolutisme i s’iniciava la Dècada Ominosa (1823-1833).

Va ser un rei absolutista que no va dubtar a trair el seu pare o a afalagar Napoleó. Va ordenar afusellar els seus enemics, va tancar universitats i va perdre l'imperi d'ultramar. La situació del rei, sense fills barons, va fer que els sectors més intransigents, atesa la Llei Sàlica que impedia de regnar les dones, contemplessin el seu germà Carles Maria Isidre com a successor. Però l’abolició de la llei va fer que Isabel, la filla gran de Ferran VII, fos nomenada hereva. Ferran VII moria el setembre de 1833. La Primera Guerra Carlina estava servida.

ARAGÓ, N-J. i CLARA, J.: Els epistolaris de Carles Rahola (1998)
IZQUIERDO, M.: Antecedentes y comienzos del reinado de Fernando VII (1963)
MESTRES, Apel·les: Història viscuda (1929)
PARDO, J.: La casa del carrer del Mig (2010)
PINYOL, J.: “El Te Deum gironí dels 100 soldats”, www.girona.cat (2008)
RAHOLA, C.: Ferran VII a Girona (1932)
RODEJA, E.: Figueras. Notas históricas 1753-1832 (1947)

(L'Escalenc-2010)

• El segrest de la Marededéu de Núria

2006-01-09T15:31:00.003-04:00

La matinada del 9 de juny de 1967 va ser segrestada la Marededéu de Núria del santuari pirinenc en un intent de posar en evidència la farsa de la seva coronació canònica en un acte propagandístic del nacionalcatolicisme. El cap de l’escamot, el lluitador antifranquista barceloní Nemesi Solà (1929), un activista en estat pur establert a l’Alt Empordà, amb qui als anys 80 vaig compartir tantes iniciatives reivindicatives a favor de la llengua i la cultura catalanes, em va explicar fa temps aquesta història que ara us presento amenida amb les aportacions de l’activista Xavier Polo, l’historiador Josep Clara i el periodista Emili Casademont.

L’apropiació temporal de la imatge de la Marededéu de Núria per part d’un grup de catòlics catalanistes va ser una de les accions més important contra el nacionalcatolicisme franquista. A la imatge, el santuari de Núria (fotografia: Joan Vidal) i la talla de fusta (fotografia: arxiu de l’autor).

Conta l’activista Xavier Polo Ribas (1933) a la seva biografia Todos los catalanes son una mierda (2005), “L’any 1966, en plena campanya ‘Volem bisbes catalans’, vaig rumiar com podria fer que aquesta reclamació assolís gran impacte. Recordant el projecte de 1952 del mestre de la clandestinitat Pere Figuera de segrestar les despulles del rei Jaume I per evitar que fossin profanades pel franquisme vaig pensar a retenir o segrestar algun objecte sagrat. Tot estudiant amb el company Josep Almeda diverses opcions, el règim franquista va triar per nosaltres: el segrest de la Marededéu de Núria”.

“El franquisme –continua Polo– volia donar suport al bisbe castellà de Barcelona Marcelo González, tan desprestigiat per la campanya ‘Volem bisbes catalans’, inventant-se una coronació de la Mare de Déu de Núria. El general Franco fou nomenat president de la Junta d’Honor de la coronació. Per a nosaltres la politització de l’acte el convertia en una profanació de la talla romànica de la Mare de Déu de Núria”. (...) A tal efecte es formà un equip de mitja dotzena d’homes joves i valents estructurat per Josep Almeda i comandat pel pastisser Nemesi Solà”.

El vespre del dissabte 8 de juliol de 1967, el col·lectiu Almogàvers format per quatre homes, Benet (26 anys, flequer), Jordi (22, químic), Josep (20, fuster) i Llorenç (20, estudiant), procedents del moviment escolta catòlic i activistes en campanyes antifranquistes com “Volem bisbes catalans”, va pujar amb cotxe a Queralbs i des d’allí i fins al santuari amb el darrer cremallera. En aquell mateix recinte havia de tenir lloc el dia 13 l’esmentada coronació. Van entrar per l’hostatgeria de matinada i el fuster amb un filaberquí va forçar la porta que accedia a l’església.

Després de fer-se amb la imatge l’introduïren a una motxilla tubular, amagada sota un casc d’espeleologia i embolicada en un sac de dormir. A dos quarts de tres de la matinada sortien de Núria cap a Queralbs amb “la Nina” a peu en un descens que prou bé coneixien tots i deixaven aquesta població a bord d’un Renault Dolfin llogat amb documentació falsa i amb Antoni Boadella (1940-2004) de xòfer. Després d’un llarg recorregut per carreteres secundàries (Ripoll-Olot-Banyoles-Girona), van dipositar la talla a la masia can Pujades de Vallgorguina on restà uns dies amagada. El grup, llavors, es va separar per tal d'arribar a Barcelona sense despertar sospites.

Aquell dia 9, el capellà encarregat de la custòdia va denunciar la desaparició de la imatge al destacament de la Guàrdia Civil de Núria i s’establí, com explica Josep Clara a Desaparició i retorn de la imatge de la Mare de Déu de Núria (1993) –el llibre que relata detalladament els fets–, un fort desplegament policial a la zona que fins i tot va arribar a sospitar del mossèn Enric Lahoz Pasqual, vicari de Ribes de Freser i organista del santuari.

Aquell mateix dia es feia arribar un comunicat –redactat per Josep Rafel Carreras de Nadal (1928-2002), propietari de la llibreria Signe– a la premsa i a les agències informatives reivindicant l’acció i exigint en un comunicat el lliure nomenament per l'església de bisbes catalans, el retorn de l’exili de l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré i la dimissió de l’arquebisbe de Barcelona Marcelo González. La notícia arribà al món eclesiàstic i la reivindicació va tenir un ressò internacional. En canvi, el llavors ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne va titllar els activistes de “ladrones sacrílegos”.

El segrest, tanmateix, no va poder evitar la coronació d´una rèplica de guix de la verge; els membres de seguretat del règim van ser els encarregats de custodiar, a punta de metralleta, aquesta còpia. Algun dia més tard, per seguretat, la imatge original va ser traslladada a un pis del carrer Guilleries, a Gràcia, propietat de Jordi Solà, germà de Nemesi, on romandria en un fals sostre els quatre anys i mig del segrest. Jordi, en declaracions a L’Independent de Gràcia, manifesta: “(…) La policia va anar tancant el cercle de les investigacions i els qui havien dut a terme l’acció catalanista van témer que es descobrís la imatge i, en conseqüència, van buscar un lloc segur”. Ell va fer l’única fotografia existent de la imatge segrestada.

Va ser el 28 de gener de 1972, el dia en què Narcís Jubany, prelat de la diòcesi de Girona, va prendre possessió de la seu de Barcelona, que es procedí a retornar la marededéu dipositant-la dins el maleter del cotxe de l’advocat i historiador Josep Benet (1920-2008) estacionat al garatge de la seva residència. Benet la lliuraria, prèvia cita a Montserrat, a un enviat del bisbe d’Urgell.

El periodista Emili Casademont (1936) explica a “40 anys d’una solemne bufetada” (Diari de Girona, 17/6/2007): “L'agència Europa Press, per a la qual jo treballava llavors, constantment em demanava informació sobre l'assumpte (…). Aleshores, es parlava molt d'aquell estrany segrest. Cada vegada que coincidia amb el meu amic Carles Fages de Climent em preguntava: Què, què se'n sap de la Virgen rubia? El poeta de l'Oració al Crist de la Tramuntana estava convençut que es tractava de l'acció més important duta a terme contra el nacionalcatolicisme franquista i que mai cap català no l'oblidaria. Una solemne bufetada, sí, però per dissort avui oblidada (…)”.

(L'Escalenc-2010)

• Escalencs a bord del Nyassa

2006-01-09T15:30:00.006-04:00

Durant la II Guerra Mundial el govern mexicà de Lazaro Cárdenas va patrocinar una política d'asil per als refugiats republicans en terres franceses que poguessin aconseguir un passatge marítim cap a Mèxic. Els embarcaments més importants cap a Mèxic i altres països d’Amèrica van tenir lloc el 1939 amb els vaixells Flendre, Sinaia, Ipanema, Mexique, Winnipeg (Xile) i Santo Domingo. Els anys 1941-1942 va sortir de França cap a Mèxic, després de l’acord francomexicà d’agost de 1940 arran de l’ocupació alemanya, un altre contingent de refugiats amb els vaixells esmentats i els Nyassa, De Grasse, Serpa Pinto, Quanza, Alsina, Wytning, Mont Viso, Santo Tomé, Massiglia (Argentina)...

Els escalencs Martí Rouret i el matrimoni format per Josep M. Murià i Anna Rouret i el seu fill Guifré van formar part la primavera de 1942 de la segona expedició del vapor Nyassa i van ser dels cap a 30.000 republicans emigrats a Mèxic en una solució temporal que va esdevenir irreversible. Aquesta és la crònica del viatge cap a la terra promesa que els nostres protagonistes realitzaren des de Marsella fins a Veracruz amb escala al nord d’Àfrica.

El paquebot francès Marechal Lyautey al port de Marsella, des d’on salparia cap a la marroquina Casablanca. Sobreimpressionat, la família formada per Josep M. Murià, Anna Rouret i el fill Guifré a bord del vaixell. (Fotografia: US National Archives #541669).

Els refugiats republicans, d’ençà la invasió nazi, es trobaven davant una disjuntiva: romandre a la França ocupada, tornar a Espanya on serien represaliats o emigrar a Amèrica. Una infinitat de refugiats –republicans, francesos, belgues- holandesos…– van envair els ports del sud de França, competint entre sí per les escases places disponibles en els vaixells. El SERE, la JARE i la mexicana CAFARE començaren a organitzar la segona fase de viatges cap a Amèrica. El mestre i exdiputat escalenc Martí Rouret va formar part de la comissió organitzadora, dirigida per l’embaixador de Mèxic a França, que seleccionava els emigrants i els facilitava visats mexicans. La llista dels nous arribats a Mèxic sortiria publicada a El Poble Català de Mèxic.

A Marsella s’hi havien concentrat refugiats de tota mena esperant embarcar: refugiats amb els papers en regla, refugiats evadits dels camps o de les companyies de treball, jueus de diverses nacionalitats. Per acollir-los provisionalment, el consolat mexicà va llogar dos castells: el de La Reynalde i el de Montgrand. Els refugiats que després d’uns dies d’espera a Marsella aconseguien embarcar continuaven tenint un destí incert: temien quedar-se definitivament al nord d’Àfrica.

Un testimini d’excepció va ser el barceloní i escalenc d’adopció Josep M. Murià. Aquest escriptor casat amb l’escalenca Anna Rouret (germana de Martí Rouret) explica a les seves memòries: “(…) En plena invasió alemanya em van fer saber que jo estava acceptat per anar a Mèxic amb la família i que tenia dret a una pensió suficient per mantenir-nos (…). Més tard, la meva organització va acordar que als que teníem família se’ns autoritzava a sortir de França. Fou quan vaig decidir venir a Mèxic. Però només vaig tenir la certesa que marxava quan ja era a bord, perquè anava de suplent. Però per una sèrie de casualitats i audàcies vaig tenir la sort d’embarcar. Vaig aconseguir allò que quedava: de quarta o cinquena classe (…)”.

“Per fi, ben tard de la nit del 14 d’abril de 1942, a bord del paquebot francès Marechal Lyautey salpàvem 840 passatgers de Marsella amb rumb a Casablanca, del protectorat francès marroquí. L’endemà matí érem molt pocs a coberta i com que teníem maregassa la majoria del passatge es trobava ajagut, marejat, a les lliteres infectes instal·lades a les bodegues. Ens reunírem a la proa un grupet de catalans, dels quals només recordo Martí Rouret, el mig escalenc Ferran Llardent (…). Navegàvem a poques milles de la costa catalana. Fou aleshores que vaig viure un dels moments de més intensa emoció de la meva vida”.

“La terra catalana que havíem deixat ara feia uns tres anys i qui que sap el que tardaríem a veure o qui sap si no la veuríem mai més, l’anàvem deixant cap a la popa. En doblar el cap de Creus ens posàrem a cantar amb veu trencada i amb llàgrimes als ulls la cançó de L’Emigrant, i amb una intensitat dramàtica escruixidora. I així d’emocionats albiràrem l’Escala. En Llarden digué que havia pogut reconèixer la façana de la seva casa del passeig. Jo no vaig veure tants detalls, puix que les llàgrimes m’hi privaren”.

“Vam arribar a Casablanca el 20 d’abril a la matinada, Van desembarcar tots, però ens quedàrem a bord els que portàvem esposes encinta o nens de pit; llavors ens donaren un camarot de tercera classe (…). El dia 24 van haver de desembarcar i vam ser conduïts a la platja Aïn Sabbad on vam estar mig coberts estirats sobre uns matalassos i amb molts d’insectes (…). El 29 vam embarcar al Nyassa un miler de passatgers i a les set de la següent matinada sortíem de Casablanca”, acaba Josep M. Murià. Aquesta va ser la segona anada a Mèxic d’aquest transatlàntic portugués d’origen alemany, amb 8.980 tones de desplaçament, concebut per transportar 108 passatgers de primera classe, 106 de segona i 1828 de tercera.

El Nyassa ja havia entrat en escena a l’inici de la Guera Civil. Després de la “toma de Badajoz” l’agost de 1936 pel general franquista Yagüe molts civils i militars extremenys i andalusos van refugiar-se a la comarca portuguesa militar comandada pel tinent Augusto de Seixas. Segons Maria Dulce Antunes Simoes i altres a Barrancos en la encrucijada de la Guerra Civil española (…), Seixas, per evitar que les autoritats els repatriessin amb la certesa que molts serien afusellats va crear un camp clandestí de refugiats a la finca de Russianas fent-hi ingressar més de quatre-cents refugiats. Va ser la ‘Llista de Seixas’ del “Shindler” portugués.

El Govern portuguès va habilitar l’octubre el vapor mercant Nyassa, escortat pel contratorpediner Douro, per traslladar-los fins a Tarragona. El comboi va passar l'estret de Gibraltar davant de l'atenta mirada de dos creuers feixistes que es van mantenir a distància; el Nyassa i el Douro arribarien a Tarragona el 12 d’octubre. El Nyassa, paral·lelament als viatges a Mèxic, també realitzà dos viatges entre Lisboa i Buenos Aires a través de Riu de Janeiro durant la II Guerra Mundial, ensopegant amb perill extrem a causa de la presència de submarins a l'Atlàntic.

El vapor Nyassa salpant de la marroquina Casablanca rumb a Mèxic. Al requadre, els germans Martí i Anna Rouret a bord del vaixell. (Fotografia: autor no identificat).

El Nyassa durant la guerra va fer tres viatges a Mèxic transportant refugiats. El primer, el més llarg dels tres, va ser noliejat el gener de 1942 des de Marsella per un comitè israelita. En no completar la quota a causa de dificultats migratòries que se'ls van presentar als jueus el Nyassa va poder recollir el 30 de gener a Casablanca 136 espanyols que van poder pagar-se el viatge gràcies en part a una ajuda de la JARE. El tercer Nyassa, l'últim vaixell que va portar a Mèxic refugiats espanyols, va arribar a Veracruz el setembre de 1942.

La madrilenya Carmen Romero recorda a Nuevas raíces: testimonios de mujeres españolas en el exilio (1993): “El vaixell, el Nyassa, tenia un nom ple d'esperança que encara avui ens emociona. Per a nosaltres, la majoria famèlics, humiliats i perseguits, el Nyassa va ser mare amorosa. Durant gairebé un mes ens va albergar, sobrealimentar, gronxar i, fins i tot, bressar amb l’”ancima tiruliruliru, abaixo està el tirulirulá”, mentre ens portava a la terra promesa: Mèxic”.

“No tots els que creien poder embarcar van tenir aquesta sort. Les autoritats sanitàries no van autoritzar la pujada al vaixell d'uns pobres nois amb un inoportú xarrampió. Tanmateix, es van filtrar nou polissons (naturalment refugiats) vestits de moros carregant equipatges i altres que es van introduir a la matinada abans de salpar evadits de la construcció del ferrocarril transsaharià que majoritàriament va ser fet amb la suor i la sang dels perseguits”.

“Del Nyassa –diu Murià– tinc un record excel·lent, sobretot de la tripulació portuguesa, que es van portar amb delicadesa i amabilitat (…). El comissari de a bord es desvivia per fer-nos la vida agradable i el capità guardava distància però tenia moltes atencions. Al meu fill, que tenia xarrampió, la infermera i el metge el van tractar molt bé (…). L’alimentació era bona, amb pa blanc i mantega, i com molts arrossegàvem molta fam el metge va haver d’intervenir perquè hi hagué casos d’indigestió. Al vaixell francès amb el que vam anar de Marsella a Casablanca no va ser així: havíem d’anar a buscar el ranxo a coberta, amb un plat d’alumini i una cullera que després havíem de rentar. Al Nyassa hi havia molts catalans, gent de renom (…). Quan anàvem arribant a les costes mexicanes, en despuntar el dia, vam albirar el Citlaltépelt (…)”.

Rosa M. Duran testimonia a Veus d’exili (2007): “El Nyassa no era gaire gran, però l’havien remodelat. Em semblava preciós i hi vam tenir una convivència molt maca. Cada nit, l’orquestra hi tocava música, sobretot portuguesa. Al vaixell, a més a més i per primera vegada en molts anys, vam tornar a menjar bé. Encara me’n recordo de la trompeta que ens cridava per anar a menjar (…). La travessia va ser molt llarga perquè s’havien de fer tombs per tot el mar perquè no ens enfonsés cap torpede dels submarins. El mestre Baltasar Samper va formar una massa coral i cantàvem cançons com Muntanyes regalades, El noi de la mare…”.

Murià: “El dia 9 de maig a les cinc de la tarda es va assenyalà ‘terra a la vista’ i al capvespre fondejàvem fora del port de les Bermudes, una possessió anglesa, on vam romandre sis dies sense baixar del vaixell (…)”. Carmen Romero: “També vam tenir un acompanyant interessat en nosaltres: un submarí alemany, encara que més tard vam saber que no era només un. Ens deslliuràrem d'ell en bombardejar-lo i enfonsar-lo avions aliats davant les Bermudes, on tenien la seva base. Després va aparèixer la taca d'oli al mar. (…) Vam passar una mala estona amb els extremats vaivens del Nyassa en explotar les bombes al nostre voltant. Va durar una setmana la nostra estada obligada a les Bermudes, on només alguns van ser convidats a desembarcar. Els anglesos ens van investigar, un a un, sorprenent-nos que tinguessin fitxes tan documentades de la majoria. No sabíem on amagar-nos per por que posessin el vaixell en quarantena”.

Carmen Romero: “Ja a terra mexicana, en entrar en contacte amb la ciutat i la seva gent, no deixàvem d’admirar la seva fisonomia, colorit… Jo em quedava bocabadada i el meu pare més d’un cop em renyà: “Nena, camina i no miris tant la gent”. Murià: “El dia 22 de maig de 1942, data memorable, desembarcava al port mexicà de Veracruz, amb la meva dona, embarassada de set mesos, i el meu fill Guifré, l’únic fins aleshores. (…) L’arribada a Veracruz fou una cosa d’una intensitat emotiva extraordinària. Allò que vam veure primer al port foren “les indites”, amb les seves enormes trenes, que miràrem amb molta curiositat. Després van tenir el primer contacte amb les autoritats mexicanes (…). Havíem recuperat la llibertat”.

* Martí Rouret Callol (1902-1968) es va retrobà el 1952 amb la seva filla Neus i el gendre a Perpinyà aprofitant que havia anat a Àustria al congrés dels ‘Pobles per a la Pau’, però no va ser fins el 1964 que va tornar a l’Escala on hi féu una estada de dos mesos. Anna Rouret Callol (1917-1979) va tornar a l’Escala el 1959 per espai d’unes setmanes. Josep M. Murià Romaní (1907-1999) va retornar el 1969 i des de llavors va visitar l’Escala en diverses ocasions.

ANTUNES, M. D.: Barrancos en la encrucijada de la Guerra Civil española (2009)
FIGUERES, J. M.: Veus d’exili. 20 testimonis de la diàspora catalana (2007)
MARQUÈS, S.: Martí Rouret. Mestre, republicà i català (2001)
MASSOT, J.: De la guerra i de l'exili. Mallorca, Montserrat, França, Mèxic (2000)
MORALES, M.: La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català (2008)
MURIÀ, J. M.: “L’Escala al cor”, FHL núm. 63 (1997)
MURIÁ, J. M.: Vivències d’un separatista (1985).
PLA, D. (compiladora): El aroma del recuerdo (2003)
VV. AA.: Nuevas raíces: testimonios de mujeres españolas en el exilio (1993)

(L'Escalenc-2010)

• Passat en petit format (II)

2006-01-09T15:29:00.008-04:00

Pepita Òdena

Tal com anunciava el cartell propagandístic enganxat l’agost de 1926 a la façana de l’immoble del cafè de ca la Vídua, on anys abans s’havia ubicat una sala cinematogràfica (futur cinema Cacauet), el teatre-cinema Sureda va contratar per la festa major d’aquell any l’actuació de la cupletista Pepita Òdena, com es pot veure a la fotografia de Josep Esquirol. Pepita Òdena va cantar al públic masculí assistent, com era costum en l’època, un seguit de cançons picantones o, en l’argot de llavors, “sicalíptiques”. Un altre cartell anunciava l’actuació també aquells dies de les cupletistes i ballarines Hermanas Gómez i un altre feia saber la representació a Barcelona de l’obra El casament de conveniència, de Santiago Rusiñol. Pepita Òdena tornaria a actuar a l’Escala per la festa major de 1929.

El pany de paret sobre les voltes del cafè de ca la Vídua (avui desaparegudes) era un dels punts acostumats als anys 20 per anunciar els actes programats. Aquesta imatge de Josep Esquirol (AHE) recull alguns dels actes que es van portar a cap per la festa major de l’any 1926.

Pepita Odena es va fer famosa amb cançons alegres i desenfadades que es van popularitzar en aquella espècie de Montmartre barceloní que va ser el Paral·lel. El cuplet va deixar de ser denominat “gènere ínfim” quan a partir de 1911, amb Pepita Ramos La Goyita, Raquel Meller i Pepita Òdena, es va convertir en teatre de varietés. Pepita Odena, la “cançonetista de fins cuplets”, va passar de jove, com Raquel Meller, Pepita Iris, Adelita Lulú…, per l’acadèmia barcelonina de varietés La Colosal, propietat de Joan Viladomat (autor del cèlebre i popular tango Fumando espero) abans de la I Guerra Mundial. Conegudes cupletistes foren també Mercè Serós, Lola Duran, Bella Chelito, Pilar Alonso, Consuelo Vello La Fornarina, Pastora Imperio, Bella Dorita…

Torroella versus l’Escala el 1931

La Veu de l’Empordà de data 17/10/1931 publicava en el breu “Llegim en El Gironès”: “S’ha hagut de lamentar una vegada més l’estat de Fanatisme en què viuen molts elements de L’Escala entregats al més viu dels fanatismes. L’altre dia uns individus de L’Escala foren sorpresos caçant en unes muntanyes comunals de Torroella de Montgrí i en ésser requerits per part del guarda Jurat un dels caçadors li va contestar que si no callava dispararia contra ell. I com que el guarda en compliment del seu deure va insistir, l’al·ludit subjecte disparà dos trets al guarda qui quedà molt mal ferit”.

“Aquests fets han causat dolorosa indignació als veïns de Torroella per bé que no han sorprès puix és un fet constant l’estat d’excitació en què es viu a L’Escala. Ara veurem si el Governador prometerà d’instruir un expedient com amb l’afer dels Nens de Jesús i Maria, per no resoldre’s mai més. No cal dir que per damunt del Governador actua el Jutjat”.

* No cal dir que aquesta inamadversió entre l’Escala i Torroella venia de segles enrere, en què les dues poblacions s’havien disputat la propietat de la Muntanya Gran. En perdre l'any 1593 l'antic Port de l'Escala el dret d'establiment i ús de les terres de la Muntanya Gran, va entrar en una fase de costosos plets amb Torroella de Montgrí que acabà definitivament el 1755 en decidir Felip III a favor de Torroella.

El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1928) s’havia fet cèlebre una tertúlia que es feia a can Rouret (Francesc Rouret Sureda), a l’antiga barberia de l’actual plaça Víctor Català, que havia estat batejada amb el nom “El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico”. Martí Simon Corominas (1913-2003), llavors aprenent de barber a can Rouret, n’havia estat testimoni. Miquel Abella es va atribuir la figura del Lloro, Rafel Vilabrú Flaqué i Jaume Pujol Messeguer possiblement parlaven respectivament en nom del Moro i el Mico i es desconeix la identitat del senyor de Puerto Rico. Aquests àlies, des de llavors, foren indestriables dels escalencs que els havien encarnat.

Els acompanyaven, a més de l’amfitrió, altres escalencs clients de la barberia com Josep Esquirol Pérez, Joan Ballesta Sabatret, Ramon Fornés Esparralló, Rafel Callol Pascual Ratxalet, Joan Clos Comas, Lluís Busquets del cindri, Emili Cuyàs Sanagrills, Perico Tresó, Pepet Dubé Monjo... Els tertulians, molts d’ells de verb fàcil i llarga oratòria, dissertaven, tot i estar immersos en una dictadura, sobre l’actualitat general (la revolució bolxevic, la conflictivitat social, l’estat de la guerra del Marroc…), les poblemàtiques d’ordre local i, naturalment, sobre l’art, la ciència i tot allò que els apassionava. Altres tertúlies famoses de l’època foren la de la farmàcia Guillot, la del cafè de can Bofill i les de les barberies de ca l'Antoni Puig Tonet, can Lluís Pujol Muchu i can Quintana.

El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico és una poesia, d’origen català i anònima, aproximadament de la segona meitat del segle XVII . L’any 1983 va néixer un programa de ràdio a Catalunya Ràdio amb el mateix nom realitzat per Ramon Barnils, Quim Monzó i Jordi Vendrell (La Mercantil Radiofònica); tots tres van publicar un llibre el 2001 amb el mateix títol. Heus aquí la primera estrofa: “Un senyor de Puerto Rico/ al balcó tenia un lloro/ de rica ploma i bon pico:/ un lloro dels que fan oro,/ dels lloros que costen pico.

Francesc Maranges en temps de la Jamància

Francesc Maranges Juli (1803-1878), hisendat de la nissaga escalenca Maranges, es doctorà en dret civil i canònic. Com a militar va dirigir a l’Escala la resistència contra els carlins el 1837. Va ser diputat a Corts el 1859, president de la Diputació Provincial de Girona els 1864-1865 i el 1872, president local de la Junta Revolucionària el 1868; va ser condecorat amb la “Gran Cruz” d’Isabel la Catòlica. Antiquari i col·leccionista, va ser el factòtum de la descoberta d’El sacrifici d’Ifigènia (1848). Al llibre La clau del regne. Girona, setges i mites (Rafael Dalmau, 2008) Josep Clara fa referència a Francesc Maranges en temps de la Jamància.

En ocasió de la Jamància, bullanga de 1843 contra el general Espartero, l’Ajuntament de Girona “afirmava que entre els revoltats a favor de la Junta Central de 1843 hi havia la “hez del pueblo" perquè defensaven uns criteris polítics més avançats dintre del liberalisme”. Un fulletó anònim deia: “Se compuso la Junta gubernativa de Cabrera de La Bisbal presidente, demócrata ecsaltado (…); de Maranges de La Escala, hacendado y tonto de capirote (…)”. “El moviment centralista hi fou (a Girona) definitivament secundat el 7 de setembre d’aquell any (…), amb la constitució de la Junta Suprema de Govern de la província. (…) Francesc Maranges en fou vocal”. La revolta contra Espartero acabà amb el seu derrocament però aviat es girà contra el nou govern de Madrid. La intervenció militar amb el bombardeig de Barcelona, però, va obligar la Junta Revolucionària de la Insurrecció Centralista a capitular.

(Festa Major, 2010)

• La llegenda d’Arnald Estruch

2006-01-09T15:28:00.003-04:00

Aquesta llegenda va aparèixer, molt abreujada, en algun llibre de mitologia catalana del segle XIX. Actualment en corren dues versions que tenen en comú el mateix protagonista, Arnald Estruch (Astruch, Estruc, Astruc, Astrug… en són altres variants), però difereixen una mica en la identitat del personatge, en l’argumentació i en el període. Qui ha ressuscitat aquesta llegenda ha estat Salvador Sáinz, autor de la novel·la fantàstica Estruch (1991), on presenta el protagonista com el comte Guifred Estruch prenent com a punt de partida la versió de la llegenda que tracta del segle XII. El meu relat, tanmateix, intenta ajustar-se, sense ficció afegida, a la versió que situa la llegenda al segle XIII.

Les restes del castell de Llers amb la muralla i la torre d’homenatge (fotografia: Carlos Mesa); sobreimpressionat, un vampir en acció.

Corria l’any del Senyor 1212 quan àrabs i cristians batallaven a la península Ibèrica per fer-se amb el territori. Innocenci III, el primer Papa que s’autoproclamà Vicari de Crist a la Terra, més interessat en l’espasa que no pas en el rosari, després de veure com el soldà Saladí havia reconquerit Jerusalem per als moros (1187) va convocar els fidels cristians a una tercera creuada perquè temia que el poder musulmà s’estengués per Europa entrant pel sud de la península Ibèrica.

Pere el Catòlic (1177-1213), rei de la Corona catalano-aragonesa, fou qui més nobles i tropes va aportar a la batalla de Navas de Tolosa (1212); aquest rei acabaria morint a la batalla de Muret, on va finar l'expansió catalana en terres occitanes. El cavaller templari empordanès Dalmau de Creixell (?-1219), gran estratega, hi va portar les tropes del comtat d’Empúries i hi va distribuir les forces cristianes i dirigir la cavalleria; amb tot, es dubta que hi participés.

Un dels cavallers que es guanyà prestigi per la seva participació en la batalla fou Arnald Estruch (Arnallii Estruccionis en llatí). Arnald Estruch, d’origen jueu, havia arribat a Catalunya abans procedent d’Occitània fugint de la repressió francopapal contra els càtars i els jueus. Casat amb Arnaldeta, enterrada a la col·legiata de Sant Feliu de Girona el 1214, penetrà des d'Occitània seguint el procediment habitual entre els càtars, és a dir, com a comerciant. Estruch segurament s’havia establert a algun call pròxim com el de Castelló, Figueres o Besalú.

Aviat seria recompensat pel monarca Pere el Catòlic amb un dels castells depenent del castell de Llers; Guillem de Cervià va ser el darrer membre de la nissaga dels senyors de Llers i Cervià. Però en introduir el papa Nicolau III, cap a l’any 1279, els sermons obligatoris dels predicadors cristians com a una mesura de força per evangelitzar els gentils –jueus i mahometans–, Estruch va veure perillar la seva posició tant que devia accelerar la seva prevista i anhelada conversió.

Va perseguir bandolers, pagans i càtars; molts càtars van viure amagats a Catalunya, però sempre sota l'ombra de la sospita. Com a persona molt religiosa, també va fer portar a la foguera dones titllades de bruixes (les primeres que coneixem d’un territori que segles després es convertiria, immortalitzat pel poeta Carles Fages de Climent, en la capital bruixaril del nord-est de Catalunya). Fins que un dia va morir d’un mal desconegut. Hi hagué qui va assegurar que va ser víctima de la maldició d’unes bruixes torturades i cremades anys abans per ordre seva.

En realitat, però, s’havia convertit en un no-mort per culpa d’unes forces malèfiques. L’ànsia de sang i de venjaça d’Estruch no havia quedat satisfeta en la seva croada contra els infidels. Qui fou curull de virtuts cristianes en vida, només sortia de nit, rejovenit, per xuclar sang i seduir i posseir jovenetes i escampar el pànic arreu de la comarca. La seva ombra aterroritzava els camperols i tota els intents d’atrapar-lo havien estat en va. Havia esdevingut un vampir cruel, fins que un ermità jueu resident a la contrada va fer un misteriós ritual cabalístic que el va fer tornar al món dels morts per sempre més.

S’ha especulat molt sobre l’origen de la llegenda, però la hipòtesi més raonable és que estigués relacionat amb el catarisme d’Occitània que l’Església de Roma va condemnar portant a la foguera a milers de seguidors: molts d’ells van fugir fins establir-se a Catalunya. Dels càtars s’explicaven moltes històries macabres per justificar la seva persecució; se’ls va acusar de servir a Lucifer i practicar actes satànics. Aquesta calúmnia, en el cas dels Estruch, es va convertir en llegenda amb el decurs dels anys arribant als nostres dies convertida en relat de vampirs.

Altres vampirs famosos han estat la comtessa francesa Deux-Forts (segle XII), que sacrificava infants per banyar-se en la seva sang per curar-se la lepra; l’escocès Swaney Beane (XV), cap d’una salvatge i incestuosa família de caníbals i vampirs que assolà la comarca de East Lothiam durant 25 anys; l’aristròcata francès Gilles de Rais (XV), que lluità a la Guerra dels Cent Anys al costat de Joana d’Arc, va torturar i matar uns 300 nens buscant en la sang el secret de la pedra filosofal; la comtessa txeca Elisabet Bathory (1560-1614), autora de la mort de 600 noies, a les que desangrava per banyar-se amb la seva sang per intentar rejovenir-se. Però qui va passar a la posteritat fou el príncep hongarès Vlad III Tepes, protagonista de la novel·la Dràcula (1897) de Bram Stoker.

Diverses patologies inexplicables durant molt de temps han pogut contribuir al naixement de llegendes sobre vampirs. La ràbia ha estat comparada amb el vampirisme per les fortes similituds en els símptomes i els comportaments. La tuberculosi té un mode de propagació similar a certs relats de vampirisme. Amb la xerodèrmia pigmentada (malaltia dels vampirs) els individus tractats no es poden exposar al raigs solars sota pena de veure aparèixer greus lesions a la pell. Altres són el lupus eritematós sistèmic, la catalèpsia o la porfíria. Una patologia rara anomenada vampirisme clínic és un comportament que consisteix en la ingestió de sang humana.

ARACIL. M. C.: Vampiros. Mito y realidad de los no-muertos (2003).
ARDANUY, J. i altres: Vampiros: magia póstuma dentro y fuera de España (1994).
CATALÀ, P.: Llegendes de castells catalans (1983).
DENJEAN, C.: Juifs i Chrétiens. De Perpignan a Puigcerdà (XIII-XIV) (2004).
FÀBREGAS, X: Tradicions, mites i creences dels catalans (1979).
GORDON, Á.: El Gran Libro de los Vampiros (1986).
SÁINZ, Salvador: Estruch (1991).

(L'Escalenc-2010)

• L’eclipsi de 585 aC a Empúries

2006-01-09T15:27:00.018-04:00

Els indiketes o indigets que vivien a l’illot on avui rau Sant Martí d’Empúries a les acaballes del segle VI aC, poc abans de l’arribada dels primers foceus, foren testimonis de l’eclipsi gairebé total de sol (90%) que va succeir a primera hora de la tarda del 28 de maig de l’any 585 aC. El punt central de l’antiombra, franja d’ombra que es desplaça amb l’eclipsi, passà a 225 quilòmetres nord enllà i el límit sud de l’antiombra a 150 quilòmetres.

L’antiombra d’eclipsi total (punt negre) va passar, provinent de l’Atlàntic, fregant el nord de la serralada pirinenca i ennegrint durant quatre minuts una bona part de la vessant sud en un 90%. A l’últim fotograma es pot apreciar com el nucli central de l’eclipsi passa pel meridià d’Empúries. (Fotomuntatge a partir d’una il·lustració de José Lull –Butlletí Huygens 56 de 2005–).

Els eclipsis (el mot eclipsi ve del grec ekleipsis que significa “desaparició”) havien fascinat a la Humanitat des de l’origen dels temps; els misteris, les supersticions i la visió catastrofista (calamitats i desgràcies) feien que els indiketes i tots els pobles de l’Antiguitat visquessin els eclipsis amb gran sorpresa i temença. La sortida del sol era un fet diari quasi miraculós; un eclipsi podia fer pensar que el sol s’amagava per sempre.

Els indiketes eren els ibers que poblaven el territori conegut avui per Empordà. Eren els descendents dels pobladors de final del Neolític i inici de l’Edat de Bronze fusionats amb les tribus indoeuropees de la “cultura dels camps d’urnes” que arribaren cap al 1.100 aC a través del Pirineu. Enriqueta Pons, arqueòloga del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Girona, va dir a la conferència pronunciada al MASLE , en ocasió del 25è aniversari del Centre d’Estudis Escalenc, “ (…) la transhumància i el canvi climàtic del Suboreal al Subatlàntic (el mar va baixar 3 metres) van reforçar, a l’entorn de l’any 1.000 aC, les vies de comunicació tradicionals empordaneses de tal manera que facilitaria un posterior repoblament”.

Durant el període 900-700 aC, corresponent a la cultura de transició entre l’Edat de Bronze i l’Edat del Ferro, va tenir efecte en aquest territori la reocupació definitiva. Arran de les aportacions dels indoeuropeus i dels contactes els anys 900-700 a través del comerç marítim amb altres pobles de la Mediterrània culturalment més avançats com fenicis i grecs les collites experimentaren un significatiu avanç que es traduí en un notable desenvolupament de la població indígena durant l’últim període del Bronze Final; la cultura mailhaciana, llavors, va proporcionar els primers excedents de cereals.

Bona part de l’actual franja litoral de la plana de l’Empordà estava coberta pel mar. Segons escriu l’historiador i dramaturg Esteve Albert a L’Empordà al temps visigòtic i l’Alta Edat Mitjana (1970), “la llavors franja litoral era una vasta zona de terres movedisses i llotoses, estanyols i aiguamolls, terres inhòspites, quasi desèrtiques (...), un autènic paradís de joncars i canyissos, abundantíssima de peix i caça”. El promontori o illot, a tocar l’antiga desembocadura del Fluvià i a uns cent metres de terra ferma, quedava unit al turó i als aiguamoixos mitjançant un estret istme tot creant una petita badia utilitzable com a port natural; el Ter desembocava més al sud.

A aquest illot, novament despoblat al segle VIII, s’hi assentà a la segona meitat del s. VII aC una petita comunitat de població relativament estable i autosuficient que aprofitava els recursos de l’entorn. En paraules d’Esteve Albert, aquests pobladors “eren una gent dura, terrible per a la caça, allotjada en cabanes”. L’economia d’aquests emporitans era de subsistència. Es basava, segons el MAC-Empúries, en l’agricultura de secà i d’hortes i en la ramaderia a les zones de la plana no ocupada per estanys i aiguamoixos. Conreaven cereals (ordi, blat...) i lleguminoses i s’iniciaren en el conreu de la vinya. Altres activitats eren la pesca marítima i fluvial i la recol·lecció de mariscs. També practicaven el bescanvi de mercaderies amb poblats veïns i el comerç exterior amb les factories fenícies del sud peninsular i els grecs foceus ja instal·lats a Massàlia (600 aC).

L’antiombra de l’eclipsi va passar, provinent de l’oceà Atlàntic (37,9º N 46,2º W, segons la NASA), per la banda nord del Pirineu paral.lelament a la serralada creuant Occitània (sud de França) d’oest a est. En passar el punt central de l’antiombra a les 15:00 TU pel meridià d’Empúries la durada de l’eclipsi total dins la mateixa antiombra i també de l’eclipsi gairebé total presenciat des d’Empúries fou de quatre minuts (en ple oceà Atlàntic a les 14:18 TU havia durat 6’05” i l’amplada de la totalitat havia estat de 270 Km.). La seva trajectòria continuà cap a l’est fins arribar a la península d’Anatòlia o Àsia Menor (actual nord-oest de Turquia).

La batalla del Riu Halys, la que seria última batalla dels sis anys de guerra pel domini de la península d’Anatòlia entre els medes i els lidis, acabà sobtadament amb un acord de pau quan ambdós exèrcits contrincants suspengueren la lluita, a les 15:48 TU, sorpresos i espantats davant aquest eclipsi total de sol considerat un signe diví. Aquest eclipsi, curiosament, fou el primer de la història que va ser predit amb antelació, predicció realitzada per Tales de Milet, tot i que la notícia no havia arribat als contendents. Tales (635-546 aC), astrònom, matemàtic i polític, havia nascut a la ciutat jònia de Milet –Àsia Menor–; fou el primer home considerat savi.

El poblat emporità que havia viscut amb esglai i misteri aquest eclipsi seria testimoni poc després de l’arrelament a l’illot dels grecs foceus. Entre els anys 575 i 550 aC arribarien navegants foceus de Jònia, la terra de Tales de Milet, que, escapant d’una terra poc productiva i dels conflictes (amb frigis, lidis, perses...) que assolaven intermitentment el territori, s’hi establirien inicialment com a lloc de descans i aprovisionament per després fundar-hi un petit port comercial, conegut més endavant per Palaia Polis.

(L'Escalenc-2010)

• L’esfondrament de l’ideal de Josep Vicens Xaxu

2006-01-09T15:26:00.001-04:00

Josep Vicenc Juli Xaxu va néixer el 14 de gener de l’any 1870, durant el Sexenni Revolucionari (1868-1874) i en un ambient amarat de republicanisme; l’any anterior, el 1869, la força federal va quedar ben patent en les eleccions a la circumscripció de Girona. La filantropia i el lliurepensament van agafar aquells anys una forta embranzida.

Era corrent veure Josep Vicens, de nou a l’Escala després de l’exili, amb un posat meditatiu, abatut, derrotat. Va viure els últims anys de la seva vida resignat i refugiat en la composició de sardanes.

En temps de recuperació de la memòria històrica obrera i popular cal dignificar la memòria sociopolítica de Josep Vicens. “Aquest home de poble i dedicat al poble va donar suport al moviment social llibertari vers una societat solidària igualitària i autogestionària (que el lingüista, filòsof i analista polític Noam Chomsky considera l'esdeveniment més extraordinari de la història mundial), un compromís que va portar aquest músic escalenc a l'exili el febrer de 1939 (…)”, van escriure el 2006 a quatre mans, en ocasió del cinquantenari de la seva mort, l’amic Miquel Dídac Piñero Costa i el ja difunt artista Quico Rivas a la pàgina web elsud.org.

Els cafès i tavernes van ser les càtedres del federalisme a l’Escala. Més tard hi van arribar Marx, Engels, Proudhon, Bakunin, Kropotkin… que en germinar van fer sortir comunistes, anarquistes i “enfants terribles”. El Xaxu devia esquinçar moltes calces de tant escalfar les cadires de balca dels cafès escalencs i empordanesos. Ell n’era un assidu habitual; tant podia improvisar una cantada popular com filosofar sobre el bé i el mal. Aquí va aprendre que calia un canvi social per aconseguir una societat més lliure i més justa.

Josep Vicens tenia la barberia al Sòl d’en Saguer –avui plaça Víctor Català– (veieu “Josep Vicens i Juli, Xaxu”, de Lluís Albert, opuscle editat el 1978). Les barberies d’inici del segle XX eren cenacles d’idees avançades i de conspiració. Les barberies de l’Escala, com els ateneus, els cafès, les tavernes i els centres recreatius, eren espais de gran efervescència que oferien una clara mostra de la vitalitat escalenca. Republicans, teòsofs, anarquistes, espiritistes, esperantistes, maçons… hi coincidien i hi discutien.

En paraules de M. D. Piñero: “Sembla que el Xaxu, com va fer Francesc Ferrer i Guàrdia, abandonà el Partit Republicà Progresista i es va integrar a Unió Republicana liderada per Manuel Ruiz Zorrilla. Es va acostar al sindicalisme revolucionari francès i va acabar en l'anarquisme social”. És prou sabut que el Xaxu havia tingut penjada a la seva barberia una fotografia de Ruiz Zorrilla.

La barberia del Xaxu, com les dels també anarquistes Lluís Pujol Muchu i Antoni Puig Tonet (ambdues al carrer Enric Serra), va servir de germen de moltes activitats polítiques i sindicalistes, i de tapadora en èpoques convulses i de clandestinitat. A la barberia del Xaxu, com a les dels seus companys Pujol i Puig, hom es cultivava políticament: sempre hi havia qui dissertava, polemitzava i llegia la revista lliurepensadora i maçònica La Luz i els setmanaris satírics i anticlericals La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa.

A Malgrat, segons el dirigent anarcosindicalista Josep Esgleas Jaume Germinal Esgleas (1903-1981), fill adoptiu d’aquesta població del Maresme i company de la primera ministra europea Frederica Montseny (veieu “L’anarcosindicalisme a examen: Germinal Esgleas”, de Jordi Amat –1996–), el Xaxu estava plenament integrat en el moviment llibertari local; Josep Vicens s’havia traslladat el 1921 a viure amb la família a Malgrat i el 1933 deixaria aquesta població per instal·lar-se a Girona. Durant la guerra el Xaxu es va destacar com a músic fent tasques de suport i solidaritat amb els que lluitaven al front, igual que altres músics que per edat, com el també escalenc Martí Albert Galceran, no podien combatre. Acabada la guerra s’exiliaria a França (veieu “Josep Vicens i Juli, l’Avi Xaxu”, de Jordi Gallegos, als FHL núm. 92 de 2007).

L'avi Xaxu va ser enterrat al vell cementiri de la població enmig d'un profunda manifestació de dol popular tal com la petjada discreta i honesta que aquest lliurepensador havia deixat en vida.

El 1941, a la tornada de l’exili, va fer una breu estada a Girona on es va relacionar clandestinament amb la CNT de la ciutat i de la veïna Salt; aquestes dades, recollides per M. D. Piñero, provenen de la seva filla Carme Vicens Mornau (1907-1979), que va morir anarquista, igual que el seu pare i el seu fill Joan Vicens Mornau (1928-1994), qui tenia una bona biblioteca d’anarquisme social, especialment llibres en francès adquirits a Bèlgica. El Xaxu, mesos després, aniria a la seva població natal i s’instal·laria, amb la seva filla i el seu nét, al número 1 del carrer de l’Església (davant el restaurant Roser).

Segons havia explicat Rafel Torres Bofill (alcalde de l’Escala el 1936 que va derivar d'ERC cap a l'anarquisme social de CNT-FAI), es va trobar durant l’exili a Perpinyà amb el Xaxu i família a qui va recomanar de tornar a Catalunya, ja que no havia tingut càrrecs polítics i atesa la seva edat i el seu prestigi popular podia trobar suports entre el règim franquista que evitarien possibles denúncies i repressàlies. El preu a pagar per aquest lliurepensador va ser, tanmateix, que es va veure obligat a participar en algun acte religiós i va ser enterrat segons el ritu catòlic.

La seva vida, llavors, seria extremadament anodina i abocada als records. L’exili i l’esfondrament del seu ideal havien doblegat el seu esperit. Aquells anys de postguerra eren a l’Escala temps de pensament únic i consignes falangistes; temps d’autoritats amb uniforme militar i eclesiàstic; temps de prohibició de la llengua i espanyolització de la terra; temps d’exili o repressió per a companys que com ell havien perseguit el somni republicà; temps de penúria en el sentit més ampli.

Era corrent veure’l caminar solitari amb el caliquenyo a la boca amb un posat meditatiu, abatut, derrotat. Va viure els últims anys de la seva vida resignat i refugiat en la composició de sardanes. Josep Pla va dir d'ell a Llagosta i pollastre (1952): “Aquest vell músic, pobre i derrotat, gran persona i generós amic, naufragat en els sorrals del golf de Roses, amb les seves cabelleres de color de cendra, el seu vestit funerari i la seva polidesa cadavèrica, ha escrit les sardanes més violentes, més ferotges, més eficients (...)”.

El Xaxu va deixar el món dels vius el dijous 19 d’abril de 1956. Feia dos mesos que l’Escala havia estat objecte de l’onada de fred que ha passat a la història com l’”Any de la Fred”. La seva defunció va suscitar una gran manifestació de dol popular; havia mort un racionalista, llibertari, filantrop, idealista, lliurepensador. Deixeu-me dir, a títol anecdòtic, segons recorda Josep Colomeda Flaqué, pare de qui això escriu i en aquell temps fuster-funerari que ja proporcionava llavors en exclusiva els fèretres mortuoris a la població, que atès que l’estretor de l’escala de cals Vicens impossibilitava el pas del bagul es va haver de baixar el difunt, amb el consentiment de la família, sobre les espatlles d’un encaixador que encara avui ho recorda amb un somriure als llavis.

L’enterrament de l’Avi Xaxu, segons té anotat Josep Colomeda, va costar a la seva família 1.670 pessetes (aplicat el 2,70% dels impostos I.T.E. i A.P.) si sumem 550 ptes. del bagul (el número 2 del catàleg), 205 del cotxe fúnebre, 225 dels sepulturers, 93,75 de diligències, 112,50 del paleta, 112,50 del campaner, 37,50 d’avisar el veïnat, 41,25 del registre civil i 292,50 del capellà. Aquestes van ser, a tall de curiositat, les defuncions anteriors i posteriors a la de Josep Vicens: Marcel Vilabrú (9 abril) i Silveri Dubé (12 abril) i Joan Ferrer “Anguilaire” (9 maig) i Martí Oliveras (28 maig).

Josep Vicens, autor de les memorables sardanes Bona festa i Carícies, va ser un home bo que va creure que a través de la cultura i la música es podia treballar a la recerca de la harmonia universal, un home bo que va creure en ideals igualitaristes de fraternitat i justícia social, en la bondat de l’home i les coses.

(Aplec-2010)

• La Setmana Tràgica a l’Escala (2)

2006-01-09T15:25:00.008-04:00

L’acta del ple de 14 d’agost fa referència a una incidència que va tenir lloc el dimarts 27. “Inmediatamente se dio cuenta del estado en que actualmente se encuentra el expediente de expropiación de la casa nº 8 de la Calle Mayor propia de Don Francisco Oliveras Maranges, el cual, debido a los pasados y tristes acontecimientos ocurridos en algunas poblaciones de la provincia, acontecimientos que aunque directamente no perturbaron la tranquilidad de esta pacífica población la tuvieron en expectativa durante varios días al igual que sucedió en otras poblaciones importantes, fue remitido al M. Iltre. Don Gobernador Civil el día nueve del actual (…)”.

L’onada d’anticlericalisme exacerbat, covat al llarg del temps, també va passar aquells dies per l’Escala. Els més exaltats van obtenir la clau per cremar l’església, però aquesta reacció sorprenent del rector va desactivar les seves intencions. (Fotografia: Josep Esquirol –AME–).

Ignorem què va passar exactament, però resulta evident que aquest immoble situat entre el carrer de l’Hospital i el carrer Major devia ser objecte de desig dels revoltats. Diu el diari La Lucha, òrgan a Girona del partit liberal, en la llunyana edició de 23/9/1897: “El Ayuntamiento de La Escala ha instruido el proyecto de nueva alineación de una travesía sin nombre (…) la qual lleva consigo la apertura de una nueva plaza (…)”. El procés d’expropiació d’aquesta casa havia començat el 1897 perquè es volia esponjar aquell espai i convertir-lo en una placeta, però l’Ajuntament es negava a pagar les 5.000 pessetes que demanava el propietari resident a Barcelona. L’edifici s’expropiaria anys després amb el pagament de 4.375 pessetes; aquella futura placeta seria la del Peix.

S’havia format a l’Escala un comitè de vaga format per elements anarcosindicalistes, lerrouxistes, republicans… que els primers dies de la setmana van actuar com a piquets informatius per fer tancar obradors o tallers (cadiraires, boters i barrilers, salaons, espardenyers, modistes…) i establiments (fondes, tavernes…), però el seguiment devia ser minoritari d’acord amb la informació que tenim. L’intent de fer tancar la fonda de Cal Gambo del carrer Hospital provocà un enfrontament aïrat entre els vaguistes i el llavors jove Josep Paradís Ramís El Gambo, punt de partida de les profundes desavinences que viurien des de llavors aquest empresari i el col·lectiu anarcosindicalista escalenc; Josep Paradís, just el novembre de 1909, es casava amb Teresa Bosch.

L’endemà de la vaga general, el dimarts 27, el diari La Lucha feia a la crònica ‘Los sucesos de ayer’ un seguiment dels disturbis succeïts a Girona i a altres poblacions. Deia: “Por la mañana un grupo de unos cien individuos (…) acordó entonces invitar a todas las fábricas y talleres a que cerraran sus puertas y emperzando por la casa Grober fueron recorriendo la ciudad (…)”. En Figueras un grupo bajó a la estación y destrozó la vía, mientras otro grupo se dirigió a quemar las traviesas del puente sobre el Muga (…)”. El matí del dimarts “los sin Diós ni sin Patria” havien impedit a Figueres la circulació de trens i carruatges i havien tallat el telègraf i el telèfon; més tard l’autoritat militar es faria amb el poder a instància de l’alcalde i proclamaria la llei marcial.

‘La Setmana Tràgica escalenca’ és la crònica, en clau satírica, escrita per l’escalenc Joan Ballesta Molinas Calafat, actor i director de teatre i últim alcalde de la Girona republicana: “Clar que La Escala no podia pas restar freda i indiferent davant aquesta fogarada revolucionària (…). Aquests (els homes) baixaven (la nit del 26) cap a la plaja on, febrosament, es formaven grups que comentaven, amb decisió i confiança, les notícies fresques, aquelles de darrera hora que havien arribat no sabien com, però que a ben segur era amb el tren imaginari de les 10. Se sabia que cremaven moltes esglésies i molts convents (…)”.

I Joan Ballesta continua “Al vespre del segon dia (dimarts 27), arribà una tartana i de dintre en va sortir una comisión que, segons es va saber més tard, venia d’un poble veí per a entrevistar-se amb una comisión escalenca, per a posar-se d’acord -deien ells- sobre diverses mesures urgents a prendre (…). Els del poble (la comissió) baixaren a la plaja, on hi havia el gros de les forces, a donar comptes del que havia passat a la reunió (…)”. Dimecres al vespre es posà en marxa una manifestació des de la platja cap a l’ajuntament acompanyada de crits com “A baix la guerra”, “Visca la llibertat!”, “Visca el poble!”… i amb gent entonant La Marsellesa”.

Un home, la identitat del qual es desconeix, va ser clau per apaivagar la revolta i evitar d’ocupar l’ajuntament: es va adreçar a la multitud i els fa fer entendre que s’havia d’abandonar aquella actitud tan violenta. Després, en paraules de Joan Ballesta, la manifestació va prendre un gir: “I, just arribar a la plaça, es va sentir un clam: “Mori el clero!”, “Fora el fanatisme!”. I tot seguit algú va pronunciar: “Cremem l’església!”.

L’alcalde va tocar a sometent per sufocar l'alçament popular però l’organització paramilitar va evitar d’enfrontar-se armes en mà als seus convilatans revoltats. A la fotografia de Josep Esquirol –AME– apareix el somatent escalenc en una imatge de família).

Rafel Torres Bofill, que llavors tenia set anys, havia explicat que el rector Jaume Rovira, que va romandre a l’Escala entre 1878 i 1910 (any de la seva mort), va donar la clau de la porta de l'església a la manifestació insurgent que s'havia aturat a la plaça de l'Església amb l’ànim de cremar-la. Davant la provocació del rector, la delegació de la manifestació va girar cua i va haver de sentir l’ira i l’escarni dels seus companys enrabiats. En efecte, una representació significativa de la manifestació va anar a veure primer el campaner Miquel Sagué Barnosell i de rebot el rector Rovira. Després d’un encreuament oratori, el mossèn els va convèncer de la imprudència de cremar el temple sobretot per les probables i imminents represàlies.

La protesta a l’Escala, a diferència de Barcelona, va prendre una doble connotació. Els sectors anarquistes perseguien, com a la capital, una revolució social; els seguidors de partits republicans esperaven una proclamació de la República. L’agitació, abans i després de la manifestació, va anar creixent perquè hi hi hagué qui volia armes. L’actuació de l’autoritat durant aquells dies va ser errant. Primer cridant el Sometent, després fent-lo retirar, amb el capità de la Guàrdia Civil del destacament de Torroella de Montgrí venint i tornant sense saber amb prou feines què calia fer. Els dies 27 i 28 de juliol foren els més agitats.

“A La Escala, però, fora dels canguelis dels que més s’havien distingit cridant, no va passar res (…). És clar que, ben garbellat, la conducta escalenca durant aquelles jornades memorables no podia justificar la més petita repressió, ja que solament s’havia mogut el xivarri suficient per a què l’honor i la dignitat revolucionàries de la nostra vila quedessin a bon lloc, com ho exigia el més elemental decòrum”, acaba Joan Ballesta.

Un grup enfurismat, un cop dissolta la manifestació, va baixar pel carrer de l’Església i es concentrà davant el convent del carrer del Port, ocupat per les monges franceses que s’hi havien establert al tombant de segle, a qui van fer patir una nit d’insomni; no s’hagué de registrar, però, cap desgràcia ni personal ni material. Les monges van abandonar l’Escala el 1909, però no tenim documentalment l’absoluta certesa de si van marxar espantades pel clima que va viure aquells dies Catalunya o perquè la divina providència així ho va disposar.

Decisiu per a la tornada a la normalitat també va ser que el divendres tornessin a obrir les poques botigues, obradors i establiments que havien tancat. Dies després, la Guàrdia Civil de Torroella de Montgrí tornava a fer acte de presència a l’Escala i detenia alguns esvalotadors que s’havien significat tant en intentar fer tancar establiments com en la manifestació. Aquestes incidències subversives havien fet mal a la incipient imatge d’estiueig de l’Escala i Empúries.

Llavors l’Escala ja era un focus d’estiueig per a la burgesia, els anomenats “culs blancs”, segons la veu popular, en comparança amb els pantalons desgastats i apedaçats dels nadius. El fet que l’any anterior s’iniciessin les excavacions oficials al recinte arqueològic emporità i que aquell 1909 es trobés l’estàtua d’Asklepi (Esculapi) va fer que naixés l’excursionisme cultural i es reactivés el fluix fins llavors discret de l’incipient turisme que responia a les teories higièniques més el culte als banys de mar; prova d’això és que Josep Paradís Gambo, preveient l’arribada cada cop més nombrosa de visitants al jaciment emporità, va fer el 1909 els primer passos per edificar a Empúries l’hostal Villa Teresita. Ferran Agulló havia publicat aquell any l’article “Per la costa brava” a La Veu de Catalunya, que va ser considerat el bateig literari d’aquest litoral.

Vinyeta d’Olaf Gulbransson publicada llavors a la revista alemanya Simplicissimus sota el títol El cap de Ferrer i reproduïda a la revista Sàpiens número xx. La sàtira carrega contra l’església i el monarca espanyol tractat de sanguinari i titella dels estaments eclesiàstics.

Al nord-est de Catalunya la revolució, potser per influència de la vaga general de Barcelona de 1902 i la vaga general russa de soviets de 1905, va adquirir un caire insurreccional obrer, amb un gran ressò també al Baix Empordà. L’estiu de 1909 s’hi havia aguditzat la crisi del sector surer en una comarca que comptava amb la tradició d’un moviment obrer organitzat enquadrat a la Federació Local de Sindicats Obrers integrada a Solidaritat Obrera i pròxima al partit federal (UFNR). En el decurs d'aquesta “setmana roja” a Palafrugell es va proclamar la República.

La Lucha del dia 27 deia: “En Palamós circularon también durante todo el día grupos por las calles que hicieron cerrar las fábricas y si bien ocurrieron alguns incidentes no llegaron estos a revestir carácteres de gravedad (…)”. L’escalenc Antoni Puig Tonet (1886-1960) va tenir un paper destacat en la insurrecció de Palamós. Amb el seu amic Hermós Plaja (1889-1982) van rebre l'emissari de Solidaritat Obrera de Barcelona Francisco Miranda (que després seria el sogre d'un dels germans escalencs de can Pipa) per preparar la vaga general contra la guerra a Palamós. El llibreter Salvador Plaja, pare d’Hermós, va ser qui va promoure l’Escola Moderna a la població.

Tonet s’exilià el 31 de juliol fugint de la repressió que va seguir als aldarulls amb els seus companys del Centre Instructiu Obrer. Fou en el moment de creuar la ratlla, pel pas fronterer de Portbou, que Tonet va sentir-se inspirat per compondre la seva primera sardana i dedicar-la al seu amic Plaja. “Un altre dels perseguits a Palamós va ser Fermí Molla (pare de l’antic cantant Pere Molla d’Els Pescadors de l’Escala), que es va refugiar a casa de l’escalenc Miquel Torres Brugués, cosí seu i besavi meu, que el va portar a l'altra banda del Pirineu”, explica M. D. Piñero.

La premsa en va fer un seguiment exhaustiu i de complicitat amb el discurs i els interessos de la burgesia i els poders fàctics. Dos exemples per il·lustrar-ho. El Diario de Gerona del dia 29 deia a l’editorial ‘Las turbulencias’: “(…) Ante el empeño internacional en que se halla España, cuando pesa sobre el Estado el compromiso contraído con Europa por el acta de Algeciras, las viles pasiones políticas se desatan para todo estrago, a fin de dificultar la vida del Gobierno (…)”. El figuerenc La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga, va publicar el dia 31 ‘Per mals camins’: “Les protestes del element popular contra la campanya de Melilla (…) per influència d’agitadors revolucionaris en revolta no porta cap finalitat positiva y sí solament un esperit anarquich”.

Els efectes de la insurrecció encara portaven cua l’any següent a l’Escala. El consistori es sumava a la campanya seguida arreu favorable a l’amnistia. Acta del ple de 15 de gener de 1910: “El propio (segon tinent d’alcalde) Sr. D. José Callol Maranges propone que este Ayuntamiento acuerde dirigirse al Exmo. Sr. Presidente del Consejo de Ministros en súplica de que se conceda una amplia amnistia para los presos y desterrados a consecuencia del próximo pasado Julio. (…) los Sres. D. José Esquirol y D. Rafael Sureda estan conformes con ella siempre que sea la petición a favor (…) por delictos políticos y no para los que estén comprendidos en otra clase de delitos”.

BRUGUERA, R., COLOMEDA, L. i BALLESTA, A.: Josep Ballesta Calafat. Un escalenc alcalde de la Girona republicana (2008)
CORTS, P.: La Setmana Tràgica de Barcelona i l’Arxiu Secret Vaticà (2009)
DALMAU, A.: Set dies de fúria. Barcelona i la Setmana Tràgica (2009)
HURTADO, A.: Quaranta anys d'advocat. Història del meu temps 1894-1930 (1969)
JIMÉNEZ, À.: “Setmana Roja al Baix Empordà”, revista Presència núm. 1951 (2009)
MARUNY, L.: “Record de Ferrer i Guàrdia i de l’Escola Moderna”, Revista del Baix Empordà 28 (2010)
SOLA, P.: Francesc Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna (1978)
SORIANO, I.C.: Hermoso Plaja Saló y Carmen Paredes Sans 1889-1982. El anarquismo silencioso (2002)
Actes dels plens de l’Ajuntament de l’Escala de 1909 i 1910 (Arxiu Municipal de l’Escala)
Expedients d’allistaments de quintes de 1909 (Arxiu Històric de Girona)
Premsa: Diario de Gerona, La Lucha i La Veu de l’Empordà
Informació oral de M. D. Piñero Costa i Jaume Sastre Mas.

(L'Escalenc-2010)

• La Setmana Tràgica a l’Escala (1)

2006-01-09T15:24:00.008-04:00

El juliol de 2009 va fer 100 anys de la Setmana Tràgica i de l’afusellament del pedagog llibertari i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia. La guerra al Marroc va ser la causa immediata de la setmana de la revolta popular antibel·licista i anticlerical a Barcelona i, en igual o menor mesura, a molts indrets de Catalunya coneguda amb el nom de Setmana Tràgica. A l’Escala, però, els aldarulls van ser de baixa intensitat, segons es desprèn de les actes dels plens consistorials, la memòria popular i el relat que va deixar escrit Joan Ballesta Calafat.

Centenars de soldats embarcats amb destí al Marroc; molts d’ells hi trobarien la mort. No ho tenim documentat, però segurament hi havia algun recluta escalenc dins aquest contingent. (Foto: Centro de Estudios Históricos).

El desastre de Cuba i les Filipines va fer que Espanya aspirés a l’inici del segle XX a reconstruir un imperi colonial al Marroc per competir en la cursa imperialista de les potències europees malgrat la crisi interna que fuetejava el país. Bancs privats i públics, empresaris bascos i catalans i els cercles financers madrilenys van pressionar el govern per expansionar-se colonialment al Marroc i poder explotar per unes societats privades les mines de ferro de les muntanyes del Rif.

La mobilització de reservistes amb destí al Rif, on el dia 9 de juliol havia començat la Guerra de Melilla, fou també molt mal vista per les classes populars perquè els reservistes acabaven de fer el servei militar i en la seva majoria ja eren pares de família; també perquè les classes benestants podien quedar exemptes del reclutament pagant 6.000 rals (el sou d'un obrer era de 10 a 20 rals al dia); era un impost de sang per als pobres i un impost de diners per als rics. Llavors s’havia fet cèlebre aquest romanç: “Per quin motiu a la quinta / tot lo jovén feu anà (...) / Pares y mares de Espanya / Que teniu los fills per casà / Mireu que ab cuatre cent duros / Lo fill podreu llibertà / Veneu cuan tingueu a casa / Sense que us quedi un llansol...”.

Els mesos de gener i febrer s’havia desenvolupat a l’Escala el procés de reclutament de mossos per a l’exèrcit que esdevenia un ritual any rere any. L’11 de gener va tenir lloc l’acta d’allistament amb la presència dels mossos i familiars i sota l’observança de l’alcalde Joan Hugas Pascual i els convidats regidor síndic Artur Callol Callol, el rector adjunt Salvador Rovira i el jutge municipal Martí Puig Sais. Altra gent també en fou testimoni, ja que dies abans s’havia fet un pregó “convocando a los interesados que quisiereon presenciar la formación del alistamiento de los mozos (…)”.

Consultats a l’Arxiu Històric de Girona els expedients de quintos “Reemplazo de 1909” corresponents a l’Ajuntament de l’Escala, aquell any 1909 entraren a les llistes de reclutament trenta-cinc mossos amb residència a la població; trenta-tres hi eren nascuts i dos més hi havien anat a viure. Dels trenta-cinc nois nascuts el 1888 onze eren ja difunts, set estaven inscrits en la indústria de pesca i navegació (segons informe de la Comandància Militar de Marina de Barcelona) i cinc estaven allistats en altres localitats, circumstàncies que van propiciar que els mossos sortejables fossin només dotze.

Els difunts eren Josep Terradas Garriga, Pere Teixidor Callol, Joan Barris Arbusí, Dodemiro Hernández Villacampa, Rafel Figueras Behí, Miquel Lleonart Artigas, Martí Pujol Alsina, Pere Romaguera Isern, Marc Colomeda Ramis, Pere Ribot Sabadí i Joan Pagès Sureda. Els inscrits en la navegació: Josep Colomeda Garcia, Francesc Andreu Galceran, Pere Brugués Curós, Eugeni Donjó Bofill, Josep Casadevall Tolaguera, Miquel Casadevall Colomeda i Silveri Dubé Sureda. Els allistats en altres localitats: Pere Callol Fornés, Josep Carles Castany, Joaquim Mateu Palau, Joan Català Plaja i Pere Capdevila Verdaguer.

Els nois escalencs aportaven amb el seu treball uns ingressos a l'economia familiar. Que els quintos i sobretot els reservistes fossin destinats al Marroc representava un daltabaix: la família renunciava a una font d'ingressos i el noi corria un clar perill de mort. (Fotografia: Josep Esquirol -AME-).

Als nois i familiars se’ls havia anunciat, a través d’un ban, la data del sorteig vuit dies abans. L’acta d’allistament va començar a les set del matí amb la presència de tots els convocats. El sorteig es realitzà el 31 de gener, prèvia constatació que dos d’ells s’havien de considerar inútils, introduint en urnes separades els noms dels quintos i els números que dos menors de deu anys, la identitat dels quals es desconeix, anaven extraient. La quota era inicialment de cinc i dels deu mossos aptes els cinc primers sortejats esdevenien soldats. Cada cop que s’anunciava un soldat les mares ploraven, perquè aquells dies havia tingut lloc al Rif els primers enfrontaments armats que no presagiaven res de bo.

L’Escala de 1909 tenia a l’entorn de 2.500 habitants i l’ocupació laboral majoritària eren les barcades i els sardinals, el conreu de la vinya, els obradors o tallers de cadiraires, boters i barrilers, salaons, espardenyers, modistes, els establiments de restauració com fondes i tavernes. Consultats els llibres d’actes dels plens i la premsa de l’època, aquests són els primers esdeveniments més significatius aquell any a l’Escala: Catalina Andreu va instal·lar al gener un cinematògraf a un local que havia estat de l’associació La Penya amb entrada al carrer Poca Farina (futur cinema Cacauet); Josep Sala Sureda va ser nomenat per l’Audiència “Sr. Jurado que ha de funcionar (…) con expresión de las causas en que ha de entender”; la revista barcelonina La Actualidad publicava l’11 de febrer en portada una fotografia de la punta de Cinc Sous.

L’allistament es va tancar definitivament el 13 de febrer “previa convocatoria al efecto”. Per ordre numèric: Lluís Pujol Masaguer (fill de Josep i Emília; barber), Martí Vicens Paradís (Gerònim i Francesca; fuster), Patrici Simon Llop (Joan i Francesca; músic), Lluís Colomeda Sastre (Josep i Elisa, fuster), Pere Paltré Artigas (Bartolomé i Teresa; boter), Josep Puig Perpiñà (Francesc i Margarida; pagès), Odon Curós Pi (Jaume i Rosa; electricista), Joan Ferrer Albert (Joan i Rosa; espardenyer), Joan Ortonoves Escrivà (Jaume i Teresa; pagès) i Josep Riera Callol (Eudald i Carme; pescador). (Lluís Colomeda Sastre és avi per línia paterna de qui això escriu).

Dos d’ells, com s’ha dit abans, no eren escalencs de naixement: Josep Puig havia nascut a Albons i Joan Ortonoves a Perpinyà. Els dos considerats inútils eren Laureà Callol Masafont (Lluís i Margarida; pescador) i Josep Dubé Pascual (Rafel i Joaquima; espardenyer); el primer patia de sordesa i el segon de coixesa. El Diario de Gerona del dia 16 publicava aquest breu: “El domingo, al darle a su madre uno de los mozos sorteados la noticia de que había salido soldado, sufrió aquella un síncope, teniendo que ser trasladada a su domicilio”.

Amb aquell juliol va arribar a l’Escala un Ajuntament nou que hagué de fer front a l’última setmana del mes. Es van formar quatre comissions amb tres vocals cadascuna. La de Governació amb Joan Alech Maranges (Alcalde-President), Pere Balaguer Sastre i Josep Callol Maranges; la de Foment amb Joan Alech Maranges (Alcalde-President), Jaume Sastre Colomeda i Joan Hugas Pascual; la d’Hisenda amb Josep Callol Maranges (2n tinent d’alcalde), Josep Ballesta Gelada i Joan Bofill Ballester; la d’Escorxadors i Cementiris amb Joan Callol Blanch (1r tinent d’alcalde), Miquel Juhé Mas i Artur Callol Callol. (Jaume Sastre, que també va ser regidor l’anterior legislatura amb Joan Hugas d’alcalde, és besavi per línia materna de qui això escriu).

Anys després del seu afusellament, a l’Escala es va dedicar un carrer (actual Sant Pere) a la memòria del pedagog i lliurepensador Francesc Ferrer i Guàrdia. (Foto: arxiu de l’autor).

Altres fets de 1909 a recordar. Es va produir al febrer un brot epidèmic de verola que provocà alguns morts; es va concedir al maig el premi Fastenrath a Caterina Albert Víctor Català per la novel·la Solitud als Jocs Forals de Barcelona; un centenar de membres del Centre Excursionista de Catalunya van arribar el 20 de juny a bord del vapor Balears per visitar Empúries; el dia 18 de juliol fou nomenat Josep Sagàs Solés sereno del barri de la Font i nou fosser “con el haber anual de cien pesetas”, en substitució de Miquel Vilabrú Salellas; aquell octubre es trobaria a Empúries l’estàtua d’Asklepi (Esculapi). Els mestres llavors a l’Escala eren Lluís Alsina (escola pública masculina), M. Gràcia Amir (pública femenina) i els mestres d’escoles privades Pepet Sureda, Carme Teixidor i Joaquima Centena; els metges eren Rossend Pi Puig i Rafael Juli Sureda, els apotecaris Jaume Forn Ferran i Francesc Guillot Martí, el notari Fermí Pi Pi.

La crispació popular a Barcelona, alimentada per socialistes, anarcosindicalistes, lerrouxistes…, va superar l’acció del comitè de vaga i va culminar amb els aldarulls de la vaga general del dilluns 26. Les esglésies cremades i els carrers tancats amb barricades van espantar la burgesia i el poder establert –església, exèrcit i premsa– fins a convertir Ferrer i Guàrdia en el boc expiatori ideal. Des de Madrid s’havia fet córrer que era una revolta de caire separatista. El Govern del conservador Antonio Maura va desencadenar una forta repressió amb el suport del cap de la Lliga Enric Prat de la Riba. Hi va haver 2.000 processats, 170 exiliats i 5 executats. L’execució de Ferrer i Guàrdia va suscitar una onada de protestes arreu del món i va contribuir a mitificar el personatge. A la República, a l’Escala es va dedicar, com arreu, un carrer a la seva memòria (el carrer Sant Pere).

Ferrer i Guàrdia, nascut el 1859 en una família de pagesos de mentalitat tradicional, aviat es relacionaria amb el republicanisme conspiratiu. En el seu exili de 1886 a París va contactar amb cercles de pedagogs renovadors i amb la francmaçoneria; treballava fent classes de castellà mentre altruistament feia de secretari de l’expresident republicà Ruiz Zorrilla. El 1901 va crear a Barcelona, gràcies a una herència d'una antiga alumna, l’Escola Moderna, una institució educativa que seguia els corrents més avançats de la pedagogia europea, raó per la qual Ferrer aviat seria al punt de mira de les autoritats. Fou absolt el 1907 de complicitat en l’intent de regicidi de Mateu Morral, però no va poder reobrir l’escola, tot i poder seguir dirigint el diari La Huelga General.

A partir del dia 12 de juliol foren cridats els reservistes a instància del Reial Decret del dia 10 d’aquell mes. Ignorem, però, a falta de documentació, si l’Escala va aportar-hi la seva quota. A la demarcació de Figueres, només dos dels sis-cents reservistes cridats van fer acte de presència. El ministre de guerra, el general Arseni Linares, havia ordenat el dia 9 l'expedició d'un cos de 40.000 soldats, trets en la major part entre els reservistes catalans. Linares (que havia estat abans capità general de Catalunya) justificava el fet de recórrer fonamentalment als reservistes catalans pel fet de ser la burgesia barcelonina una de les capdavanteres en la colonització del Rif.

A l’Escala aparegueren el diumenge 25 de juliol pasquins que incitaven el poble a manifestar-se contra l’embarcament de tropes cap al Marroc tot convocant a la vaga general. L’endemà, la població, en no disposar de grans fàbriques, secundà la vaga a petita escala que, llevat de la manifestació i altres incidents menors, prengué un aire absolutament pacífic. Llavors l’Escala estava dominada pels partidaris del Centre Nacionalista Republicà (1906), Solidaritat Catalana (1907), Solidaritat Obrera (1907) i alguns lerrouxistes.

Redactada i signada pel secretari del consistori Gregori Vicens Manegat, l’acta del ple del dia 31 deia així: “En acto seguido se dio cuenta de que el Boletín Oficial que se recibió el día 25 de este mes (…) el ingreso en Caja (de reclutas) de todos los mozos sorteados para el reemplazo de este año, se verificarà mañana en la capital de la zona (…)”. Llavors cada recluta coneixeria la seva destinació, que va portar alguns joves escalencs a terres de la moreria.

(L'Escalenc-2010)

• Espetec sònic en cel escalenc

2006-01-09T15:23:00.007-04:00

Passaven tres minuts de les onze del matí del dilluns 13 de febrer de 2006 quan es deixà sentir una forta explosió des de la franja litoral entre Cadaqués i Palamós (de nord a sud) i des de l’Escala a Fontcoberta (d’est a oest). A l’Escala i arreu forem molts els testimonis del fenomen del qual en les immediates hores no se’n va poder treure l’entrellat. La notícia aparegué publicada l’endemà al Diari de Girona amb aquest titular: “Misteriosa explosió a l’Empordà”.

Instant en què l'avió supera la barrera del so; a l'esquerra, la zona geogràfica on es deixà sentir l'explosió.

“Una estranya explosió va sorprendre ahir al matí molts veïns de l’Alt i Baix Empordà, però cap dels organismes consultats per aquest diari va poder donar una explicació (...). Els radars de l’aeroport de Girona i de l’aeròdrom d’Empúriabrava no van notar res estrany; la direcció general d’Emergències va confirmar que no s’havia produït cap terratrèmol ni cap explosió especial en pedreres ni s’havia ensorrat cap edifici. L’única explicació possible pot respondre a un avió que hagués trencat la barrera del so (...)”.

El mateix Diari de Girona confirmava aquesta hipòtesi en la seva edició del divendres dia 17. La notícia intitulada “Trencar la barrera del so” incloïa un infogràfic i informava que “Un F-18 Hornet de les Forces Aèries Espanyoles va ser el causant del soroll que es produí el dilluns. Un portaveu del Ministeri de Defensa va informar ahir que el caça havia sortit de Saragossa per escortar un altre avió que havia entrat a l’espai aeri espanyol per França i que havia d’aterrar a l’aeroport del Prat (...). El Ministeri no ha aclarit el lloc exacte on es va produir el soroll i ha explicat que el caça devia volar com a mínim a 8.500 metres”. Si ens imaginéssim l’Everest (la muntanya més alta del planeta) on hi ha el Montgrí aquest caça hagués volat per sobre el seu cim.

Fonts expertes en aeronàutica han explicat que els caces de l’exèrcit fan el trajecte de Saragossa a Barcelona en només set minuts per escortar un avió portador d’algun alt mandatari. Les feines d’escorta se solen fer entre dos caces, tot i que des de l’Exèrcit de l’Aire asseguren que només un F-18 va volar dilluns. Així, servei d’escortament o només maniobres? Aquest caça bombarder supersònic, molt versàtil i fiable, és l’aparell més potent de les Forces Aèries.

Vint anys abans, el 1986, també a banda i banda del massís del Montgrí (Roses, l’Escala, Torroella, Pals...) es pogué sentir un altre trencament de la barrera del so; segons es va saber més tard, fou un aparell de la flota nord-americana que minuts abans havia entrat en combat contra avions de la Líbia de Muamar Gadafi després que el president Reagan fes bombardejar les ciutats de Trípoli i Benghazi en venjança d’un suposat patrocini terrorista.

El xoc contra la barrera del so s’exemplificava fins als anys 40 com el xoc contra una paret i per això es començà a parlar de la barrera del so. Les bales, els projectils i els fragments de meteorit poden avançar més depressa que el so, com també l’extrem d’un fuet. Llavors es produeix una fressa coneguda com ‘espetec sònic’. L’esclafit d’un fuet és un espetec sònic en miniatura.

Quan un avió supera la velocitat del so es desplaça més ràpidament que l’ones sonores que emet. En no poder-se apartar les molècules de l’aire que conformen aquestes ones s’aglutinen davant la proa de l’avió que llavors vola en aire comprimit. Es forma un núvol cònic degut a la brusca condensació de l’aire i es produeix una “ona de xoc” que arriba a la nostra oïda com una ona sonora gegant: és l’espetec sònic. S’ha trencat la barrera del so, s’ha superat el Mach 1 (velocitat del so). A una temperatura de 20 graus a nivell de mar li correspon una velocitat de propagació del so d’uns 340 m/s (1.234 Km/h).

Els científics, abans de la II Guerra Mundial, consideraven impossible travessar la barrera del so; molts avions tenien problemes en apropar-s’hi: la comprensió de l’aire provocava tremolors i sotracs. Es pensava que l’augment de la resistència era de tipus exponencial: tot i potenciant els motors la barrera del so resultaria infranquejable. No: unes majors propulsió i aerodinàmica podien vèncer el punt màxim de resistència. Amb l’invent dels avions de reacció, acabada la guerra, algun d’ells ja podia efectuar un vol supersònic.

L’americà Chuck Yeager, pilot durant la II Guerra Mundial i més tard pilot de proves, fou el primer humà en viatjar més ràpid que el so amb l’avió Bell X-1 propulsat amb coets (NACA) el 1947 a la velocitat Mach 1 a una altitud de 45.000 peus. Tanmateix, dos altres pilots també haurien superat la barrera del so: l’alemany Hans G. Mutke el 1945 amb un Messerschmitt Me 262 i l’americà George Welch el 1947 amb un XP-66. Un militar americà realitzà el 1960 un salt des d’un globus a 31 Km. d’alçada; durant el descens la traspassà abans d’obrir el paracaigudes.

Dos han estat els jets comercials supersònics pioners en vols regulars: el Tupolev Tu-144 (1975) i el Concorde 001 (1976). El 2003, per primer cop, una aeronau tripulada no governamental, l’SpaceShipOne, superà la barrera del so; el 2004, l’X-43A, avió hipersònic no tripulat de la NASA, assoliria una velocitat de 11.265 Km/h (rang Mach 10).

(L'Escalenc-2006)

• Referèndum de glòria a l'Escala (3)

2006-01-09T15:22:00.012-04:00

Anagrama

Assemblea constituent

Parada informativa

Cant de taverna al Caravel·la

Samarreta

Matí de parada
Debat a l'ajuntament

El cantautor Oriol Foll a El Molí

Esmorzar a la placeta de Pequín

Acte de Centre Català de Negocis

Parlaments a la Platja (I)
Parlaments a la Platja (II)

Mesa electoral

Cantada del Cor Indika

Urna electoral

Sopar de comiat (I)

Sopar de comiat (II)

• Referèndum de glòria a l’Escala (2)

2006-01-09T15:21:00.004-04:00

J. M. Ximenis, coimpulsor de la consulta d’Arenys de Munt, comentava el llarg camí fins arribar al referèndum de 13 de setembre i afegia: “Després de la consulta d’Arenys vam constatar que havíem obert la porta d’aquestes quatre parets on ens tenen tancats. I sabeu què vam veure a l’altre costat? La llibertat (…). Gràcies a la intervenció de l'Estat i la Falange el joc de desinhibició mental del referèndum es va convertir en una votació èpica". La tanda de parlaments finalitzava amb la lectura d’adhesions de personalitats del món de la cultura i la política. Oriol Foll, membre de La Bisbal Decideix, tancava l’acte oferint un breu i emotiu recital.

L'acte central de la campanya es va celebrar el 19 de febrer amb un ple absolut per presenciar el debat. (Fotografia: Etna Estrems).

M. Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del Govern espanyol, va manifestar abans del referèndum d’Arenys de Munt: “Doy por hecho que los demócratas no irán a votar”. El responsable de Ciutats i Política Municipal del PSOE, Antonio Hernando, va proclamar que tots els demòcrates haurien de condemnar el referèndum. Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, va reconèixer “que referéndums como los de Arenys, en los que se gana con un 96% y se apedrea a los que están en contra, me levantan el estómago y me recuerdan a los países totalitarios". Declaracions com aquestes, esperpèntiques i reveladores de com és la “democràcia a l’espanyola”, no han fet sinó contribuir a l’increment de l'independentisme sociològic.

Els baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) certifiquen que l’independentisme ha augmentat prop de sis punts des de 2005. Si a l’enquesta de 2005 el 13,6% dels enquestats es mostraren partidaris que Catalunya tingués un Estat propi, ara el percentatge és del 19%. El CEO ofereix un ventall d’opcions que van de l’Estat autonòmic a la independència de Catalunya passant per l’Estat federal; davant la disjuntiva independència sí-independència no les forces s’equiparen. Segons el baròmetre d’El Periódico elaborat el gener, el 39,0% votaria a favor de la independència i el 40,6% en contra; s’hi evidencia també un empat tècnic. Una enquesta de la UOC revela que el 50,3% votaria sí a la independència i el 17,8% votaria no; el 24,6% s'abstindria i el 7,2% no respon.

L´acte central de la campanya a l’Escala es va celebrar el 19 de febrer a la sala d’actes de l’ajuntament amb un ple absolut per presenciar el debat amb la participació per part del ‘sí’ de Jordi Fàbrega, alcalde de Sant Pere de Torelló, Francesc Ribera Titot, cantant del grup Brams, i Narcís Oliveras, exconseller de Comerç de la Generalitat i membre de Sobirania i Justícia, i per part del ‘no’ de Montserrat Nebrera, exdiputada del PP, i Diego Borrego, regidor del PP a Figueres; el debat va ser moderat pel periodista Salvador Alsius. Un altre acte destacat va tenir lloc el dissabte 27 a la Platja amb uns emotius parlaments per part de Elisenda Paluzie, Uriel Beltran i Alfons López Tena acompanyats de dos observadors internacionals sards.

Dissabte 27 a la Platja: Elisenda Paluzie, Alfons López Tena, dos observadors internacionals sards i Uriel Beltran. (Fotografia: Etna Estrems).

La Unió Europea només reconeix com a vàlids resultats de referèndums d’autodeterminació vinculants que superin el 50% de participació i els vots del ‘sí’ sobrepassin el 55%. En el cas de la consulta escalenca el ‘sí’ ha estat aclaparador, però la participació ha quedat lluny del mínim assenyalat. L’índex de participació, atesa la nul·la col·laboració institucional esmentada abans, no es pot comparar amb els de les eleccions; s’ha de comparar amb qualsevol activitat organitzada per la societat civil i la consulta és la més important de les que hi ha hagut a l’Escala des de la Transició.

L’èxit de les consultes no es mesura només pel resultat i el seu grau de participació, sinó també per la seva capacitat de centrar el debat polític; des d’aquest punt de vista, la consulta ha triomfat espectacularment. El mot ‘independència’ fins no fa massa tenia a Catalunya connotacions de marginalitat i sovint era criminalitzat; ara, en bona part per les consultes autodeterministes, és en boca de tothom i al centre del debat polític.

L'exprimer ministre del Québec Bernard Landry ha assegurat que és “normal i natural” que una nació vulgui la independència nacional, ja que es tracta d'una “qüestió de dignitat, d'identitat”; en l'última consulta (1995) el 55% de la població va votar ‘sí’ i ara s’està treballant en una cinquena consulta que no serà convocada fins veure absolutament segura la victòria. Escòcia avança amb pas ferm cap a l'exercici de l'autodeterminació; ha presentat el full de ruta per convocar un referèndum vinculant aquest any 2010.

Cartell anunciant el seguit d’activitats que tenia lloc durant la consulta al jardí del col·legi electoral. (Composició: Eva Monge).

Els resultats en les consultes celebrades a més de 250 municipis són un vot d’esperança, de futur. S’ha de continuar aquest procés fins arribar a Barcelona. La consulta sobre la independència a Barcelona tindrà una dimensió mundial, internacional. Després s’ha de treballar perquè el Parlament de Catalunya convoqui, en la propera legislatura, un referèndum vinculant sobre la independència. Serà una nova etapa en la qual l’eix vertebrador ja no serà l’autonomia i el desplegament de l’Estatut, sinó que serà l’autodeterminació.

Segons comenta l’amic maresmenc Quim Gibert, durant el judici obert a París (1927) contra Francesc Macià i els seus col·laboradors, arran del fracàs del complot de Prats de Molló, Macià va dir aprofitant el ressò judicial: “Perdent, guanyarem”; i, certament, el mite de l’Avi es va gestar en aquest context. Serveixi aquesta reflexió per valorar el resultat final de participació que, malgrat la indiferència o l’oposició de les institucions oficials i les opinions d’alguns polítics, segur que premiarà l’ambició de la nostra gent. Com va dir Macià: Perdent, guanyarem!

• Referèndum de glòria a l’Escala (1)

2006-01-09T15:20:00.009-04:00

Un total de 1.440 paperetes (amb una participació del 17,04% dels 8.450 electors del cens) han estat dipositades el 28 de febrer de 2010 a les urnes de la consulta sobre la independència celebrada al CER: 1.333 vots favorables (92,83%), 62 desfavorables (4,32%), 41 en blanc (2,86%) i 4 nuls (0,28%). Aplicada al cens oficial (descartats els joves de 16-17 anys i els estrangers sense dret a vot), la consulta hauria aconseguit 1.319 vots i un 21,27% de participació. La jornada, amenitzada per un seguit d’activitats al jardí del col·legi electoral, ha transcorregut en un ambient plenament festiu. Aquest plebiscit ha de deixar per força petjada en els annals locals i nacionals de la història de la participació democràtica.

El col·legi electoral atapeï de gent durant un moment de la consulta; a la imatge, una de les quatre meses electorals. (Fotografia: Àngel Ruiz).

Podem estar enormement satisfets perquè els 1.333 vots afirmatius han superat els 1.225 vots que a l’Escala va obtenir el ‘sí’ a la constitució europea en el referèndum de 2005 i també els 1.303 vots que el 2007 van fer alcalde de l’Escala Estanis Puig (PSC). Moltíssim mèrit tenen els resultats obtinguts arreu de Catalunya el 28 de febrer perquè les consultes no han disposat ni dels milions d’euros i la propaganda institucional que l’Estat inverteix en cadascuna de les eleccions convencionals ni del seguiment i els espais que els mitjans de comunicació posen a la seva disposició.

L’efecte del referèndum d’Arenys de Munt del 13 de setembre va sacsejar a l’Escala i arreu molta gent inquieta que va decidir aprofitar aquesta sinergia per reviscolar l’esperit democràtic i les consciències adormides. El degoteig posterior de municipis que van voler acollir consultes d’autodeterminació va ser imparable. El temps donarà la justa mesura a l’esdeveniment d’Arenys, però sembla clar que ha marcat un punt d’inflexió en la història del catalanisme i en la democràcia d’aquest país.

El dret a l'autodeterminació, un principi fonamental dels drets humans recollit a l’article 1 de la Carta de les Nacions Unides, tracta del dret individual i col·lectiu a "decidir lliurement la condició política". Aquest dret comporta reconèixer la capacitat d’una nació de decidir el seu futur sense cap limitació. Que Catalunya pugui ser un estat independent es viu aquí majorment amb una normalitat que contrasta amb la urticària que provoca a bona part d’Espanya; l’exercici del dret a decidir irrita els poders de l’Estat per la seva dimensió simbòlica.

La sala d’actes de l’ajuntament plena de gom a gom el divendres 15 de gener en la presentació pública de la plataforma. (Fotografia: Robert Carmona).

A la dicotomia independència sí-independència no, les respostes poden ser múltiples, però si comencem per democràcia sí-democràcia no, el cercle es va tancant. El que es perseguia, com a primera fita, era la participació popular, la democràcia més directa. La democràcia directa, participativa o radical és una forma de democràcia en la qual els ciutadans poden participar com a forma de govern directament en el procés de presa de decisions polítiques mitjançant referèndums.

El 4 de desembre es va convocar l’Assemblea Constituent de L’Escala Decideix per tal de crear una xarxa ciutadana i popular que organitzés a la nostra població el referèndum sobre la independència. Aquella assemblea va servir per reunir persones de totes les edats i ideologies que tenien com a objectiu que la societat pogués fer l'exercici lliure d'opinar sobre el futur de Catalunya i establir el full de ruta i organitzar les pròximes actuacions que ens havien de conduir finalment al referèndum del 28 de febrer.

La II assemblea, celebrada el 21 de desembre, va ser un èxit per l’assistència i l’interès perquè aquesta consulta popular pugués tirar endavant. L’èxit es degué a la campanya "a l’americana" centrada en internet i al missatge de democràcia directa. Es va coordinar la infraestructura, la logística i l’estratègia i es va perfilar un seguit d’activitats. El 14 de desembre, el ple de l'Ajuntament de l’Escala havia donat llum verda a la consulta amb el vot favorable d’ERC, CiU i ICV i l’abstenció de PSC i EI.

Una parada d’informació i venda de material davant el bar Caravel·la on tenia lloc una cantada de cançó de taverna organitzada per la plataforma. (Fotografia: Núria Casademont Indiketa).

La voluntat de L’Escala decideix era convocar per al dia 28 de febrer tots els vilatans al marge de les seves orientacions i sensibilitats polítiques. L’esperit d’aquest referèndum era una crida a exercir el dret a decidir votant sí o no a la qüestió plantejada al referèndum: “Està vostè d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea”. La plataforma, que tenia com a màxima prioritat fomentar la democràcia directa, va vetllar perquè les dues opcions de vot fossin plenament respectades; també perquè per sobre de tot havia de ser una “festa de la democràcia”.

Una sala d’actes de l’ajuntament plena a vessar va ser testimoni el divendres 15 de gener de la presentació en societat de la plataforma L’Escala Decideix. Francesc Tubau, presentador de l’acte, va parlar del perquè de L’Escala Decideix; Etna Estrems, en nom de la plataforma, detallava el calendari i les activitats previstes i informava dels requisits per poder exercir el vot el 28 de febrer. Assumpció Vila va llegir l’escrit que el cantautor escalenc Josep Tero va fer arribar en no poder assistir a l’acte; Tero encoratjava els catalans a lluitar pel dret a decidir sense deixar-se trepitjar.

(L'Escalenc-2010)

• El futbolista que va desafiar Hitler

2006-01-09T15:19:00.005-04:00

Vaig trobar l’altre dia un vell amic escalenc apassionat del futbol que tant sí com no em va fer anotar un nom en un paper. “És un futbolista austríac. Té una història terrible, tremenda… Investiga-ho, t’interessarà”, em va dir. L’amic se’n va anar i em va deixar amb el paper a la mà i un nom escrit que en aquell moment no em deia res: Matthias Sindelar. Després d’uns dies de capbussar-me en llibres de futbol, internet i diaris de l’època, he descobert aquest personatge, el millor futbolista austríac de la història, perseguit pels nazis i mort el 1939 quan l’amenaça d’extermini era imminent.

Sindelar (al requadre) i la selecció alemanya de futbol. (Fotografies extretes del llibre Futball unterm Hakenkreuz (Futbol bajo la esvástica) de Nils Havemann.

Matthias Sindelar (1903-1939), fill d’uns humils emigrants txecs (jueus segons alguns i catòlics segons altres), havia nascut el 10 de febrer de 1903 a Kozlov (Moràvia/Imperi austro-hongarès). Establert amb la família el 1905 al districte obrer de Favoriten de Viena, va fer les seves primeres escaramusses com a futbolista, essent aviat conegut com Papierene (home de paper) per la seva habilitat amb la pilota. El seu pare, ferrer, va morir el 1917 durant la 1a Guerra Mundial i la seva mare, bugadera, es responsabilitzaria d’aquell nen espigat i desmanegat i de tota la família. Ell aviat començaria l’ofici de manyà.

L’any 1918 debutava amb l’Herhta Viena i cinc anys més tard amb l’Àustria Viena. El 1926 va debutar amb la selecció austríaca. Llavors, el Wunderteam austríac (l’equip meravella) no tenia rival a Europa. El mig centre Sindelar, enamorat empedreït de prostitutes i borratxeres, era el líder; anava als partits en els mateixos tramvies que els seus seguidors. Era un mag de la pilota, amb un olfacte golejador fora de sèrie; segons els cronistes de l’època, preferia un diblatge a un gol. A la semifinal que va disputar Àustria al Mundial d’Itàlia 1934 contra la selecció amfitriona només les decisions arbitrals, amb Mussolini com a president de la FIFA, els va privar de jugar aquella final; el règim de Mussolini va ser el primer a explotar el futbol com a eina política.

La tragèdia de Sindelar va començar a forjar-se amb l’avenç del nazisme a Europa i l’annexió d’Àustria al Tercer Reich sentenciada per les tropes de Hitler el març de 1938. Fins aquell moment Sindelar destacava al seu país com una de les màximes figures i era públicament conegut com “el Mozart del futbol”. Amb l’annexió d’Àustria es van fusionar les dues seleccions i alguns dels futbolistes d’aquell país van ser convocats amb Sindelar al capdavant pel seleccionat alemany per jugar el 1938 el Mundial de França. El futbol ja era llavors un reducte propagandístic perfecte.

“Guanyar un partit és més important per a la gent que capturar una ciutat de l’Est”, va dir el ministre de la propaganda nazi Joseph Goebbels; era conegut per tots que Hitler odiava el futbol, però, tanmateix, la seva poderosa capacitat d’atracció de les masses no va passar desapercebuda al seu maquiavèl·lic ministre. L’equip alemany tenia per costum presentar-se al camp i executar la salutació nazi mentre sonava l’himne. Sindelar es va negar a la salutació al·legant que als seus 35 anys el seu cos estava molt castigat, quan en realitat repudiava el règim nazi en haver estat testimoni que havia matat companys seus jueus de l’Àustria Viena. No va ser l’únic valent; el capità d’Àustria, Nausch, va ser pressionat perquè es divorciés de la seva esposa, d’origen jueu, però va preferir fugir amb la seva dona a Suïssa on va continuar jugant a futbol.

Poc temps després, tanmateix, Sindelar es va posar encara més en evidència. En un partit amistós disputat entre un combinat austríac i la selecció alemanya per festejar la unió, amb la consigna no escrita que Àustria no podia guanyar, Sindelar es va burlar dels nazis primer en fallar alguns gols irònicament i després en celebrar un gol d’un seu company com un víking davant la tribuna dels jerarques nazis. Va ser el seu últim partit. Ell no es va escapar, però va ser condemnat a l’ostracisme i el seu nom va entrar a formar part de la llista negra. Després va regentar un cafè a Viena, però aviat seria titllat de projueu i perseguit pel règim nazi, que va oferir una recompensa a qui el delatés. Llavors, va estar vuit mesos refugiat al costat de la jueva italiana Camila Castagnola.

La matinada del 23 de gener de 1939 el futbol va perdre un heroi. Sindelar i la seva dona es van suïcidar inhalant gas de la cuina per evitar ser detinguts i acabar com a presoners en camps de concentració, encara que hi ha versions quer asseguren que van ser assassinats després d’haver estat delatats per un amic. La seva mort encara desperta grans recels entre els historiadors. Els forenses oficials van mantenir la mort per inhalació de gas, malgrat que alguns investigadors van revelar que el departament no tenia desperfectes i no feia pudor de gas. Les actuacions judicials van quedar a mig camí i el cas es va arxivar com a accident.

Fos com fos, la seva mort va causar tant impacte que durant quinze dies les oficines del club en el qual jugava es van inundar de cartes de condol. Tantes que al seu enterrament, malgrat la reprovació del règim nazi, hi van assistir unes 20.000 persones. Sindelar va tenir un final tràgic, però la seva determinació el va fer passar a la història. L’Estat espanyol, tanmateix, no se’n féu ressò llavors. La premsa espanyola republicana agonitzava, perquè la mort de Sindelar va coincidir amb el tram final de la Guerra Civil; aquell dia l’Escala va patir el fatídic bombardeig franquista.

DOUGAN, A.: Dinamo: Defendiendo el honor de Kiev (2001)
GOVERNATO, N.: La partita dell’addio (2007)
HAVEMANN, N.: Fútbol bajo la esvástica (2005).
SKOCEK, J. i WEISGRAM, W.: El equipo Maravilla de Áustria (1996)

(L'Escalenc-2010)

• Rosa Laviña

2006-01-09T15:18:00.008-04:00

A la Rosa Laviña l’he conegut arran de recollir informació sobre l’itinerari seguit pel líder anarquista escalenc Antoni Puig ‘Tonet’ d’ençà el seu exili fins a la seva mort. Objecte de molts intervius, el seu testimoni queda recollit als llibres “Éxodos. Historia oral del exilio republicano” (1987), d’Antonio Serrano, i “Mujeres y exilio 1939” (1999), d’Antonina Rodrigo, i al projecte multimèdia “Mujeres en pie de guerra” (2003), de l’actriu Susana Koska i el cantant Loquillo. Aquest relat que ara llegireu és fruit dels testimonis orals del matrimoni escalenc Joaquim Piqué-Paquita Sagrera (març de 1997) i de la pròpia Rosa Laviña (abril i juliol de 2003).

A l'esquerra, Rosa Laviña amb Paquita Sagrera a la platja de l'Escala. Al centre, Rosa Laviña fent instrucció, amb la seva germana adoptada Pilar i un veí, fent d'infermera al camp d'Argelers i amb el seu company Pere Vaqué. A la dreta, el mariscal Tito i els guerrillers Ramon Vila (a) Maroto o Caracremada i Marcel·lí Massana.

Quan el 2 de setembre de 1939 Françà declarà la guerra a Alemanya s’ordenava l’expulsió i repatriació dels refugiats espanyols. A la ciutat de Le Mans va sortir un tren carregat de dones i criatures espanyoles en direcció a la població fronterera de Portbou. Abans d’arribar a Perpinyà, el passatge es rebel.là i féu deturar el tren dins un túnel. Una d’aquelles viatgeres era Rosa Laviña.

La Rosa havia nascut a Palafrugell el 1918, en el si d’una família anarquista. El seu pare, Martí Laviña, era llibreter i barber; la seva mare, Engràcia Carreras, era modista i obrera del suro. Home polifacètic, Martí Laviña tenia una llibreria al carrer Estret on venia llibres escolars i altres d’idees llibertàries i republicanes. La barberia l’havia heredat del seu pare, membre de la lògia maçònica Luz. Fou el representant a Palafrugell de l’AIA i va ser tancat a la presó de Girona per fer classes de català, on coneixeria el gran anarquista escalenc Tonet Puig. La família Laviña sovint era objecte de discriminacions i mofes, com quan s’escollí la Rosa per lliurar un ram de flors a Alfons XIII, en ocasió de la inaguració d’una escola el 1925.

En temps de la República la Rosa freqüentava l’Escala, tant per la seva amistat amb la Paquita Sagrera (s’havien conegut quan aquesta vivia a Palagrugell) com per visitar l’amic del seu pare Tonet Puig. La Rosa ja estava formada i depurada per les lectures llibertàries, filosòfiques, humanístiques... que el seu pare propagava en la seva llibreria. El mateix Josep Pla conta al “Quadern gris” que devia «...una considerable quantitat de llibres al llibreter Laviña». El 1936, havent esclatat la guerra, fou secretària de les Joventuts Llibertàries de Palafrugell. Aviat, la família Laviña acolliria la Pilar, una nena aragonesa refugiada.

La Rosa disposà que el dormitori que havia deixat buit el seu germà en anar al front sempre trobés algun hoste necessitat. Al tram final de la guerra tenien dormint en aquell llit un home que mai es va identificar. Se’l coneixia com a Vladimir. Aquest, poc abans de l’entrada de les tropes franquistes, va fer com d’alcalde durant una setmana. «Un poble no pot estar sense alcalde», recorda la Rosa que va dir Vladimir. «Aviat us convidaré a visitar el meu país», els assegurà. Anys després, la informació recollida i les fotografies del mariscal Tito, cap d’Estat iugoslau, li permeteren adonar-se de la veritable identitat de qui s’havia amagat darrere aquell pseudònim.

Josip Broz (1892-1980), mariscal Tito des del 1943, organitzà el 1936 des de París les Brigades Internacionals que lluitarien a favor de la República. Eduard Rodeja, en el seu llibre “Llibre de Figueres” (1962), explica: «Diuen que el mariscal Tito va estar a Figueres coordinant les Brigades Internacionals. Vivia a Figueres i a Fortianell i vestia molt elegantment». Josip Broz havia tingut molts altres pseudònims abans del de Tito. Ell, però, sempre va negar haver participat en la guerra d’Espanya. Molts dels seus antics camarades de partit que segurament coneixien bé tots els seus secrets van morir a la guerra espanyola o als camps d’extermini nazis.

El 1939 la família Laviña haguè d’emprendre l’exili. Aviat les dones pogueren creuar la frontera de la Jonquera, tot esperant que els homes ho fessin pocs dies després. «Fent-me un petó, el meu pare em digué: “Rosa, filla meva, cuida la teva mare i la Pilar. Quan entrem els homes ja mai més ens separarem”», em relata emocionada la Rosa. Al cap de tres mesos, s’assabentà que el seu pare havia mort pocs dies després d’haver creuat la frontera. Aviat seria internada al camp de concentració d’Argelers. A aquesta “ciutat de la derrota”, en paraules del poeta Agustí Bartra, va fer d’infermera i va conèixer el seu futur company Pere Vaqué. El 1945, acabada la II Guerra Mundial, la parella s’instal.là a Montalban, on ella faria de modista.

«La meva família era l’única que vivia en aquell edifici tan gran de titularitat municipal. Els anys 1945-1953 foren de frenètica activitat de les guerrilles llibertàries antifranquistes. Dos dels més mítics maquis freqüentaven clandestinament casa nostra: Ramon Vila (a) Maroto o Caracremada (1908-1963) i Marcel.lí Massana (a) Panxo (1918-1981). Els maquis tenien un caràcter aventurer, idealista, terroritzant...», testimonia la Rosa. Ella havia fet més d’un viatge clandestí a Espanya duent a terme accions d’ajut a famílies de presos republicans. Dos altres populars maquis catalans foren Josep Lluís Facerias (a) Petronio (1920-1957) i Francesc Sabaté (a) Quico (1915-1960). La Rosa ja vídua i la seva mare hi acollirien el 1953 Tonet Puig; ella, després, viuria a Tolosa amb un escriptor lliurepensador.

La Rosa és una dona coherent, vital, alegre, solidària... que s’enfrontà a la Dictadura des de l’anonimat. «Segueixo vivint a França, la terra on he perdut els meus pares i els meus companys sentimentals i de lluita i on ha nascut i crescut la meva filla», acaba la Rosa.

(L'Escalenc-2003)

• Paraula de difunt

2006-01-09T15:17:00.005-04:00

Fa ja molts anys que se’m va despertar una curiositat relativa als epitafis o últimes frases que personatges cèlebres, populars o anònims deixen per a ser recordats després de morts. La visita als cementiris i la literatura m’han permès recollir epitafis de tota mena: biogràfics, documentals, literaris, romàntics, heroics, sarcàstics, desesperats, surrealistes, pietosos... Les paraules de difunt, dites també ‘el darrer sospir’, són les últimes paraules pronunciades en vida o, segons com, les primeres després de mort.

El polifacètic Josep Esquirol Pérez (1878-1930) va disposar en vida que a la làpida de la seva tomba del Cementiri Vell de l’Escala s’hi inscrivís aquest epitafi sarcàstic. (Fotografia: arxiu de l’autor).

La mort sempre té una aparença que fa respecte i davant la seva imminència totes les paraules es tornen greus i solemnes. Són els epitafis, missatges testamentaris i urgents, destinats a perpetuar-se en la memòria dels vius. Tal com feren antics filòsofs i personatges històrics, la burgesia del s. XIX necessitava l’ajut d’epitafis lapidaris per passar a la posteritat. També els corrents literaris entraren dins la necròpoli. I el romanticisme, en un moment àlgid a la meitat del XIX, va influir en l’escriptura funerària a través de lànguids epitafis. A aquests s’hi afegiren els de personatges famosos com cineastes, científics i fins i tot gent humil.

Començaré per un epitafi local prou conegut per tothom en tractar-se del que va fer inscriure Josep Esquirol Pérez (1874-1931) a la làpida de la seva sepultura a l’entrada del Cementiri Vell. Josep Esquirol, fill de Josep i Paulina nat a Vilanova i la Geltrú, s’establí a la nostra població el 1898 arran de casar-se amb l’escalenca Francisqueta Alonso Mornau. Ell és l’artífex de la immortalitat de l’Escala del primer terç del XX. El seu epitafi sarcàstic diu: “Tú que ahora me pisas/ Párate a considerar/ Que al fin vendrás a parar/ Lo mismo que yo en cenizas”.

El pensador presocràtic Anaxàgores (mort l’any 428 aC) s’ho va prendre –mai més ben dit– amb filosofia quan li van preguntar quina seria la millor manera de ser recordat pels seus alumnes: “Donar-los un dia de festa”. El filòsof Epicur (270 aC), en canvi, va morir amb les botes posades, i abans de marxar digué als seus deixebles: “I ara a viure bé vosaltres recordant totes les meves paraules!”. El matemàtic i astrònom Galileo Galilei (1642) va ser processat per l’Església Catòlica i obligat a abjurar de la seva coneguda afirmació; en ser alliberat finalment per la mort es reafirmà en el seu descobriment i pronuncià la mítica frase: “I malgrat tot, la Terra es mou”.

Charles Wolfe (1823), poeta irlandès, demanà al metge un últim desig: “Tanqui’m aquest ull; l’altre ja està tancat. Que vostè ho passi bé!”. En el seu llit de mort, el novel.lista Honoré de Balzac (1850) va invocar un personatge recorrent en les seves novel.les: “Feu venir el doctor Bianchon, que ell em salvarà”. El poeta Heinrich Heine (1856) no va tenir dubtes sobre el seu futur: “Déu em perdonarà, és el seu ofici”. Edgar Alan Poe (1849) lluità tres dies contra el delírium trémens després de ser apallissat a Baltimore: “Déu ajudi la meva pobra ànima”, es va limitar a dir.

El novel.lista Gustave Flaubert (1880) va posar color a la mort: “Els meus ulls ho veuen tot groc”. L’escriptor Lewis Carrol (1898), creador de la narració “Alícia al País de les Meravelles” deixà anar enfadat a la seva infermera davant la proximitat de la mort: “Tregui’m aquest coixí... Ja no el necessito”. L’autor d’obres com “Mort a Venècia”, Thomas Mann (1951), va exhibir un desig fàcil de complaure: “Les meves ulleres”, potser per veure millor què hi havia a l’altre costat. Els editors de Beethoven (1827) li portaren, pocs dies abans de morir, unes ampolles de vi que ell es moria per tastar. Atès el seu estat, li fou impossible d’empassar-se’n cap gota: “Quina llàstima, Déu meu, quina llàstima!”, es lamentà. Les darreres paraules del militar veneçolà Simón Bolívar (1830), lluitador frustrat de la unificació llatinoamericana, van ser “He llaurat en el mar”.

Enrico Caruso (1921), el grandiós cantant d’òpera italià, va trobar a faltar una cosa que fins llavors li havia sobrat: “Em falta l’aire”. El músic del grup Chicago, Terry Kath (1978), jugava perillosament a la ruleta russa amb un revòlver: “No tingueu por, no està carregat”, digué als seus amics. El pintor Auguste Renoir (1919) va passar els seus últims anys paralitzat per la gota i quasi cec, però malgrat tot es va mostrar optimista: “Segueixo fent progressos”. El famós actor de Hollywood John Barrymore (1942) va respondre a una pregunta d’un periodista sobre la seva possible mort: “Cap Barrymore permetria que li passés una cosa tan ordinària”.

El comediant americà W.C. Fields (1946) va deixar dit en vida que figurés sobre la seva tomba: “Preferiria ser ara a Filadèlfia”. Humphrey Bogart (1957), íntim amic de l’scotch (whisky) tota la seva vida, va dir poc abans de morir: “No devia d’haver canviat l’scotch pels martinis”. A la diva Marlene Dietrich (1992) no li féu cap gràcia veure un capellà en els últims instants de la seva vida: “De què servirà parlar amb vós? Tinc una trobada imminent amb el vostre cap suprem!”. El cèlebre orador Ciceró (43 aC) va pronunciar en ser assassinat les gens retòriques paraules: “Sempre he sabut que sóc mortal”. El polític Maquiavel (1527) va mostrar la seva predilecció: “Al cel només hi trobaria pidolaires, frares i apòstols; a l’infern, en canvi, hi trobaré papes, prínceps i reis”.

La benvinguda que es llegeix a l’entrada d’aquest cementiri esdevé un epitafi col·lectiu per a la globalitat dels seus estadants. (Fotografia: arxiu de l’autor).

Un moribund Ramón Narváez, cap de govern en el regnat d’Isabel II, va rebutjar perdonar els seus enemics: “No és necessari, els he fet matar a tots”. Francesc Ferran d’Habsburg (1914), arxiduc d’Àustria, en l’instant de ser assassinat a Sarajevo va sentenciar: “No és res”; es va equivocar: no només moriria sinó que aquest fet va desencadenar la I Guerra Mundial. Al final d’aquesta guerra, Mata-Hari (1917), acusada d’espionatge a França, va agrair al cap de l’escamot d’execució que li permetessin emmirallar-se i retocar-se segons abans de ser afusellada amb aquests mots: “Gràcies, monsieur”. Molts joves han lluït a les seves samarretes les últimes paraules del revolucionari mexicà Emiliano Zapata (1919): “Millor morir combatent que viure com un esclau”.

Segons abans de l’assassinat del president americà J.F. Kennedy (1963), l’alcalde de la ciutat li digué tot veient tantes mostres d’entusiasme: “Senyor president, no podrà dir que Dallas no l’estima”; Kennedy va respondre: “Això salta a la vista”. Al polític Winston Churchill (1965) se li atribueix, equivocadament, la frase: “Jo estic disposat a trobar-me amb el meu Creador; una altra cosa és que Ell estigui preparat per trobar-se amb mi”. “Una tomba és suficient per a qui l’univers quedà petit”, va proclamar el rei Alexandre el Gran (325 aC). “Oh madre Nut! Estén sobre mi les teves ales com estrelles eternes!”, gravat al sarcòfag del faraó egipci Tutankamon (1352 aC).

Pot ser el dels botxins el gremi professional que més ‘últimes paraules’ ha escoltat. Moments abans de perdre el cap, la segona esposa d’Enric VIII, Anna Bolena (1536), li digué al seu botxí: “Tindreu poca feina; tinc el coll molt fi”. La comtessa de Dubarry (1793), ajusticiada durant la Revolució Francesa, li va dir al guillotinaire: “No em farà gaire mal, veritat?”. Així mateix fou executat l’aristòcrata francès Henri de Xaviere (1794), qui refusà un últim got de vi: “Quan bec perdo fàcilment el sentit de l’orientació”. William Palmer (1855), assassí de 14 persones, va dir mirant el patíbul on seria penjat: “Estàs segur que l’eina funciona?”.

L’assassí de policies de Nova York, George Appel (1928), va dir tot observant la cadira elèctrica: “Ara veureu com es fregeix una poma”, en al·lusió a la similitud de la paraula “apple” –poma en anglès– amb el seu cognom. Carl Panzman (1939), un autèntic assassí en sèrie, es presentà impacient davant la seva mort: “Fes-ho ràpid, idiota. Jo ja hauria penjat una dotzena d’homes”. L’assassí James W. Rodgers (1969) va expressar així la seva darrera voluntat davant l’escamot d’afusellament: “Una armilla antibales”. José Luis Monge (1967), condemnat a mort per assassinar 4 persones, va entrar a la càmera de gas preguntant: “El gas serà nociu per a la meva asma?”.

El torero Manolete (1947) va morir a la plaça tot exclamant: “Doctor, tinc els ulls oberts? No puc veure res”. A la tomba del genial actor americà Groucho Marx (1977) hi ha escrit: “Perdoni, senyora, que no m’aixequi”. A la del dramaturg francès J. B. Poquelin ‘Molière’ (1673) es llegeix: “Aquí jau Molière, el rei dels actors. En aquests moments fa de mort i de veritat que ho fa bé”. El poeta americà Walt Whitman (1892) estava tan preocupat per un sublim epitafi que davant la falta d’inspiració va morir exclamant: “Merda!”. El novel·lista Francis Scott Fitzgerald (1940): “Vaig estar borratxo molts anys; després em vaig morir”. La política argentina Evita Duarte ‘Peron’ (1952): “Tornaré i seré milions”. “En contra teva volaré amb el meu cos invencible i inamovible, oh mort!”, parafrasejà la novel·lista anglesa Virginia Woolf (1941) abans de morir.

“Només li demano a Déu que tingui pietat d’aquest ateu”, proferí l’escriptor Miguel de Unamuno (1936). “Si no vaig viure més fou perquè no vaig tenir temps”, exclamà l’escriptor francès Marquès de Sade (1814). A la tomba del cèlebre transformista italià Leopoldo Fregoli (1936) es llegeix: “Aquí dins he dut a terme la meva última transformació”. Paraules de difunt atribuïdes, segons la llegenda, al cineasta Alfred Hitchcock (1980): “Això és el que passa als noiets dolents”; i al compositor Johann Sebastian Bach (1750): “Des d’aquí no se m’acudeix cap fuga”. “Que baixi el teló, la farsa ha acabat”, sentencià l’escriptor François Rabelais (1553). A la tomba del genial humorista Miguel Gila (2001) podria haver-hi aquest epitafi: “Què hi és la vida? Que s’hi posi!”.

Fins ara hem tractat de les últimes paraules de gent de renom, però deixem que la gent senzilla, anònima... també tingui el seu espai. Un difunt americà que pesava 140 Kg i que havia fet infinites cures d’aprimament va deixar gravat a la làpida: “Per fi m’he quedat en els ossos”. En un cementiri de Minnesota (EUA) una tomba resa: “Mort per la voluntat de Déu i l’ajut d’un metge inepte”. Un altre: “Sisplau, no molesteu”. En una tomba del cementiri de Salamanca es llegeix: “Record de tots els teus fills (menys Ricardo que no va donar res)”. I en una de Guadalajara: “Al meu marit, traspassat després d’un any de matrimoni. La seva esposa amb profund agraïment”. “A la fi he deixat de fumar”, va deixar dit algú carregat de raó.

L’escalenc Francesc de Cuero Maranges (1853), fill de Josep Maria i Maria Gràcia i nét de l’agent de la duana de l’Escala Benito de Cuero i de Pinzon, fou patró d’una embarcació de la flota Maranges que es dedicava al tràfic comercial transatlàntic durant la primera meitat del segle XIX; a la làpida del seu nínxol del Cementiri Vell resa aquest epitafi de tipus heròic: “Piloto audaz cuando el mar anchuroso / En calma y tempestad cruzado había / Vino a su patria en busca de reposo / I solo lo encontró en la tumba fría”. L’escalenc d’adopció William Yarnton (1991), més conegut per Billy, un home petit, sec i barbut que havia conduït un Rolls Royce amb la matricula anglesa BIL 1 i tenia una especial devoció pel gintònic, va fer escriure al recordatori que es va repartir el dia del seu enterrament: “A Billy li agradaria que tothom recordés aquest dia amb un gintònic”.

(L'Escalenc-2009/2010)

• 1896: dunes i contradunes

2006-01-09T15:16:00.009-04:00

"Salimos de La Escala, en dirección a Torroella, pasando a poco
rato por algunos montes de arena finísima, que a impulsos de la
tramontana mudan de situación; son muy grandes"
Francisco de Zamora, 1790

De sorra i no de fang està feta la platja, perquè el mar actua com si fos un sedàs gegantí. Quan el vent topa amb un obstacle perd energia cinètica i els grans de sorra cauen a sotavent engrandint l’obstacle: així neix una duna, un promontori de sorra d’origen eòlic.

El passat 19 de març s’acomplí el 107è aniversari de l’inici dels treballs de fixació i repoblació de les sorres mòbils que ocupaven i amenaçaven part dels termes municipals de l’Escala i Torroella de Montgrí. Ara pot resultar sorprenent que el corredor verd de 6 Km de longitud i 213 ha de superfície, constituït per les pinedes litorals d’Empúries i l’Escala i les pinedes interiors de la Muntanya Gran, sigui el resultat d’una actuació antròpica d’enginyeria forestal destinada a combatre les sorres que el segle passat destruïen conreus, recs, vies de comunicació i poblacions. Aquestes dunes comprenien, en total, 16 Km de longitud i 349 ha d’extensió.

A partir d’estudis geològics, s’ha comprovat que la sorra que forma aquestes dunes és producte de l’erosió sobre la granítica conca alta de la Muga que el riu diposita al fons del mar de la badia més l’erosió dels embats del mar sobre el massís gnèsic de la serra de Rodes. La sorra, llavors, fent remolins és empesa cap a la platja per les llevantades, des d’on, després d’assecar-se, és arrossegada per la tramuntana formant acumulacions mòbils que, any rere any, avançaven cap al sud seguint la línia de la costa.

Un factor importantíssim en la creació de les dunes fou el desviament dels rius Ter (s. XIV) i Fluvià (XVIII). Quan el Ter desembocava a l’extrem sud d’Empúries i el Fluvià al nord de St. Martí d’Empúries, les aigües fluvials mantenien a ratlla la progressió de les dunes cap al sud perquè retornaven la sorra al mar. Així, desaparegut aquest braç del Ter les dunes iniciarien al s. XIV un recorregut impecable des del grauet del Fluvià (actual Riuet) fins arribar, superat el Montgrí, a les portes de Torroella al final del s. XIX. A títol anecdòtic, el gra de sorra que hagués iniciat el seu viatge al Riuet l’any 1338 hauria arribat a la closa del Llop el 1450 i al torroellenc coll de les Sorres el 1896 (avançava 16,25 m/any).

Les sorres voladores provocaren greus problemes, especialment quan xocaren contra interessos humans. Les primeres veus documentades que proposaren la seva fixació es deixaren sentir abans de l’any 1870 (un mapa de les dunes elaborat el 1864 ja demostra la preocupació latent). El 1877 foren els ajuntaments de l’Escala i Torroella qui demanaren oficialment la intervenció de l’Estat contra les dunes amenaçadores (anys després les sorres movedisses formades al Riuet havien d’engolir un genet i el seu cavall). S’havia d’alertar a Madrid de la urgència en què calia actuar per evitar un desastre imminent.

Fou el torroellenc Primitiu Artigas, il.lustre enginyer i professor de l’Escola de Monts, arran de la “Memoria relativa a la excursión forestal a la prov. de Gerona en 1882” (publicada el 1885) l’artífex que a l’any 1891 l’enginyer bisbalenc Xavier de Ferrer elaborés un primer avantprojecte de fixació. El definitiu “Proyecto de fijación y repoblación de las dunas procedentes del golfo de Rosas”, del mateix X. de Ferrer i signat a Girona el 30/11/1894, molt ambiciós i pioner a l’Estat, acabaria culminant amb èxit amb el Reial Ordre del 13/2/1895. (La tasca d’aquest enginyer de forests en la fixació de les dunes va quedar reflectida per ell mateix en els dos volums de la col.lecció “Labores del Cuerpo de Montes”).

El pressupost total del projecte de fixació i repoblació de les dunes era de 78.335,17 ptes i es basava principalment en el transport de materials. La jornada laboral era de deu hores amb un sou diari de 2,25 ptes el peó, 7 el carreter i 25 l’enginyer en cap. La tècnica utilitzada fou la contraduna, que immobilitzava la duna i desviava cap al mar la sorra transportada per la tramuntana. Cada contraduna exigia un esforç èpic, atesos els grans moviments de sorra i els mitjans de l’època (carros tirats per cavalls, carretes de mà, cabassos...). L’espècie vegetal que es plantaria temps després per fixar els talussos, especialment durant la tardor-hivern del 1900, fou el borró (dit ‘sistema empordanès’) i en segon terme el pi blanc, el pi pinyer i la ginesta. La contraduna es tancava amb filferro per evitar l’entrada del bestiar.

A l’Escala les dunes ocupaven 5,4 Km de longitud i 109,2 d’extensió. Els camps emporitans més septentrionals havien estat els primers afectats, tot i que els pagesos ja havien emprès, a petita escala, treballs de fixació plantant tamarius i altres espècies vegetals. Algunes de les cases de Sant Martí també havien d’acabar sent sepultades i destruïdes; com les ruïnes de l’antiga Emporion, que romandrien colgades fins al 1908, any d’inici de les excavacions.

Més al sud, a voltes tapaven la sèquia del molí d’en Dou, i ‘sota la costa’ sovint la font i el safareig públics i una vinya pròxima -dels Lassús- acabaven també sent víctimes de l’Arenal (topònim ja citat al cadastre de Patiño del 1716) sobretot abans de desviar el rec del Molí el 1887. La sorra es desplaçava, en forma de mitja lluna (barkhana), des d’Empúries al Montgrí passant entre el Pedró i la closa del Llop camí del veïnat dels Recs i de la Muntanya Gran (on superava els 20 m. d’alçada).

El 19 de març de 1896 s’iniciaven els treballs d’assentar les dunes amb la construcció d’una contraduna que anava des del sud del Grauet fins el mateix Sant Martí; aquesta contraduna quedà definitivament consolidada el 1902. El 1897 es començava la segona contraduna que anava des de Sant Martí fins el final de la platja del Moll, amb l’objectiu també d’evitar que el mar entrés terra endins. Després seguirien les altres fins a tocar l’Escala i es prosseguiria amb la fixació de les dunes interiors, permetent la continuïtat de la vitivinicultura escalenca (encara no afectada per la fil.loxera) a la Muntanya Gran, fins arribar al coll de les Sorres.

El projecte contemplava la creació d’una infraestructura tècnica i humana que vetllés pel futur de l’obra realitzada. El Servei de Repoblació Forestal féu construir dos edificis, el de la zona litoral a Sant Martí i el de la zona interior al coll de les Sorres (cadascun disposava d’un viver). El de Sant Martí, acabat el 1910, tindria de guarda forestal en Joanet Puntònico, i el del coll de les Sorres, el 1901, seria estrenat per l’escalenc Francesc Batalla.

Bastida damunt la duna una vegada fixada, la Casa Forestal emporitana, de caire noucentista i amb detalls gaudinians, fou projectada per l’enginyer Josep Reig i construïda pel mestre d’obres escalenc Miquel Torres. La Casa Forestal, presidida per una fotografia de Notre-Dame des Dunes, fou també utilitzada com a dipòsit-museu de les primeres troballes, tant les aparegudes i recollides per X. de Ferrer i els seus successors durant la fixació de les dunes com les descobertes en els primers anys d’excavacions arqueològiques. De fet, fins fa poc existia a la Forestal un llibre de signatures i opinions dels visitants respecte als treballs d’enginyeria forestal i d’arqueologia. Ensems, es va construir la Miranda i l’entrada de llevant a la població d’Empúries i el camí de les Dunes direcció a l’Escala.

Foren quinze anys (1896-1901) de frenètica i intensa activitat. Ara, els sistemes dunars són una gran riquesa paisatgística sobre uns terrenys antigament ingrats i amenaçadors.

(L'Escalenc-xxx)

• La biblioteca de l’Escala en joc

2006-01-09T15:15:00.023-04:00

Ja fa uns anys que vaig escriure sobre la història de les biblioteques de l’Escala. Començava pel tresor bibliogràfic del convent servita d’Empúries i acabava amb la biblioteca ubicada a l’edifici de la Caixa de Girona tot demanant per a ella un relleu generacional. La nostra biblioteca s’havia quedat petita per a una població que no parava de crèixer.

L'extinta biblioteca ubicada a l'edifici de la Caixa de Girona fa anys que demanava un relleu però l'actual projecte defensat per l'alcalde no convida a l'optimisme perquè la nova biblioteca no s'adapta a la normativa de la Generalitat i no ha estat concebuda per ser filla del seu temps i digna de les necessitats actuals.

Pocs anys cap aquí he assistit al serial polític que ha generat els diferents emplaçaments proposats per a la nova biblioteca on quasi tothom, exceptuant els professionals en la matèria, han dit públicament la seva, molts des de la desinformació. Jo, pel que fa al nou emplaçament, m’uneixo a les veus que consideren que l’edifici de la Caixa de Girona, per més adaptacions que es facin, mai no estarà pensat per acollir una biblioteca d’inici de segle XXI. Són tres els factors que han fet decidir l’alcalde a emplaçar-hi la nova biblioteca: ocuparà un edifici cèntric, disposarà d’un espai suficient i representarà per a les arques municipals una despesa menor. Sempre s’ha dit: invertir en cultura és un mal negoci.

Coincideixo amb l’alcalde, en referència al primer factor, que la plaça on està ubicat l’edifici és molt cèntrica i, per a mi, després de tants anys d’anar a buscar a la biblioteca, com deia l’infant i futur escriptor Albert Camús, la ració diària de somnis, també m’és emocionalment molt pròxima; però penso també que els altres dos factors són pa per avui i gana per demà. Només duplicant l’espai útil de la vella biblioteca no es donarà resposta als 1.500 carnets actius i al fons seleccionat de 17.000 volums; l’any 2008 va rebre 13.162 visites. Com diu la bibliotecària al llibre-programa de la Festa Major d’enguany, “la biblioteca s’ha posicionat com una de les instal·lacions amb més assistència i amb el nombre més gran d’usuaris de la població”.

Altrament, els usuaris, de tot l’any o de temporada, no han estès com la biblioteca ha pogut estar tancada tot l’estiu quan precisament aquests mesos és quan rep el nombre més gran de visites de tot l’any perquè no tothom que visita l’Escala viu només de sol i platja. ¿No creieu que si l’alcalde hi hagués posat només una petita part de la il·lusió i les ganes que va posar en la remodelació del passeig del Mar, en la nova Ronda del Pedró o en l’aparcament de plaça Catalunya hauria trobat segurament una fórmula, una solució… que no hagués obligat a tancar forçosament la biblioteca tot un estiu?

Imatge de la concentració del dissabte 24 d’octubre a la plaça de l'Ajuntament per protestar per la construcció de la biblioteca a l’edifici de la Caixa de Girona. L’acte va ser convocat pels usuaris de la biblioteca i per ERC i CiU. La trobada va anar precedida per una xerrada informativa, presentada per l’escriptora i usuària Anna Almazan, a càrrec de Rosa Caballero (ERC), Lluís Colomeda (usuari) i Josep M. Guinart (CiU). (Fotografies: Canal 10 Empordà i Mayte Llandrich).

L’any 2002, amb l'Ajuntament governat per CiU i amb Josep Maria Guinart d’alcalde, es va plantejar la necessitat de la construcció d'una nova biblioteca, coincidint amb els importants programes d'ajuts de la Generalitat i la Diputació de Girona. En aquells moments, segons Josep Maria Guinart, “s'havien buscat diferents indrets per a la nova ubicació i per unanimitat de tots els grups, amb el suport de l’ara alcalde Estanis Puig (PSC), llavors regidor soci de govern i responsable de l'àrea d'Urbanisme, es va decidir adquirir un emplaçament al costat de l'església”. Estanis Puig, un cop alcalde, se'n va desdir i va veure l'espai ideal en l'edifici de Caixa de Girona.

Aquesta dèria meva d’escriure històries m’ha portat a conèixer moltes biblioteques. Però sobretot les del nostre entorn: les velles biblioteques de Torroella de Montgrí, Castelló d’Empúries, Roses, Llançà, Figueres, Palafrugell… i les noves adaptades a la normativa de la Generalitat que les han hagut de substituir. Totes les noves són instal·lacions de primera categoria perquè han estat concebudes per ser filles del seu temps i dignes de les necessitats actuals. La nova de l’Escala, en canvi, naixerà encaixonada, amb una curta esperança de vida; d’aquí a poc ella mateixa en demanarà a crits una altra més d’acord amb els nous temps. Així, segons l’alcalde, tots els alcaldes de les poblacions anteriorment esmentades es van equivocar. Tantes il·lusions perdudes, tants euros invertits. Diuen que és de savis repensar-s’ho.

A l’edifici de la Caixa de Girona la nova biblioteca tindrà només uns 503 m2 de superfície –i no 600 com assegura l’alcalde–, quan en una població com l'Escala (d'uns 10.000 habitants) cal un edifici amb més del doble d’espai per poder optar a ajudes i subvencions per a la construcció i el manteniment. Rosa Caballero, presidenta local d’ERC, precisa: “Si partim d’una població de 9.330 habitants, a l’Escala li pertoca una biblioteca amb una superfície de 1369 m2, segons el darrer Mapa de Lectura Pública de la Generalitat de Catalunya, publicat al DOGC núm. 5.180 de 24 de juliol de 2008. La biblioteca hauria d’obrir 30 hores i necessitaria 1 bibliotecari i 3 tècnics auxiliars parcialment subvencionats”.

Integrants del Grup de Lectura de la biblioteca en una foto de família.

Segons Caballero, “Amb el projecte actual de biblioteca no només no es respecta el que estableix la normativa, sinó que es perd la subvenció de fins a 50% de la Generalitat i de fins a 25% de la Diputació que representen fins al 75% del cost de l’obra. Tampoc el Servei de Biblioteques no dóna les subvencions anuals que pertocarien a l’Escala per a la compra de llibres i audiovisuals per la mateixa raó. Segons dades facilitades per Esther Surinyac, de la Central de Biblioteques, Roses i Castelló d’Empúries han rebut aquest any 2009 respectivament 36.553 i 30.000 euros anuals de la Diputació i 5.000 euros de la Generalitat; l’Escala només ha rebut 4.000 de la Diputació i 1.500 de la Generalitat”.

Ara l’alcalde parla d’una altra nova biblioteca a can Maset per a l’any 2013. L’any 2010 estrenarem una biblioteca a l’edifici de Caixa de Girona i el 2013 una altra a can Maset? L’alcalde, amb això, només juga a confondre i despistar amb les seves paraules i contradiccions. Ningú es pot creure que el 2013 es farà a can Maset una biblioteca –com la que ara no s’ha volgut fer–, només tres anys després d’estrenar-se la que ara s’està fent. És inconcebible que mentre alguns informes socioeconòmics com l’Anuari Social de la Caixa situen la població de l’Escala en una primeríssima categoria a nivell d’Estat l’equip de govern decideixi construir una biblioteca de segona categoria. ¿Després d’haver arribat als 10.000 habitants i tenir pretensions de ciutat l’Escala s’ha de conformar amb una biblioteca de 5.000 habitants?

(L'Escalenc-2009)

• Dies de ferro i foc (3)

2006-01-09T15:14:00.009-04:00

“A Empúries, el diumenge 19 de juliol i el dilluns, per la ràdio, coneguèrem el fracàs de l’alçament a Barcelona i a Girona. El dimarts vaig aconseguir de tornar sense dificultats, junt amb l’encarregat de les excavacions Gandia, proveit d’un salconduit que em proporcionà el Comitè de l’Escala”, va escriure Bosch Gimpera. “El dilluns dia 20 de juliol, a les 8 del matí, per ésser l’hora de començar el treball dels paletes, manobres i els de l’excavació resulta que sols havia un paleta (…). Al retornar l’enviat de L’Escala per preguntar si se treballava portava l’encàrrec dels companys que tots feien vaga general, i tot seguit el personal se retirà, quedant sols amb el treball el vigilant de les ruïnes Joan Escrivà, Francesch Clarà (…)”, explica Gandia.

El director Pere Bosch Gimpera i l'encarregat de les excavacons Emili Gandia Ortega van deixar respectivament a les seves Memòries i Diari de les excavacions bona nota d'aquells primers dies des del jaciment emporità. (Fotografia: .....................).

Miquel Quintana va anotar el dilluns 20: “A la nit (del diumenge) també hi ha hagut guàrdia i molta alarma. S’han disparat algunes armes. Han confós l’auto dels músics amb un de feixistes i hi ha hagut carreres, pitos d’alarma, trets i molts espants entre ells (…)”. Quintana, com en Lassús, comenta el cas dels músics. Bosch Gimpera va acudir el dimarts 21 a la seu del Comitè per obtenir el salconduit per anar a Barcelona. Tonet Puig i Lluís Pujol, president i secretari, li demanaren que redactés un ofici amb paper timbrat del Museu en què apel·lés “a la cultura dels membres del Comitè perquè vigilessin que els monuments i objectes artístics de la comarca no sofrissin danys”.

El dimarts foren detinguts en un control davant el cementiri d’Empúries cinc militars que es dirigien vestits de paisà amb dos vehicles cap al Riuet; s’havien escapat de la vista de la causa contra els militars sublevats a Girona i volien escapar per mar. Sidon Pascual havia reconegut a qui havia estat superior seu al servei militar. Després de passar pel local del carrer de la Torre de l’Ateneu d’Art i Cultura, on es concentrà una multitud enfurismada, els militars foren carregats a un camió i portats a Barcelona on romandrien presos fins que l'octubre hagueren de comparèixer davant el tribunal popular.

Aquell dia va tenir lloc, segons recull la Causa General de la rebelión marxista en Gerona y su provincia (1940-1960), l’“Expulsión de las monjas del Convento de la Sagrada Familia de esta localidad por orden del Comité Rojo. (…) A las religiosas el Comité les franqueó su salida, sin ningún asalto ni atropello”. Eren les monges Carmelites de l’escola mutual de Fontcuberta que havien substituït l’any 1920 les monges franceses que s’hi havien establert al tombant de segle i havien marxat el 1909 pels aldarulls de la Setmana Tràgica. El convent va ser saquejat i va passar a ser la seu del Comitè abans que s’instal·lés definitivament a can Llardent.

Aquell vespre, el matrimoni format per Pepet Guanter Lluansí i Caterina Flaqué Cros, pabordes de l’altar de Santa Màxima, s’afanyaren a protegir, a instància del rector Carles Costa, el reliquiari de la patrona de l’Escala. Segons la tradició, les seves relíquies van arribar a l’Escala per mar procedents de Roma a iniciativa d’un canonge escalenc resident en aquella ciutat. Caterina Flaqué explica a “Recuperació de les relíquies de Santa Màxima”, signat per RODOMA (L’Escalenc febrer 1984): “Me les vaig endur i com que el carrer de les Botigues era ple de milicians vaig passar per darrere de can Frigola per anar a can Ximinis (can Pata)”.

El matrimoni format per Josep Ximinis Guri Pepet Pata i Dolors Callol Juli tenien el domicili entre el carrer Maranges i el Pati Blau (la penúltima casa abans del carrer del Port). Ximinis era un hisendat profundament religiós i convençut esperantista. Tenia una fàbrica de gènere de punt als baixos del penúltim edifici (ara partit en dos) entre els carrers de la Torre i de Ferrer i Guàrdia (actual Sant Pere) abans d’arribar baixant al carrer del Mar i era propietari de molt de terreny a banda i banda del carrer Progrés (actual Ave Maria); en una d’aquestes parcel·les hi havia fet construir l’escola catòlica Ave Maria (1914-1921). La fàbrica aviat seria col·lectivitzada i més tard requisada; seria primer una cooperativa alimentària i després un centre de refugiats.

A les 2 de la tarda del dimecres 22 un grup d’exaltats cremava l’església de l’Escala. El sentiment anticlerical venia de lluny. Va ser la proclama radiada de l’anarcosindicalista Joan Garcia Oliver que va induir alguns escalencs que l’escoltaven des del cafè de can Trenta a incendiar el temple escalenc.

A can Pepet Ximinis les relíquies hi van romandre amagades poques hores, segons Caterina Flaqué. “Els Srs. Ximinis van agafar també por. El meu home va agafar les relíquies i les va portar a un paller del carrer Poca Farina i les va amagar sota la userda” (aquest paller era a l’immoble actual número 41 que temps després seria residència del matrimoni Quintana-Mediñà). Alertat, però, que el dia 31 d’agost el Comitè faria un registre exhaustiu casa per casa cercant objectes religiosos va optar per enterrar-les a les 4 de la matinada d’aquell dia a l’olivet dels Termes de la seva propietat. Pepet Guanter i dos fills seus van morir tres mesos després camí de Figueres ofegats al riu Manol i el reliquiari no es recuperaria fins al gener de 1984.

Considerats contrarevolucionaris afins als sublevats com Josep Paradís Ramis El Gambo, Rafel Puig Solés, Jesús M. Isern Galceran, Miquel Bertran Teixidor, Josep Sabadí Foix, Martí Oliveras Barris, Bernardo Juan de Pablo, Josep M. Solà Berenguer, Dario Solés Batalla, Joaquim Simon Albertí, Joaquim Simon Brugués, Miquel Carreras Ballester, Josep Ximinis Guri, Joan Massanet Juli i Francesc Rauret Sureda eren objecte d’un estricta vigilància per part del Comitè (nou d’ells serien detinguts el 30 d’agost i empresonats una setmana al castell de Figueres). Aquell dimarts s’havia creat el Comitè Central de Milícies Antifeixistes que venia a controlar els comitès locals ja formats; l’actuació extremadament violenta d’alguns comitès com els d’Orriols, Puigcerdà, Salt… ha quedat en l’imaginari col·lectiu.

A les 2 de la tarda del dimecres 22 un grup d’exaltats cremava l’església de l’Escala. Els escalencs, a través de la ràdio, tingueren coneixement aquells dies de la crema d’esglésies arreu de Catalunya. El sentiment anticlerical venia de lluny, però cremar esglésies aquells dies, com apunta Montse Jiménez a “L’Escala en temps de la Segona República” (FHL 34 de 1992), “podia significar l’examen que s’ha d’aprovar per esdevenir un bon revolucionari”. El dia 21 s’havien cremat a Figueres l’església parroquial de Sant Pere i les capelles dels Dolors i de N. S. de Lourdes. Va ser la proclama radiada de l’anarcosindicalista Joan Garcia Oliver que va induir alguns escalencs que l’escoltaven des del cafè de can Trenta a incendiar el temple escalenc.

Antoni Figueras Cros (1918), fill de Josep Figueras Fontdevila, llavors alcalde, m’explica: “El rector Carles Costa, intuint el perill imminent, havia donat algun dia abans la clau de l’església al meu pare perquè la guardés i ell, per més seguretat, la va confiar als seus sogres Rafel Cros Bayó-Antònia Callol Ximinis, amb qui convivia amb la dona, a l’edifici que tenia l’entrada a la vivenda al carrer Enric Serra (davant la rectoria) i la botiga coneguda com a “can Balló” al carrer Hospital (actual Joan Massanet). Aquell dia, havent dinat, el meu pare i jo vam anar a la vinya que teníem al Poble Sec, de la qual un dia va dir Caterina Albert que més que una vinya semblava un jardí, i en tornar vam veure com l’església ja havia estat incendiada. Uns individus havien descobert on estava dipositada la clau i l’havien obtinguda a punta de pistola”.

El rector Carles Costa ho va descriure al Full Parroquial de 1939 “La Iglésia parroquial de La Escala”: “(…) Eran las dos de la tarde del día 22 de julio de 1936, cuando los revoltosos, armados hasta los dientes, sitiaron el edificio y mientras uno abría la puerta principal otro con bidones de benzina subía por la calle para rociarla (…). Aquella misma tarde incendiaron la puerta, el cancel, la venerada imagen de Santo Cristo y algún altar. Volvieron los salvajes el día siguiente, 23, hacia las once de la mañana, para incendiar el altar mayor, los demás altares, el armonium del coro (…). No satisfechos aquellos vándalos, el día 24 entraron de nuevo a la sacristía y robaron y saquearon los ornamentos sagrados (…)”. La crema alarmà alguns escalencs creients que immediatament s’afanyaren a amagar o desfer-se de símbols religiosos.

El cafè Can Bofill, primer establiment que va disposar d’aparell de ràdio a l’Escala, va aglutinar molta gent àvida d’últimes notícies en saber-se el fracàs de l’alçament militar i l’inici de la revolució proletària. Can Llardent seria dies després seu del Comitè Antifeixista i la Casa Gran també seria requisada. (Fotografia: L. Roisin. Col·lecció: R. Bruguera).

A Girona, aquella tarda, el mestre Dídac Tarradell Estañol (POUM), germà de l’escalenc Vicenç Tarradell (qui amb el també escalenc Esteve Artigas dirigia el Partit Sindicalista a Girona), va resultar mort en disparar-se-li l’arma al seu company Expedit Duran del comitè del Front Antifexista en un enfrontament amb un grup de carlins. A l’Escala, l’endemà, dijous 23, el Comitè procediria a protegir els tres capellans: els rectors Carles Costa de l’Escala i Salvador Sans d’Empúries havien romàs tancats aquells primers dies a les seves respectives rectories i l’ecònom Gaspar Bosch havia marxat. Rafel Torres i Lluís Pujol, d’Amics de l’Art Vell, van aconseguir aquell dia, pistola en mà, impedir la crema de l’església d’Empúries (el dia 28 acabaria sent parcialment destruïda). La capella de Cinclaus també va tenir la mateixa dissort.

La tarda-vespre d’aquell dia, acabada la vaga, la flota pesquera escalenca va tornar a la feina; el centenar de sardinals, les barcades i les teranyines es feien de nou a la mar. No sé si va ser aquell dijous, en un sopar popular de carrer, que el cenetista escalenc d’adopció Joaquim Ibáñez Elhombre, que moriria el 1942 al camp nazi de Gusen, cantava una versió anarquista del “Romance de la Guardia Civil” (1928) de Federico García Lorca: “Los caballos negros son./ Las herraduras son negras./ Sobre las capas relucen/ manchas de sangre y de cera./ Tienen, por eso no lloran,/ de plomo las calaveras./ Que muera la Guardia Civil,/ que, con el alma de charol,/ vienen por las carreteras”. En aquell moment es vivia un ambient de revolució proletària i no pas de guerra que semblava que podia derivar cap al comunisme llibertari.

La incertesa no va fer sinó apoderar-se de pobles i ciutats. Llavors una part important de l’Escala, amb els anarcosindicalistes de la CNT-FAI i els comunistes del POUM al capdavant, es va fer amb el control dins i fora la Casa de la Vila davant la paràlisi institucional. Havia nascut un històric procés revolucionari. Però ni les ments més preclares van poder intuir que també començava l’horror d’una guerra que duraria tres anys i tindria aquell dramàtic desenllaç final.

BERNILS, J.M.: La Guerra Civil a Figueres (1986).
BERTRANA, A.: Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975).
BOSCH GIMPERA, P.: Memòries (1980).
BRUGUERA, R.: “L’Escala a l’Arxiu de Salamanca”, FHL 95 (2007).
CLARA, J.: ”Dos militars davant i després l’aixecament del 19 de juliol de 1936: Antonio Alcubilla i Enrique Justo”, AIEG (2000).
COSTA, Carles (rector): “La Iglesia parroquial de La Escala”, Full Parroquial (1939).
GANDIA, E.: Diari de les excavacions (1908-1937).
GIL, M.: 50 anys de Ràdio Girona (1990).
JIMÉNEZ, M.: “L’Escala en temps de la II República”, FHL 34 (1992).
PELLICER, P.: “Un merescut homenatge a Joan Lassús i Colomeda”, Aplec Sardana (1986).
PIQUÉ, J., MORERA, J. i altres: 50 anys col·legi públic Empúries (1987).
PRESTON, P.: Franco. Caudillo de España (1994).
QUINTANA, M.: Altres apunts de vacances (juliol 1936).
RODOMA: “Recuperació de les relíquies de Santa Màxima”, L’Escalenc 45 (febrer 1984).
VACA, J.A.: La larga guerra de Francisco Franco (1991).
VILA, M.: L’Escala, 1931-1947 (1994).
Arxiu Municipal de l’Escala (AME).
Arxiu Parroquial de l’Escala (APE).
Causa General de la rebelión marxista en Gerona y su provincia (http://pares.mcu.es/).
Premsa: L’Autonomista, Diari de Girona, Empordà Federal, La Veu de l’Empordà, La Vanguardia...
Entrevistes: Pere Coll (1917), Antoni Figueras (1918), Domènec Gamito (1928), Maria Quintana (1921), Carme Torres (1929).

(L'Escalenc-2009)

• Dies de ferro i foc (2)

2006-01-09T15:13:00.006-04:00

Aquell cap de setmana es projectaven en sessió doble al cinema Pequín de l’Escala “La viuda alegre” (1934), d’Ernst Lubitsch, interpretada per Maurice Chevalier i Jeanette MacDonald, i “Balas de papel” (1935), amb Tim McCoy i Billie Seward; la cartellera anunciava futures propostes com “39 escalones” (1935), d’Alfred Hitchcock, amb Robert Donat i Madeleine Carroll, i “El capitán Blood” (1935), amb Errol Flynn i Olivia de Havilland. Al Capitol de Barcelona exhibien “La que apostó su amor” (1935), amb Bette Davis i George Brent, i al Catalunya feien “Morena clara” (1936), amb Miguel Ligero i Imperio Argentina. Lluny dels escenaris populars, la insurrecció militar s'anava estenen com una taca d'oli i també arribava a Catalunya.

Aquell cap de setmana es projectaven en sessió doble al cinema Pequín de l’Escala “La viuda alegre” (1934) i “Balas de papel” (1935), però la projecció de la tarda de diumenge es va anul·lar. A la cartellera hi posava: “Sessió suspesa pels gravíssims successos que viu el país”.

Els militars sublevats a Barcelona van sortir al carrer a les cinc de la matinada del diumenge 19 i ràpidament van ser repel·lits per guàrdies d'assalt i gent de sindicats i partits; va ser detingut el general Goded, comandant general de Balears, que s’havia desplaçat a Barcelona per encapçalar la insurrecció. A Girona va triomfar inicialment l'aixecament, però va durar poc perquè la derrota dels sublevats a Barcelona els va desanimar. Descriu Miquel Gil a 50 anys de Ràdio Girona (1990): “Fou ocupada militarment, i mentre els comandants emetien per les ones la seva proclama, hi havia soldats muntant guàrdia arreu de l’edifici (…)”. A Figueres, al castell de Sant Ferran, hi havia oficials que coneixien els preparatius de l’alçament; tenien ordres de proclamar-lo juntament amb un grup de joves figuerencs, però també s’acabarien retirant a la caserna.

Les barberies escalenques eren aquell matí de diumenge lloc de tertúlia improvisada on arribaven les vagues notícies escoltades a la ràdio i des d’on es projectaven a tota la població. Les barberies del carrer Enric Serra d’Antoni Puig Artigas Tonet i Lluís Pujol Masseguer Muchu, les dues que concentraven la clientela escalenca de tendència àcrata, eren veritables oracles on es va començar a dibuixar la resposta antifeixista local. Domènec Gamito Font (1928), que llavors matava hores a la barberia de Lluís Pujol remullant barbes i escombrant el terra perquè eren de família, recorda que aquell matí els homes estaven molt expectants. Tonet Puig tenia un plat al mig de la barberia i cada parroquià podia pagar el servei a voluntat; llavors un tallat de cabell valia 10 rals (2,5 pessetes).

L’escriptora Aurora Bertrana Salazar (1892-1974) escriu a Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975): “(...) Jo acabava d’instal·lar-me a l’hotel del Gambo, a la platja d’Empúries, amb el propòsit de passar-hi una part de l’estiu. El dia 19 de matí, a Empúries no sabien res. El primer crit d’alarma el va donar el mateix Gambo perquè un gran tiberi que s’havia de celebrar aquell migdia restava suspès a causa de les especials circumstàncies. L’aparell de ràdio de cal Gambo ens donava la mesura de la gravetat de la situació. (...) A l’Escala, com a altres indrets, els revolucionaris havien suplantat l’autoritat republicana, havien posat un comitè, havien improvisat la milícia local (…)”.

A mesura que anava avançant el diumenge es veieren pels carrers de l’Escala grups de persones que comentaven les últimes notícies. Una veu esglaiadora es deixà sentir al carrer de les Botigues: “Ha estallat la guerra!”. I el temor es va escampar entre la gent que hi passejava amunt i avall com era costum a l’època. Pere Coll, allí present, espantat, en tornar ràpidament a casa seva amb la seva bicicleta que li acabava de costar 30 pessetes es va adonar com uns improvizats milicians estaven aixecant una barricada a l’alçada de la Primera Horta (davant l’actual benzinera); un cop a Empúries va veure que els milicians requisaven una escopeta de pistons a can Roura. Una comitiva escalenca encapçalada per l’alcalde es desplaçava a Girona per informar-se i aprovisionar-se d’armes; el destacament de la Guàrdia Civil de l’Escala es replegava a la Bisbal.

Les barberies del carrer Enric Serra de Lluís Pujol i Antoni Puig, les dues que concentraven la clientela escalenca de tendència àcrata, eren veritables oracles on es va començar a dibuixar la resposta antifeixista local. (Fotografia: Josep Esquirol –AME–. Fotomuntatge: arxiu de l’autor).

Una cinquantena d’homes, aquella tarda, es revoltava contra l’alçament militar i ocupava l’ajuntament. Era bàsicament gent de la CNT-FAI, les Joventuts Llibertàries i el POUM que es constituïen en Comitè Antifeixista. La seva pretensió era mantenir la legalitat vigent, amb l’alcalde psouquista Josep Figueras Fontdevila (1893-1984), però incorporant-hi el Comitè, condició que no fou acceptada per l’alcalde que aviat renunciaria al càrrec. Els màxims responsables del Comitè serien el cenetista Antoni Puig Artigas Tonet (1886-1960), el sindicalista d’UdR Francesc Callol Pascual Maurici (1906-1998) i el republicà Miquel Torres Bofill (1904-1997) i com a responsable dels milicians el cenetista i faista Josep Crosas Esteva Ravenissa (….).

Altres elements que també es van significar aquell diumenge foren dirigents de partits polítics com el jutge popular Lluís Puig Solés (ERC), Francesc Salvat Granés (ERC), Joan Sastre Martinoy Pebres (POUM), Pere Artigas Galceran (PSU), Ramon Ribas Callol (CNT) i Joan Fornés Calsat Esparralló (JJLL) i altres com Domènec Espasa (CNT), Joan Ramon Mas (CNT), Salvador Arquer Rabasedas (CNT), el president d’Amics de l’Art Vell i secretari del Comitè Lluís Pujol Masseguer (CNT), Sidon Pascual Callol (POUM), l’exregiror Jaume Sastre Daunis (JJLL-CNT), Virgili Brugnoli Rosés (JJLL-CNT), Rafel Vilabrú Flaqué el Moro (FAI), Martí Bruguera Pellicer (UdR), Juli Molinas Gelada (CNT), Pepe Batalla Vicens (CNT)… Maria Quintana Batalla (1921), néta de l’agutzil Francisco Batalla Simon, va veure aquell diumenge des del pis dels seus avis a sobre l’ajuntament un frenètic entrar i sortir de gent.

A partir de llavors es va començar a veure pels carrers joves vestits amb granotes blaves i amb gorres vermelles i negres i la borla corresponent; alguns d’ells anaven armats, inicialment amb escopetes de caça. La vida a l’Escala, però, seguia inexorablement el seu curs, tot i ser dies convulsos i amb algun sobresalt. Així ho indiquen els llibres civils i parroquials de naixements, batejos, matrimonis i defuncions consultats. El 7 de juliol havia nascut Lluís Reixach Lleonart, fill de Josep Reixach Corominas (Palafrugell) i Maria Lleonart Costals, i el 4 d’agost naixeria M. Dolors Graboleda Andreu, filla de Mateu Graboleda Juncà i Maria Andreu Colomà.

El 17 de juliol tenia lloc l’últim bateig anotat. La batejada era Mercedes Martín Romero (nascuda el 27 de juny), filla de Manuel Martín Sánchez (natural d’El Viso del Arcor/Sevilla) i Josefa Romero Pérez (Orce/Granada). Després d’aquest bateig apareix al llibre sacramental una nota escrita el febrer de 1939: “Continuaré el entable de las partidas de bautizos suspendidas durante la nefanda denominación roja que empezó el día 19 de juliol de 1936 y terminó el 8 de febrero de 1939 en que entraron, en esta Villa, las huestes del insigne Caudillo Generalísimo Franco. (…) No obstante, las familias respectivas bautizaron secretamente sus hijos (…)”.

Al final d’aquesta recta i davant el mas de la Primera Horta (entre la benzinera i el supermercat), com a cada entrada a la població, els milicians van aixecar una barricada per obstaculitzar el pas de vehicles facciosos a la població. (Fotografia: Joan Lassús -AME-).

L’últim casament abans del cop d’Estat va ser el protagonitzat el 5 de juny pels cònjuges Francesc Bardera Callol, fill de Pau i Serafina, i Maria Colomeda Pagès, filla de Francesc i Carme. Després consta al llibre, escrit el febrer de 1939, que davant la impossibilitat de fer-lo a l’església es va celebrar clandestinament el 21 de febrer de 1937 a una llar particular de Barcelona l’enllaç matrimonial entre Josep Sabadí Foix i M. Dolors Solés Duran. El 30 de juny moria Leocàdia Sagrera Palau, de 51 anys, filla de Josep i Antònia, casada amb Josep Massafont Bohé i mare de Josep i Joan. El 4 d’agost moriria José Anaya Garcia (natural de Cofrents/València), de 80 anys, casat amb Maria Soriano Pardo (Teresa de Cofrents/València) i pare de Bru, Joan i Florida.

La sessió cinematogràfica de la tarda de diumenge al cinema Pequín es va anul·lar; a la cartellera hi posava: “Sessió suspesa pels gravíssims successos que viu el país”. Tothom estava pendent de la ràdio i establiments com can Bofill, can Trenta, can Gelada, can Maurici, fonda Sureda, cal Gambo… i alguna llar particular apilonava grupets de gent àvids de l‘evolució dels esdeveniments. Naturalment, els valsos, foxtrots, pasdobles, pericons i tangos que acostumaven a ballar escalencs i escalenques els vespres de diumenge a Pequín un cop acabada la sessió de cinema s’hagueren de deixar per a una millor ocasió.

Emili Gandia Ortega (1866-1939), encarregat de les excavacions emporitanes, va anotar al seu Diari de les excavacions (1908-1937): “El dia 19 de juliol de 1936 per ésser diumenge no es treballà. Jo me vaig dedicar a les notes per als Diaris de les ruïnes. Durant la tarda i nit d’aquest dia donaren notícies per la ràdio difusió des de Madrid i Barcelona molt alarmants d’haver-se sublevat l’exèrcit en diferents llocs, prenent part el poble contra els soldats i els feixistes (…). En la Vila de L’Escala, Sant Martí d’Empúries i aquestes ruïnes ha passat res més que les precaucions per les autoritats”. Miquel Quintana: “Tota la nit hi ha hagut animació al poble. Els homes patrullen pels carrers i vigilen les entrades del poble, tement que entrin els feixistes (…). Fan un pregó demanant totes les armes del poble. Arriben els jugadors del Girona, però no deixen fer el partit (…)”.

“(...) Els homes, avui diumenge, que volen van a armar-se per anar a Girona i Figueres i telefonen llavors que un auto fuig amb militats. Es mobilitza molta gent cap a la Closa del Llop a tallar arbres per a privar el pas, però resulta una falsa alarma (…)”, afegeix Miquel Quintana. La nit de diumenge va començar el procés revolucionari i una onada d’ira assaltà i incendià els locals dels partits polítics d'extrema dreta i els dies posteriors van ser les esglésies l’objecte de desig de la reacció visceral anticlerical. L’escalenc Esteve Artigas Galceran (), germà de Pere Artigas i dirigent a Girona del Partit Sindicalista, va evitar la matinada del dia 20 amb companys seus del Comitè Antifeixista gironí la crema de l’església de Sant Feliu.

Pilar Pellicer Parals recull a “Un merescut homenatge a Joan Lassús i Colomeda (1901-1996)” (llibre-programa Aplec 1986) una vivència d’aquest músic i fotògraf. L’amo de l’hostal de l’estació de Sant Jordi Desvalls va contractar el 19 de juliol La Principal de Torroella, de la qual formaven part els escalencs Cinto Hereu, Francesc Sala Xiquet i Joan Lassús, per amenitzar la festa del veïnat, però un petit incendi i el fet que no havia circulat cap tren aquell dia, corroborant així els rumors que havia esclatat la guerra, van aconsellar tornar a casa abans d’hora. En arribar a la Bassa de l’Oller l’autocar va rebre l’impacte d’unes perdigonades de dos milicians que vigilaven l’entrada sud a l’Escala en sospitar que es podia tractar de l’escamot de falangistes armats que atemorien les poblacions veïnes. En arribar a la cruïlla de can Català els esperaven una vintena més de milicians armats.

• Dies de ferro i foc (1)

2006-01-09T15:12:00.011-04:00

Els anys trenta van significar per a l’Estat espanyol un període crucial de la seva història contemporània. La proclamació d'un règim democràtic després de set anys de dictadura i decennis de corrupció en la vida política va obrir una nova etapa. Les victòries electorals de les opcions polítiques republicanes van fer aflorar els greus desequilibris socials, regionals i ideològics i van aportar tímides reformes que van ser rebatudes per les classes dominants amb un aixecament en armes el juliol de 1936. Aquesta és la crònica d’aquells primers set dies en què l’Escala i tot l’Estat van veure estroncada la seva rutina quotidiana i van viure a ferro i foc.

Els protagonistes dels primers dies de guerra a l’Escala: Jaume Sastre, Josep Adroher, Aurora Bertrana, Juli Molinas, Lluís Puig, Miquel Costa, Josep Figueras; Tonet Puig, Emili Gandia, Francesc Rauret, Pere Artigas, Miquel Batalla, Francesc Callol Maurici, Lluís Pujol Muchu; Pere Bosch Gimpera, Rafel Torres, Joan Lassús, Josep Batalla, Josep Paradís Gambo, Joan Sastre Pebres, Virgili Brugnoli de les cabres; mn. Carles Costa, Joan Fornés Esparralló, Domènec Espasa, Josep Guanter, Jesús M. Isern, Sidon Pascual i Martí Rouret.

El dia 17 de juliol de 1936 era un de tants divendres d’estiu a l’Escala republicana. Una calor xafogosa s'escampava arreu i ja havien arribat els primers estiuejants. Residents i forasters van tenir ocasió de llegir aquell dia a casa o en tavernes i cafès de la vila les notícies de la premsa gironina. El republicà L’Autonomista ocupava la portada amb l’article “La evasión de capitales en 1920 y la evasión en 1936” i amb la crònica “Esportives” que versava sobre els esports; el conservador Diari de Girona publicava l’editorial “En protestem” fent referència a unes pintades aparegudes en façanes de Girona i l’article “La República alegre” en clau d’ironia.

Els diaris de Barcelona anunciaven per a l’endemà el III Congrés d’Esquerra Republicana i es comentava el desembarcament d'un equip d’atletes americans que havia de participar en l'Olimpíada Popular que s’havia de celebrar el diumenge 19. Des de Madrid, però, arribava una notícia inquietant: el dia abans s’havia desarticulat un moviment subversiu falangista que s’havia de propagar arreu del territori espanyol. Tanmateix, aquell dia 17, la conspiració que els militars, liderats des de Navarra pel general Mola (a) El Director, estaven preparant des del triomf del Front Popular a les eleccions de febrer iniciava la seva singladura per terres d'Àfrica.

Una part de l'exèrcit espanyol destinat al Marroc es rebel·lava contra l’encara feble democràcia republicana. Eren les cinc de la tarda del dia 17 quan les tropes del Terç de la Legió i els Regulars de la guarnició de Melilla, amb el suport de falangistes, carlistes i monàrquics, ocupaven aquella plaça; el general Yagüe a Ceuta i el coronel Sáenz de Buruaga a Tetuan feien el mateix. Al matí, les tropes del comandant figuerenc Rios Capapé, destacat a Torres d’Adealà (Rif), havien ocupat l’estació telegràfica i telefònica de Villa Sanjurjo. Aquella nit el president Companys convocà una reunió amb representats de partits i sindicats del Front d'Esquerres per informar-los de la situació.

“Pel mes de juliol de 1936, jo restava a Barcelona durant la setmana i el dissabte anava a Empúries, on continuaven les excavacions. L’ambient era ja molt tens i se sospitava l’aixecament dels militars. El govern de la Generalitat en tenia notícia (...) El divendres 17 de juliol, al vespre, vaig sortir a fer un tomb –la meva família era a Empúries– quan em comunicaren que els militars s’havien sublevat al Marroc”. Qui això explica és Pere Bosch Gimpera, llavors director de les excavacions, a les seves Memòries (1980).

El general Franco, assabentat la matinada del dia 18 de l‘èxit de l’operació, assistia a l’enterrament del comandant militar de Gran Canària general Balmes i després emprenia l’històric vol amb el Dragon Rapide (finançat per Joan March), que el dia 19 el deixaria a Tetuan. La historiografia franquista descriu la mort de Balmes com un accident, però podia haver estat assassinat per fidel a la República. Franco s’autonomenaria comandant en cap de l'Exèrcit d'Àfrica un cop empresonat el titular del lloc general Gómez Morato. Els generals Mola, Saliquet, Queipo de Llano… foren proclamats caps de les seves respectives regions militars després de fer afusellar els titulars de la plaça; a aquests els seguiren altres capitans generals i alts comandaments passats per les armes.

Una mostra dels productes publicitats que escalencs i estiuejants van poden veure aquells dies a la premsa escrita (Empordà Federal, L’Autonomista, Diari de Girona i La Vanguardia) a llars particulars i cafès i tavernes de l’Escala. (Fotomuntatge: arxiu de l’autor).

El dissabte 18 va ser l’últim dia dels curs 1935-1936 i les escoles escalenques van acomiadar els alumnes amb tota normalitat. Llavors hi havia dos centres escolars públics i dos de privats. El públic masculí al carrer Progrés (actual carrer Avemaria) amb els mestres Lluís Alsina Pujol, Joan Adroher Serra (Orientació Marítima) i Ferran Resa Berché; el públic femení al carrer Bonaire (on acabada la guerra hi hauria el taller de Joaquim Palau) amb les mestres Maria Trill Riera, Magda Dalmau Mercader i Paquita Bassa Girona. L’escola mixta de Carme Teixidor al carrer Cargol i la femenina de ca les Monges al carrer de la Torre eren les privades. Aquell dia, precisament, va tenir lloc un claustre al col·legi de l’Ave Maria que es desenvolupà sense cap incidència especial.

El grup escolar del Pedró, aquell curs, encara no s’havia pogut estrenar bàsicament per falta de mobiliari. Per això van aprofitar les seves instal·lacions per ubicar-hi la primera quinzena de juliol una exposició dels treballs manuals realitzats durant el curs al col·legi del carrer Progrés i especialment a la seva aula d’Orientació Marítima. Tanmateix, els nous col·legis serien inaugurats, malgrat el cop d’Estat, el 27 de juliol d’aquell estiu.

Aquells dies de juliol es publicitaven a la premsa anuncis com aquests: frigorífics de les marques Norge i Gibson; consultori medicoquirúrgic dels doctors Eliseu i Joaquim Jubert i consultori de patologia digestiva del Dr. F. Font Miralles; les màquines d’escriure Underwood i Mercedes Electra; el vestit de bany Mor-Platja (“que subjectant-se a les normes cristianes no desdiu de la moda actual”); el Resolutivo Regium contra el mal de pedra i de fetge, el Segell Yer contra el mal de cap i la grip i el Salutiol contra els trastorns digestius; excursions a la Olimpíada de Berlín, capital del III Reich d’Adolf Hitler, des de 500 fins a 1.200 pessetes; xampany Markel de Vilajuïga; l’auto DKW 7 hp des de 6.800 pessetes; receptors de ràdio Phillips, Punto Azul i Castilla.

L’Estat espanyol, aquell juliol, encara patia, arran del crac financer de 1929, les conseqüències de la Gran Depressió, una mala època per fer-se càrrec del poder i per a la subsistència de les famílies. Les bones intencions de la República van coincidir amb la crua realitat de l’economia sumida en una profunda recessió, de la qual Occident no es recuperaria fins després de la II Guerra Mundial. L’Escala, llavors, vivia de la pesca i en menor mesura del camp i dels cinc obradors de salaó i els cinc de gènere de punt; però quan la pesca escassejava tocava passar gana i desesperança.

Els escalencs, explica l’emporità Pere Coll Puig (1917), van poder escoltar, a la 1 del migdia del dissabte 18, com els aparells de ràdio parlaven de "conato de problema" a Melilla i Canàries. Llavors, a l’Escala, només cafès i tavernes i algun particular disposaven d’aparells de ràdio; les emissores sintonitzades eren Ràdio Girona, Ràdio Barcelona, Ràdio Associació i algunes madrilenyes. A aquella hora, l’escalenc Martí Rouret Callol (1902-1968), llavors secretari d’ERC, es disposava a intervenir al tercer congrés del partit mentre les notícies provinents del Marroc i Andalusia planaven sobre el Palau de Congressos de Montjuïc.

Els escalencs van poder escoltar aquell dissabte 18 la marxa dels esdeveniments al nord d'Àfrica a través d'aparells de ràdio com aquest model Philco 66B de 1934 . Llavors, a l’Escala, només cafès i tavernes i algun particular disposaven de ràdio.

Bosch Gimpera: “El dissabte 18 al matí vaig marxar en cotxe, sol, a Empúries. Em vaig deturar a Girona per visitar Nicolau d’Olwer, que era en una clínica a causa d’un greu accident d’automòbil; allí també es coneixien els fets del Marroc”. “El meu avi Miquel Torres Brugués (1883-1965) i el meu pare Miquel Costa Saló (1901-1944), la tarda del dissabte, estaven pavimentant amb altra gent el carrer del Port quan van tenir ocasió d’escoltar a través de la ràdio de can Maurici o can Gelada la notícia de la sublevació militar. Miquel Costa havia conegut el general Franco en temps de la Guerra del Rif (1919-1926) quan feia el servei militar al regiment Alcántara de cavalleria”, recorda Carme Torres. Miquel Costa moriria el 1944 al camp nazi de Zement.

La premsa figuerenca d’aquell dia va fer com si res. Mentre Empordà Federal, setmanari d’UFNR, obria l’edició amb el titular ‘Margarida Font Coll’ dient: “L’ardida Presidenta del nostre Grup Femení ens deixa! Exigències dels seus estudis (…)”, el portaveu de l’estament catòlic La Veu de l'Empordà dedicava la portada a l’esquela de Na Carme Pla Batlle per recordar el primer aniversari de la seva defunció i publicava a la pàgina 3 el capítol XII de “La Reacció davant l'Economia Liberal”. El suplement de La Vanguardia publicava una pàgina dedicada a Empúries, fruit de la visita que va oferir Bosch Gimpera a la premsa de Barcelona el 7 de juliol.

El rotatiu gironí L’Autonomista publicava en la seva edició de tarda del dia 18 el titular “Sublevació d’una part de l’exèrcit del Marroc” acompanyat d’aquests subtítols: “El Govern domina la situació”, “Una enèrgica nota del Ministeri de la Governació” i “Detenció d’uns generals, caps i oficials”. També publicava aquell dia en portada “Panorama internacional. Els estats secundaris en perill”, que comentava el perill imminent que el nazisme intenti aconseguir la Mitteleuropa o Gran Alemanya annexionant les terres de parla germànica i descartava que Mussolini “volgués parar els peus a l’Alemanya supermilitaritzada i només la Unió Soviètica gegant és capaç d’aixafar Germània (…)”.

El Diari de Girona reproduïa en forma de ‘Darreres Informacions’ una nota procedent de Madrid amb aquest titular: “Llevat de la insurrecció del Marroc, la tranquil·litat és absoluta”; i afegia: “A primera hora del matí, el Govern ha fet pública una nota que ha estat radiada per totes les emissores de ràdio, dornant compte que una part de l’exèrcit espanyol del Marroc ha promogut un movimient sediciós contra la república (…)”. L’Autonomista incloïa dins la secció ‘Esportives’ amb el títol ‘L’amater del Girona F.C. a L’Escala’: “A les tres de la tarda, amb un autoòmnibus de la plaça de la Independència, demà sortiran els jugadors de l’amateur del Girona F. C. Per a jugar un partit amistós a L’Escala contra el Centre d’Esports d’aquella població (…)”.

Miquel Quintana Batalla (1917-1938), seminarista escalenc membre del Terç de Requetès de la M. D. de Montserrat mort el 31 de juliol de 1938 a Vilalba dels Arcs (Front de l’Ebre) a l’edat de 21 anys, explica al seu dietari Altres apunts de vacances (juliol 1936) els primers dies de la Guerra Civil a la seva població. Diu que el dia 18: “(…) La Platja estava plena de gent. El sindicat convoca reunió i no es va a la pesca. Diuen que Falange fa feina. La Casa de la Vila està plena de gent. A la Rectoria tenen por (…)”. A la nostra població també l’església i la rectoria (llavors al carrer Enric Serra), essent rector el respectat Carles Costa Albert (1870-1944), eren centre de trobada dels sectors ultraconservadors locals afins a les tesis conspiracionistes.

(L'Escalenc-2009)

• Memòria dels terratrèmols a l’Escala

2006-01-09T15:11:00.007-04:00

Un terratrèmol de magnitud 3,3 a l’escala de Richter, amb l’hipocentre a cinc quilòmetres de profunditat entre Torroella de Montgrí i l’Estarti, va sorprendre l’Escala durant set segons a 2/4 de 2 de la matinada de dijous 29 de març de 2007. Ha estat l’últim, fins ara, dels sismes registrats al llarg del temps que ha superat a l’Escala la intensitat III. Són precisament aquests, començant pels terratrèmols de 1903, la sèrie sísmica de la qual es té més informació, els que són objecte del nostre estudi.

El Diario de Gerona d’1 d’abril de 1903 es va fer ressò del terratrèmol que va sacsejar l’Escala i bona part de l’Empordà el diumenge 29 de març.

Al Diario de Gerona del dimecres 1 d’abril de 1903 apareix: “Por personas vecinas de La Escala hemos sabido que el domingo se experimentó en aquella localidad un ligero movimiento de trepidación subterrànea que fue observado por muchos vecinos de dicha villa”. El mateix Diario de Gerona comentava dos dies després: “Según se nos dice de La Bisbal se observó en aquella villa, con bastante intensidad, el fenómeno sísmico o movimiento de trepidación que se notó en La Escala, y del qual dimos cuenta en nuestra edición del miércoles”.

Aquest terratrèmol es produïa passada la mitjanit del diumenge dia 29 o, per ser més exactes, als primers minuts del dilluns dia 30. El fenomen, de magnitud (*) entre 3,5 i 4 a l’escala de Richter (corresponent a una intensitat IV a l’escala MSK) a l’epicentre (**) en algun punt pròxim al cap de Creus, es va poder copsar a l’Escala amb una intensitat III (correspondria a una magnitud entre 3 i 3,5), tant des de l’interior de les vivendes com des de cafès i tavernes. Va ser un sisme premonitori d’un altre de principal que s’havia de produir el dia 20 d’abril. L’acta del primer ple consistorial posterior al moviment sísmic del dia 29, corresponent al dissabte 4 d’abril i conservada a l’Arxiu Municipal de l’Escala, no en fa cap referència.

Al del dia 29 de març el seguiren un altre el dia 17 d’abril i un altre el dia 20. A la 1 de la matinada del dia 17 s’advertí una lleugera sacsejada, com la del dia 29, a les poblacions a tocar la badia de Roses, però el de ¾ de 9 del vespre del dia 20, situat a les coordenades 42º 18’ N 3º 17’ E, fou d’una intensitat superior als dos anteriors, amb epicentre entre Portlligat i cap de Creus (ref. IGN) i de magnitud 4,5 (intensitat V-VI). Va ser copsat des de Llançà a la Bisbal (75 Km.) i des de St. Feliu de Guíxols al Rosselló (150 Km.). A l’Escala hi arribà amb intensitat IV-V i va ser motiu de cert enrenou (trontollaren els mobles, balancejaren les embarcacions...). D’aquest sisme se’n feren ressò el Diario de Gerona, La Renaixença i La Vanguardia.

Diario de Gerona del dimecres dia 23: “Nos escriben de La Bisbal que a las 8.54 de la mañana del lunes se notó (...), pero de mayor intensidad y duración. Fue observado por la mayor parte de los vecinos de esta villa, alguno de los cuales se llevó un susto más que regular. A la misma hora se experimentó el temblor en Figueras, Rosas, La Escala y también se sintió en Port-bou donde fue muy pronunciado, tanto que los edificios altos llegaron a temblar (...). Créese que ha empezado el fenómeno en el cabo de Cerbai (Cervera?), siguiendo toda la cordillera pirenaica desde Levante a Poniente, como lo indica (...)”. Tampoc se’n van fer ressò les actes dels plens posteriors al fenomen.

“Rosas, 20 d’abril. Un terratrèmol que si hagués durat poch més –es llegia al diari barceloní La Renaixença de 21 d’abril– hauria ocasionat danys de molta consideració, ha sembrat lo panich en aquesta hermosa vila. Serien aproximadament (…)”. L’edició del dia 23 de La Vanguardia comentava que “ (…) produciendo oscilación en las casas y muebles, acompañado de un ruido que produjo gran espanto en aquellos habitantes. La mar estaba en calma y durante el fenómeno los barcos de pesca próximos sintieron notable balanceo (…)”.

Els sismes de març i abril de 1903 estan registrats a la carpeta 26 de la “Recopilació de dades sísmiques a les terres catalanes entre 1100 i 1906” del Fons Eduard Fontseré conservat a l’Institut Cartogràfic de Catalunya i format per documentació diversa procedent de l’arxiu privat del físic, meteoròleg i sismòleg. Eduard Fontseré Riba (1870-1970) fou el fundador i director (1921-1939) del Servei Meteorològic de Catalunya; gràcies a ell es realitzaren els primers estudis catalans sistemàtics de meteorologia i climatologia.

Exactament tres anys després d’aquest sisme va tenir lloc un dels terratrèmols destinats a assolir una fama terrorífica. Era la 5 de la matinada de 18 d’abril de 1906 quan la ciutat de San Francisco (Califòrnia, EUA) va patir un terratrèmol de poc més d’un minut d’una magnitud de 7,8 a l’escala de Richter. Aquella matinada, una metròpoli adormida de quatre-cents mil habitants va ser engolida i va patir un incendi que durà tres dies amb el resultat final de més de tres mil morts. “No queda res tret del record”, va escriure el novel·lista Jack London. Va ser la primera catàstrofe natural captada en fotografies.

L’Institut Cartogràfic de Catalunya situa l’Escala en una zona d’intensitat sísmica denominada Z2, de caràcter lleu-moderat, amb unes previsions que disposen les magnituds màximes entre VI i VII. La Mediterrània Occidental està situada en una zona de col·lisió entre les plaques tectòniques Euroasiàtica i Africana. La taxa de convergència és de lleu a moderada i per tant els terratrèmols es presenten a Catalunya i a la península Ibèrica amb poca freqüència. El fort pendent batimètric de la costa catalana, que assoleix una profunditat de 2.000 metres a poca distància del continent, es correspon amb freqüents moviments del sòl amb els hipocentres formant una línia paral·lela d’uns 20 quilòmetres d’amplada al litoral des del cap de Creus fins al golf de Sant Jordi. A Catalunya la majoria de sismes es concentren als extrems dels Pirineus catalans i a aquesta banda marítima.

Mapa dels epicentres dels terratrèmols que han fet tremolar el sòl escalenc d’ençà del segle XIV. (Composició: arxiu de l’autor. Font: ICC).

Entre els anys 1373 i 1448 van ocòrrer vuit terratrèmols destructors al nord del Principat entre 6 i 7 de magnitud que formen grup a part i foren percebuts des de l’Escala. Entre 1 i 2 de la matinada de 3 de març de 1373 es va produir un sisme de magnitud 6,2 (intensitat IX) entre la Ribagorça i la Vall d’Aran (ref. SGC). Aquest terratrèmol es projectà fins a 360 quilòmetres; el terra, a la costa, va tremolar de Barcelona a Perpinyà. A l’Empordà, curt però intens, va assolir una intensitat V; a Ullà la batzegada va despertar i treure al carrer a molta gent com també devia passar a la veïna població d’Empúries i al seu agregat nucli pescador del port de l’Escala.

La regió d’Olot és on es registraren devastadors sismes els anys 1427 i 1428 que provocaren la destrucció d’àmplies zones des de Puigcerdà fins a Girona. El pitjor terratrèmol, que va tenir lloc entre 8 i 9 del matí del dia de la Candelera de 1428 amb l’epicentre a Queralbs (ref. SGC) i magnitud 6,5, va produir nombrosos danys i gairebé un miler de morts. Es deixà sentir en un radi de 300 quilòmetres; conten que també afectà plenament l’Empordà amb una intensitat VII, que va provocar el pànic i, segons els jurats de la ciutat de Girona, va causar sis morts en esfondrar-se part d’una església a Castelló d’Empúries. El 25 de maig de 1448 es va produir un sisme de magnitud 5,6 (VII-VIII) amb epicentre entre Cardedeu i Llinars (ref. SGC) que arribà a l’Escala amb intensitat V, sacsejant, segons l’enginyer militar José Galbis, tot el litoral català.

El terratrèmol més devastador apreciat des de l’Escala, encara que totalment esmorteït per la distància, fou el que va patir per Tot Sants de 1755 la ciutat de Lisboa. Aquest magnosisme, dels més destructius de la història, va provocar un incendi que causà la destrucció quasi total de Lisboa amb entre 60 i 100 mil morts i un 85% dels edificis esfondrats. Els geòlegs estimen avui que la seva magnitud seria 9, amb hipocentre a 200 quilòmetres oceà Atlàntic endins. Les seves ones sísmiques van afectar tota la Península i els tsunamis (fins a 20 metres d’alçada) van castigar durament les costes d’Andalusia (1.275 morts) i el Marroc (10.000 morts). Tot i quedar documentada a l’Empordà la seva percepció, els llibres parroquials de l’Escala no en donen fe.

A les acaballes del segle XVIII un sisme va esglaiar la llavors esplendorosa població de l’Escala. Va succeir a les 3 de la tarda del 12 d’agost de 1798 a unes 40 milles nàutiques fora badia (ref. SIRENE). La magnitud epicentral va ser de grau 5 (VI-VII d’intensitat), però s’ignora tant la intensitat a l’Escala com si va provocar algun tsunami; l’endemà dia 13 a ¾ d’11 de la nit va tenir lloc una rèplica que repetia tant l’epicentre com la magnitud. De fet, aquests dos sismes van formar part d’una sèrie que va afectar entre l’11 i el 15 d’agost la costa empordanesa i més enllà.

El primer i més important sacsejament del segle XIX fou el que va patir la població el 18 de juliol de 1813 a les 5 i 10 minuts de la tarda; segons les coordenades 42º 18’ N 3º 12’ E, l’epicentre correspondria a un punt entre la Selva de Mar i el coll de Perafita (ref. SGC). El sismòleg Mengel va atribuir al sisme una magnitud VI, però Fontseré i Iglesias el van etiquetar de V. Tot i que les coordenades situen l’epicentre en terra ferma, Mengel, recollint el relat que féu Alexis Perrey l’any 1847 a Sur les tremblements de terre de la Péninsule Ibérique, sembla situar-lo al mar en dir: “A 5h. 10 m. du soir, forte secousse avec raz de marée que rejeta sur le rivage una quantité prodigieuse de matières inconnues et les ossements d’un enorme cétacé (...)”.

Altres fonts adjudiquen els efectes citats per Perrey i Mengel a una llevantada i no a un sisme, hipòtesis que consolidarien les coordenades terrestres. Si es vol buscar una analogia entre terratrèmols i temporals, els dos fenòmens naturals més violents del nostre entorn geogràfic, cal comparar les plaques tectòniques i les masses d’aire; ambdós fenòmens són sistemes autoorganitzats allunyats de l’equilibri que es caracteritzen per un aportament continu d’energia que s’allibera de manera sobtada. Un altre sisme (ref. IGN) va esdevenir el 1884 amb les coordenades epicentrals 41º 52’ N 3º 7’ E a llevant del cap de Sant Sebastià: “19 d’Avril, soir Palamós et frontière française tremblement de terre de quelques secousses”; l’Escala devia patir sensiblement l’efecte en trobar-se precisament al bell mig d’aquest tram.

Durant el segle XX altres terratrèmols van afectar la nostra població a part dels de 1903. El primer dels més significatius del segle XX que es deixaren sentir a l’Escala va tenir lloc a ¾ de 6 de la matinada de 10 de novembre de 1908 amb l’epicentre prop de Lladó (ref. IGN) i una intensitat IV; va arribar a l’Escala imperceptiblement. El 28 de setembre de 1917, a les 15.42, arribà a la població amb una intensitat III-IV un terratrèmol amb l’epicentre davant la costa de Portvendres de magnitud IV-V (ref. SURO); una rèplica inferior d’aquest es va produir a les 21.26 del 10 d’octubre amb l’epicentre al nord-est de Portbou.

A les 5.41 del 3 de juny de 1918 un sisme, que respon a les coordenades 41º 58’ 12” N 3º 12’ 54” E, d’una magnitud entre 4 i 4,5 (intensitat V) amb epicentre al sector Platja de Pals-Begur (ref. ENQF), va impactar a l’Escala amb una intensitat IV-V i l’ona sísmica abastà el tram litoral de Palamós a Cadaqués. Uns altres quatre es produïren respectivament el 19 de novembre de 1923 a la Vall d’Aran amb una magnitud epicentral 5.9 i a l’Escala amb una intensitat IV-V; el dia 12 de març de 1927 a la zona de Sant Celoni (Montseny) amb una magnitud màxima 5 i a l’Escala amb una intensitat III-IV; el dia 8 d’agost de 1958 amb epicentre a 25 milles nàutiques davant Pineda de Mar (Maresme) i una intensitat IV-V a l’Escala; el dia 18 de febrer de 1996 a la comarca occitana de la Fenolleda amb una magnitud de 5.2 que va fer fimbrar l’Escala amb intensitat IV.

L’any 2008 ha finalitzat amb un balanç de 110 terratrèmols a les comarques gironines (300 a Catalunya), la immensa majoria imperceptibles en ser microterratrèmols, tot i que dos d’ells, de magnituds 3,8 i 3,1, van causar cert alarma a la comarca de la Selva. D’ençà de l’any 2001 s’han registrat a la demarcació gironina 771 sismes, la gran majoria al Ripollès i a la Selva, destacant els dels anys 2004 i 2008. El 21 de setembre de 2004 es va produir el sisme més important, de 4,1 graus, amb l’epicentre a tocar Queralbs, que va sacsejar mig Principat. A l’Empordà, en aquests anys, s’han patit 7 terratrèmols, essent el de major magnitud l’esmentat de març de 2007.

(*) Mentre la magnitud correspon a la potència del sisme en el seu epicentre a l’escala de Richter (1-10), la intensitat correspon al nivell de percepció en un punt determinat a l’escala MSK (I-XII).

(**) L'hipocentre és el punt a l'interior de la Terra on s’origina el terratrèmol. L'epicentre respon a les coordenades terrestres o marítimes que corresponen a la vertical de l’hipocentre, és a dir, és des d'on s'expandeixen les ones sísmiques.

FONTSERÉ, E. i IGLESIES, J.: Recopilació de dades sísmiques entre 1100 i 1906 (1971).
GALBIS, J.: Catálogo sísmico de la zona comprendida entre los meridianos 5º E y los … (1932).
GOULA, X. i altres: Atles sísmic de Catalunya, volum I (1999).
MENGEL, O.: “Tremblements de Terre en Région Catalane”, S.A.S.L. des PP.OO (1910).
OLIVERA, C. i altres: Els terratrèmols dels segles XIV i XV a Catalunya (2006).
SOUTADÉ, G.: Les tremblements de terre dans les Pyrénées Orientales et en Catalogne (1998).
Fons Eduard Fontseré (Institut Cartogràfic de Catalunya).
Premsa de 1903: Diario de Gerona, La Renaixença i La Vanguardia.
http://www.icc.es/web/gcontent/ca/sismologia/igc_sismologia.html

(L'Escalenc-2009)

• L’Avi Xaxu al divan

2006-01-09T15:10:00.013-04:00

Un assaig psicològic de l’any 1928

L’escalenc Josep Vicens Juli Xaxu (1870-1956) és considerat el compositor capdavanter del populisme sardanístic. El músic del poble que escrivia música per al poble. A les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, essent ja una figura consagrada, fou objecte d’un assaig psicològic corresponent a la sèrie “Els nostres compositors. Retrats”, signat per Ernest Albert i Galter, publicat el desembre de 1928 al número 12 de “La Dansa Més Bella” (1928-1932), portaveu mensual del Foment de la Sardana de Figueres.

Portada del butlletí figuerenc La dansa més bella de desembre de 1928 que conté l'assaig psicològic sobre el compositor escalenc.

«Quan s’ha tombat la cinquantena, un home es fa vell en quatre dies. El Xaxu s’ha fet vell, sense però que volguem dir que d’avui a demà fassi la darrera balançada. És un bon noi i és honrat a carta cabal. Baix, sec, nerviós, eixut, mig corbat, decadent i flemàtic. Una de les coses, al meu entendre, més remarcable del Xaxu és el bigoti. Ara li ha agafat color de cendra i ha comportat deixar-lo crèixer amb una doctrina liberal, a la bona de Déu, sense desemboscar. No hi ha hagut festa ni festeta que el Xaxu no hi hagi fet acte de presència i per a tot arreu ha fet seguir el bigoti. Al mig del cap hi porta una enveja, més grossa que un duro barrat. Xiula molt bé. Tot conversant, menjant o anant a estirar les cames, xiula a mitja veu –un xiulet entre dent i dent, amb sordina–.

Un dia, tot parlant del nostre bon amic En Pere Mercader, ja vàrem dir que L’Escala havia produït un altre personatge per ajudar-lo a escampar sardanes, amb influència marinera, des de la llinda dels cadafalcs majoners. Aquest personatge és el Xaxu. La vibració i la sotragada d’aquestes ones musicals, que han pastat inspiradament En Mercader i el Xaxu, han fet forrolla a l’Empordà. La gent ha donat a Josep Vicens un motiu mariner, substanciós, salobrat i blau: el Xaxu. Tothom hi troba gust en nomenar-lo per aquest motiu de bateig popular, perquè és un motiu eurítmic i que no embafa l’oïda.

El Xaxu ha corregut la Ceca, la Meca i la Vall d’Andorra. Roda el món i torna al born. Tocava amb l’orquestra de L’Escala; per fer-ho anar tot enrenou va organitzar un cor escalenc i veus-ací que la gent ja canta i es distreu. Quan formava part de l’orquestra, el Xaxu sabia tocar tots els instruments. Era un músic enciclopèdic, i aciençat; allò que s’han diu un home enginyós. A la Platja avui tocava el contrabaix, l’endemà tocava la tenora, al ball compareixia amb el violí, a la processó amb una mà tocava la flauta i amb l’altra portava una atxa.

Al vespre –és un meu pensar– en un cafè clàssic i espès, d’aquest deliciosos cafès de L’Escala, podia molt ben engrescar els companys i cantar tots plegats les peces bilingües d’En Clavé o d’En Bartomeus amb un xivarri descomunal. No hi faltarien “Els Pescadors” i “La donzella de la costa” (...). A casa nostra, a l’Empordà, els cafès mariners varen ésser els cenacles i les càtedres del federalisme. Més tard hi ha arribat Marx, Engels, Proudhon... Conseqüència d’això n’han sortit comunistes, anarquistes i “enfants terribles”. El Xaxu, com a bon músic i empordanès, seria inversemblant i contradictori, si no creguéssiu que anava al cafè. Ens posarem més a to, si diem que ha esquinçat moltes calces de tan freqüentar les cadires de balca dels cafès empordanesos.

Ja fos en una taverna o en una trobada popular Josep Vicens engrescava els companys a cantar tots plegats peces de Ramon Anselm Clavé i de Ramon Bartomeus.

Un fill de l’Empordà que no sàpigui pescar amb botiró i tocar el botet per amanyagar guatlles, no el podeu pas presentar enlloc. El Xaxu pescant amb botiró i tocant el botet s’ha descuidat moltes vegades de fer música, d’entrenar-se i cultivar el geni de la inspiració. Algun bocamoll dirà: perquè era un xic gandul. I bé. Si ell no hagués estat tan mandra, portaria barba d’or, seria rentista, s’afaitaria amb massatges i es faria fer la manicura. Però, ningú podria comprendre i estimar un personatge tan enfarfegat. El Xaxu, amb aquestes andròmines i potingues, seria un Xaxu desconegut i descolorit. El Xaxu, com a bon empordanès, és un home franc, generós, obert, desinteressat. Es treuria el pa de la boca per donar-lo a un afamat (...).

Tanmateix, va deixar-se d’anar a tocar amb l’orquestra. Va plegar. La barberia i la botiga de robes, tot va anar endoina. I l’home, amb un humor envejable, irònic, trapella..., per fer rebentar de riure a un neurastènic deseganyat, va fer el pelegrinatge de viles i llogarrets, amb una guitarra sota el braç, i va donar concerts somniadors i turbulents al capvespre, en el cafè del poble, il.luminat amb llums de carbur, davant d’unes cares atònites. Tocava cançons sentimentals i catalanes, com “Muntanyes del Canigó” i “L’Emigrant” (...). El Xaxu era un bon guitarrista. D’aquella època llunyana –el Xaxu inquiet i castís– podrien sortir-ne unes memòries plenes de suc.

El Xaxu ha fet moltes sardanes. Ha produït amb abundància. Té mèdula musical, perquè és capaç de tocar una sarsuela de memòria. Escrivint moltes vegades rutinàriament –ell s’ha hagut d’escarquillar i aprendre’s els coneixements musicals amb llur pròpia saó– ha tret uns motius excel.lents, melòdics, lluïts...que us donen a entendre que el Xaxu sent la música per intuïció i que sense posseir la polidesa de la sonoritat harmònica hi ha sabut engiponar tota la seva riquesa sentimental i la seva espontaneïtat fecunda. Les sardanes del Xaxu porten un segell admirable: intuïció, sentiment, espontaneïtat. Tenen un fons de compassiva agressivitat, de profunditat estètica. Escriurà a l’atzar, a l’antuvi de llur imaginació inagotable. No és una música xarona i ximple, sinó una música efusiva i transparent. Hi haurà moments que no us en sabreu estar i direu: Toqueu-me una sardana del Xaxu!

Continua escrivint sardanes, a vegades adalerat, les notes escrites amb llapis, illegibles; però ell ja s’ho entèn.Tindrà la jeia de sempre, perquè els caràcters no es venen ni es compren: un caràcter sofert i optimista. Davant d’un entrebanc o d’un entorpiment, el xaxu no s’indigna ni perd el seny, ni s’esbrava amb paraules violentes. En aquest cas, trobant-se a L’Escala, agafava paper de música i llapis, anava a orejar-se per les muntanyes, sovint cap al Pedró, i allà aigualia l’urc de les contrarietats amb unes notes de serena recança que eren les notes amargues que destil.lava el seu cor.

Ha estimat sempre la seva llibertat, la independència personal, irresponsable com l’ocellada. Escolteu! S’examinava una vegada, a Barcelona, per ésser músic amb càrrec oficial. Amb el contrabaix a les mans havia reeïxit de totes les provatures. Però, un nyicris despitat, de sota mà i per fer-li la guitza, va influenciar al tribunal examinador perquè l’amoïnessin tant com poguessin. Al senyor tribunal se li va ocórrer fer-li transportar una peça. Transportar és interpretar una peça musical amb un to diferent del que és escrita. El Xaxu ja n’estava tip i cuit. Engega el tribunal a passeig i els hi aconsella que vagin a aprendre les aigües. I en comptes de tocar la peça que havia de transportar va tocar el pirandó i va deixar el contrabaix i l’arquet allà recolzats en una cadira».

(L'Escalenc-...)

• Els crims del molí de l’Armentera (1)

2006-01-09T15:09:00.008-04:00

Vaig conèixer la història d’aquests crims fa molt de temps però no ha estat fins ara que m’he disposat a relatar-la arran d’una conversa amb el nét del moliner protagonista. L’aportació oral i documental de Joaquim Tarrés, l’incommensurable treball de J. R. Inglada a la revista armenterenca El Carbassó, la crònica original dels fets escrita per l’alcalde Àngel Causa i un repàs a la premsa de l’època són les fonts en les quals m’he nodrit.

El Molí Vell de l’Armentera, originàriament del segle XIII i coetani dels dos desapareguts d’Empúries, ubicat a la riba del Fluvià vell -navegable fins al mar- i a l’antic camí romà que porta d’Empúries a l’Armentera, va ser el més important del comtat d’Empúries. Després de ser destruït el 1714 durant la guerra de Successió va ser bastit de nou el 1753 i després de patir les riuades de 1790 va haver de patir de nou una profunda remodelació.

La plaça Catalunya de l’Armentera, centre neuràlgic de la població, va ser testimoni de la tensió viscuda al carrer. (Autor: no identificat. Col·lecció: Dolors Ferrer.

El 6 de febrer de 1894 era festa gran a l’Armentera. Aquell Dimarts de Carnaval era tot animació i gresca a l’habitatge del Molí Vell. Acabaven de dinar el moliner Jaume Tarrés Aubach, la seva dona Margarida Pineda Comas, els fills Jaume (5 anys), Enric (3 anys) i Mercè (16 mesos) i un oncle d’ella que els havia visitat. No gaire lluny, a un trencant del carrer del Mar, Joan Galceran Viusà s’acomiadava de Maria Quer Font i la filla d’aquesta dient que no l’esperessin per anar a les sardanes que es feien a plaça, que més valia anar a fer una mica de llenya; carregat amb una destraleta i la gralla va sortir de casa.

Jaume Tarrés havia nascut el 1864 al mas pròxim al poble de les Encies conegut per Hostal del Fang (tot i que el mas pertany a les Planes d’Hostoles, Jaume Tarrés consta nascut a la veïna Amer). L’Hostal del Fang, com el seu nom indica, oferia els serveis de taverna i hostal i acollia en ser final de trajecte les mercaderies amb destí a les Encies que només podien arribar-hi en carretes; precisament arran d’això es dedicaria més endavant també a la venda de queviures. Jaume era fill del matrimoni celebrat el 4 de novembre de 1856 a Amer entre Joan Baptista Tarrés (les Encies) i Raimunda Aubach (Amer); els avis paterns eren Jaume Tarrés i Rosa Triola i els materns Joan Aubach (Ubach) i Maria Verna.

Jaume, com tant altres joves de les Encies, va preferir un jornal que treballar de sol a sol a la terra. Va aprendre l’ofici de moliner treballant de mosso al Molí d’Oliveres (família Montagut), ubicat a dos-cents metres de l’hostal però depenent del veïnat de Sant Genís Sacosta d’Amer. Aquest molí fariner i arrosser s’alimentava de les aigües del torrent de Rastell i del riu Brugent, riu que concentrava una gran quantitat de molins nascuts a l’Alta Edat Mitjana; una roda al rec del Molí d’Oliveres faria moure una dinamo per donar llum a l’Hostal del Fang. Més tard, el 1880, anà a Girona, cridat pel fort creixement demogràfic i el desenvolupament industrial, per treballar al molí del Mercadal successor dels antics molins de farina, draps, paper i pólvora que havien existit en aquest barri.

El molí del Mercadal (actual Central del Molí) es va convertir, com tots, en una petita central elèctrica i va tenir un paper fonamental en la instal·lació el 1883 de l’enllumenat elèctric a la ciutat. Seria el 15 de juliol d’aquell any 1883 que es casaria a l’església de Santa Susanna del Mercadal amb Margarida Pineda, nascuda el 13 de març de 1862 a Santa Llogaia del Terri filla del matrimoni celebrat el 26 de maig de 1860 a la mateixa localitat entre Pere Pineda (Vilafreser) i Mariàngela Comas (Bàscara), a qui havia conegut no feia massa. El jove matrimoni es desplaçaria a l’Empordà el 1886 perquè l’emprenedor Jaume Tarrés havia llogat els molins fariners i arrossers de l’Armentera i l’Arbre Sec. Ja explotant aquests dos molins especulà amb la compra i venda d’un molí paperer de Banyoles.

El molí de l’Armentera amb la casa annexa (en primer terme) on es perpetraren els crims. (Autor: no identificat. Col·lecció: Família Tarrés-Sureda).

El matrimoni Jaume Tarrés-Margarida Pineda va tenir tres fills: Jaume (1889), Enric (1890) i Mercè (1892). Jaume, en ser assassinada la seva dona, es casà en segones núpcies amb la seva germana Paula Pineda, amb la qual tindria quatre fills més: Francesca (1897), Elvira (1898), Joaquim (1900) i Emília (1903). El 1929 va esdevenir propietari dels molins de l’Armentera i l’Arbre Sec que van passar a explotar respectivament els fills Joaquim i Jaume. Jaume pare moriria l’any 1933 a l’edat de 69 anys. Joaquim, casat amb Paula Tarrés Bosch (la Cellera), vendria el molí el 1973 a una societat que pretenia construir una nàutica residencial entre Sant Pere i Empúries. Temps després, la casa annexa al molí, teatre dels crims, seria enderrocada.

Eren les 6 de la tarda d’aquell dimarts quan el moliner Jaume Tarrés i el seu fill Jaume enfilaven el camí de tornada al molí després de participar encara que fugaçment de la disbauxa carnavalera del poble veí de Sant Pere Pescador i passar per la plaça de l’Armentera on hi havia una ballada de sardanes. Els dos Jaumes, arribats a l’habitatge familiar adossat al molí, van veure com la porta d’entrada a la vivenda estava oberta i un cop a dalt van comtemplar horroritzats un espectacle dantesc: la seva dona Margarida Pineda Comas, el seu fill Enric i la seva filla Mercè estesos a terra enmig d’una bassa de sang.

Pare i fill, van córrer, amb els rostres desencaixats, fins a ca l’alcalde, el veterinari Àngel Causa Majó, a fer-lo sabedor del tràgic succés. “Cogí la escopeta y en un santiamén llegué al molino”, diu Causa al seu ban Crimen cometido en la villa de Armentera en su Molino en la tarde del martes de Carnaval seis del corriente febrero, escrit el 10 d’aquell mes. Abans s’ocuparia de comunicar-ho als metges Josep Vergés Rosell i Isidre Massanat Lloberas, al jutge Josep Batlle Cornellà i al sometent a fi que es personessin d’immediat al molí; també havia enviat un emissari a Girona per informar l’Audiència i havia requerit els serveis de la guàrdia civil de Sant Miquel de Fluvià. En paraules de Causa: “Me hice cargo en un momento de la situación y como alcalde y jefe del somatén me dispuse a obrar com mucha energia”.

Aquella comitiva va poder observar el cos de la Margarida amb el cap completament destrossat i amb clars símptomes de violació, el nen Enric amb una ferida mortal al coll i la nena encara amb vida amb un tall profund al rostre. Hi havia sang arreu. Al damunt de la taula una ampolla i un got amb aiguardent i a terra ple de roba regirada; tanmateix, factor que podia descartar el robatori, no havien desaparegut els 300 duros allí guardats.

El pintor Ramon Casas descriu en aquest oli sobre tela, pintat el mateix any dels crims del molí, el caràcter del succés públic de l'execució, sense centrar-se en cap protagonista concret –ni tan sols en la víctima– i deixant que l'espectador passegi la seva vista com podria fer-ho un testimoni presencial.

El moliner, pel seu caràcter adust, va ser el primer de qui va sospitar la guàrdia civil; a l’interrogatori es mostrà com absent i va sorprendre a tots en no aflorar cap llàgrima. Però l’alcalde Causa tenia un altre pressentiment. “La circunstancia de estar los muertos todos en un montón me hizo sospechar habrá sido uno solo el que había cometido el crimen. Luego sospeché tenía que haber sido uno de estos hombres que los días de baile se estan por las afueras. Todo esto unido a que debía haber sido un sujeto sin corazón me aferré en la idea que tenia que haber sido el vecino de esta Juan Galceran Viusá (a) Pastor del gratlle".

“En Joan Galceran Viusà va néixer al poble de Marzà l’any 1837. El seu pare, Domingo Galceran Galceran, natural de Pau, va morir quan Joan tenia 22 anys. La mare, Isabel Viusà Vidal, de Marzà, va morir sis anys més tard a conseqüència de l’abús de la beguda. Des dels deu anys, en Joan, com el seu pare, feia de pastor i treballava per diferents masos de la comarca. No rep cap tipus d’instrucció, però no és un ignorant. Es va casar als 24 anys amb Teresa, natural de Fortià, amb qui va tenir dos fills: Joan i Francesc. Va quedar vidu quan els fills encara eren jovenets (…)”. Aquest és el perfil biogràfic del personatge que en fa J. R. Inglada a la revista El Carbassó.

Tots els índicis, inequívocament, portaven al pastor vidu Joan Galceran Viusà (57 anys). No era cap secret que el Pastor de la gralla assetjava sistemàticament la Margarida per aconseguir els seus favors sexuals. Feia temps que Margarida coneixia el pastor, un ésser solitari i rude, que a voltes deixava el ramat pasturant als camps adjacents per ajudar el jove matrimoni moliner a fer farinada per als porcs i en altres els deleitava amb el so de la gralla. El gratlle, gralla o tarota era una xeremia d’ús popular pròpia de les formacions instrumentals pastorívoles; precursora del tible, formava, amb el flabiol, el tamborí i la cornamusa o sac de gemecs, l’instrumental de la cobla de mitjan segle XIX. A la gralla també se l’anomenava grall del pastor.

A les 10 de la nit, un capità, un comandant i dos números de la guàrdia civil de Sant Miquel de Fluvià es desplaçaren acompanyats de l’alcalde al molí a estudiar el teatre dels fets. A les 4 de la matinada van anar a buscar el sospitós a ca la Maria Quer, amb qui Joan convivia, al trencant del carrer del Mar. Amb la presència de la Maria i la filla i sota la mirada atemorida de la gent que s’havia anat concentrant a fora, l’alcalde el va convèncer, revolver en mà davant la seva actitud hostil, d’anar a l’ajuntament perquè col·laborés en l’estudi del cas. Interrogat per l’alcalde i untat amb uns gots de vi, va acabar confessant; també, les declaracions de veïns allí citats l’inculparien encara més. Un individu que resultà ser l’emporità Ignasi Llombart Colomé intentà escapar de ca la Maria Quer, malgrat la vigilància extrema, on aquella nit sojornava convidat.

(Festa Major-2009)

• Els crims del molí de l’Armentera (2)

2006-01-09T15:08:00.000-04:00

La notícia apareixia a La Vanguardia el dijous. El titular ‘Triple crimen en Gerona’, signat per Adroher, explicava: “En todos los círculos de esta ciudad solo se habla del triple crimen cometido ayer en Armentera (…)”. El figuerenc El Ampurdanés, de diumenge 11 de febrer, deia: “El jueves último, día de mercado, dimos com un hombre muy entrante y amigo de los molineros, al qual interrogamos sobre el hecho y nos dijo: el molinero, que es muy amigo mío, salió de su casa de dos a tres de la tarde del martes (…) y se fue a San Pedro Pescador. Salió de este pueblo con el hijo después de haber merendado y fueron hacia la Armentera (…)”.

Auca no il·lustrada d’autor desconegut feta setmanes després dels crims que relata amb sarcasme la macabra història. (Arxiu: Família Tarrés-Sureda).

El també figuerenc La República, en la seva edició del diumenge 11, publicava: “(…) un pastor que apacentaba un rebaño por regla general en terrenos muy cercanos al manso (molí) y quien se supone tenía conocimiento de que los dueños del manso no harà muchos días habrán realizado una importante operación sobre venta de ganado de cerda, sabedor también que en la casa no quedava más que la infeliz mujer con sus dos hijos menores, después de haber cerrado en el corral su rebaño, se dirigió hasta el manso provisto de una hacha (…)”.

Aquella tarda de Dimarts de Carnaval, Galceran, sabedor que el moliner Jaume i el seu fill gran havien havien anat a Sant Pere, havia aparegut inesperadament a un quart de cinc a la vivenda dels moliners amb la intenció de posseir la molinera. Anava preparat amb roba i calçat de recanvi i proveït d’una destraleta. En negar-se Margarida a complaure’l Galceran li va propinar un cop de destral que la deixà inconscient i després de satisfer els seus instints li va partir el cap i es va desfer dels nens Enric i Mercè amb la destral; l’oncle de la molinera, que els havia visitat, havia marxat havent dinat. A l’Enric li va produir sis talls que li van causar un vessament de massa encefàlica i mort instantània i a la Mercè cinc ferides que no resultarien mortals; a aquesta el metge li féu unes cures d’urgència.

Galceran no havia deixat la vivenda sense abans simular un robatori, per desviar l’atenció d’una futura investigació policial, afegint a l’escenari dels crims l’ampolla i el got d’aiguardent a què tantes vegades havia estat convidat i l’escampada de roba. Abans de desaparèixer havia llençat des de dalt la destral a la bassa i es va rentar les parts del seu cos ensangonat i es canvià de roba i per acabar d’arrodonir la seva coartada abans d’anar a casa seva va passar per la plaça a escoltar l’última sardana i comprar unes botifarres a la carnisseria.

L’endemà dimecres, en despuntar el dia, els metges forenses van fer l’autòpsia als cadàvers seguint els tràmits oficials. Més tard mare i fill serien embolcallats per oferir una millor presència i dipositats sobre el llit de matrimoni; la petita Mercè, ja fora de perill, havia estat portada a cals avis. Al molí es buscava l’arma assassina; es va obrir la comporta per buidar la bassa i, tal com se sospitava, va aparèixer al fons. A l’ajuntament, l’emporità Ignasi Llombart confessà que en asssabentar-se del què havia passat va intentar fugir per por i la família Quer va poder constatar que la destraleta trobada al molí era la que el dia anterior s’havia emportat Galceran.

Cap a les cinc de la tarda d’aquell dia, procedents de Girona, arriben a l’Armentera un jutge d’instrucció de l’Audiència, dos jutges auxiliars i l’emissari municipal; també un tinent i dos números de la guàrdia civil de Flaçà que havien de rellevar els vinguts de Sant Miquel de Fluvià. Els jutges van escoltar els informes i decretaren pena de presó i trasllat a Girona del detingut i llibertat sense càrrecs per als altres imputats. Paral·lelament, els cossos dels assassinats foren dipositats en uns baguls. “Mientras estuvo aquí todas todas las gentes de los pueblos del contorno venían a visitarlo que parecía una procesión como quien va a ver un animal raro”, testimonià Causa.

El moli, ja sense la casa annexa, vist des de l’Armentera (Autor: no identificat. Col·lecció: Família Quer-Ros).

A les 10 del matí del divendres tenia lloc l’enterrament. S’hi concentraren unes mil persones, moltes vingudes de l’Escala i altres pobles veïns, que ompliren l’església, la plaça i els carrers adjacents. La comitiva procedent del molí l’encapçalava el rector i dos escolans i després els fèretres i familiars i amics. A les 11 de la nit arribava a Girona el pres Galceran custodiat per una parella de guàrdia civils i els jutges i prop de la mitja nit ingressava a la presó. La Vanguardia del dissabte deia: “El alcalde de Armentera, acompañado de la guardia civil, ha detenido a Juan Galceran y a su amante (…)”.

A partir del diumenge 10 de febrer es repartia a 25 cèntims, als carrers de l’Armentera, l’Escala i Figueres, l’esmentat ban Crimen cometido en la villa de Armentera en su Molino en la tarde del martes de Carnaval seis del corriente febrero de l’alcalde Causa. Aquella iniciativa va ser durament criticada pel setmanari La República del dia 25: “(…) Aparte el ridículo que juega todo un señor alcalde suscribiendo un documento en el que se relatan asesinatos horripilantes, documento por el cual se lucra como si fueran aleluyas o romances de ciego (…). Por vida de San Homobono, no escriba V. más para el público. La misión de los Srs. Alcaldes es muy distinta (…)”.

El judici va tenir lloc el 25 de juny d’aquell any a Girona. Gent de ciutat i altres arribats de l’Armentera i d’arreu assistien expectants a les 9 del matí a la sala de l’Audiència on destacava la presència de l’acusat, els membres del tribunal i el jurat popular. Va ser a les 8 del vespre que es va dictar la sentència: “Se os condena a la pena de muerte por el delito de asesinato, a veinte años de prisión por violación, a dos años y cuatro meses de reclusión y a 500 pesetas de indemnización por lesiones”. El reu havia d’esperar prop d’un any per ser executat.

Joan Vinyas Comas (1868-1951), advocat i periodista encarregat d’una informació periodística del judici de jurats en què es va condemnar Galceran, explica a Memòries d’un gironí (1932): “Vaig tenir ocasió de parlar amb ell i fer-me càrrec de la seva impassibilitat, més inconscient que cínica, bromejant fins després d’escoltar la terrible sentència. Jo no dubto pas de la manca absoluta d’anormalitat patològica en les seves facultats mentals, però no dubto pas menys de la seva inferioritat psíquica, que si no l’assimilava al boig ni a l’imbècil el tenia de constituir en grau superlatiu del ‘rústic’ tingut en compte per a certs efectes en el dret romà (…)”.

La Vanguardia d’1 de març de 1895: “El reo Galceran ha entrado en capilla a las ocho de la mañana (…). El verdugo Nicomedes Méndez ha tenido que albergar-se en un edificio propiedad del Ayuntamiento por no haber querido darle hospitalidad fonda alguna de la ciudad. Si bien se ha pedido al Gobierno el indulto de Galcerán, dúdase sea concedido”. Acabat d’entrar en capella, iniciat el cant de la Salve dels Sentenciats, el visitaren l’alcaid i el capellà; en demanar-li el capellà si es volia confessar obté com a resposta: “Sí, amb una noia de quinze anys”.

Làpida del cementiri de l’Armentera que recorda on està enterrada Margarida Pineda; ara la làpida, tanmateix, resta dins el nínxol. (Autor: Joan Castro. Arxiu: Presència).

Va ser executat a garrot vil a les 8 del matí de l’endemà, dissabte 2 de març, al paratge de la Font del Rei. La Font del Rei era una zona verda amb una font amb un doll d’aigua abundant; era a l’areny de l’Onyar, entre el riu i el carrer de la Rutlla (aquest paratge es va terraplenar als anys 60 per construir-hi l’Escola Normal de Girona). Aquest escenari tenia, en dies d’execució, el cadafal com a decoració central. Va ser el lloc escollit per garrotar el “Rellotger de Creixell”, el “Menut de Pins”, en “Vellana” i altres malfactors; Joan Galceran hi va ser l’últim executat.

La Reial Confraria de la Puríssima Sang tenia la pietosa missió d’assistir als condemnats a mort des que entraven en capella fins que eren enterrats; la confraria feia …ondejar una bandera negra als portals de la ciutat i demanava almoina pels carrers. Totes les campanes tocaven a morts. Galceran va sortir de la presó muntat en una carreta entre dos capellans i vestit amb l’hopa, fúnebre vestimenta negra ordenada per llei, i el casquet del mateix color. Els confrares portaven el Sant Crist amb atxes enceses i abillats amb vestes. Davant se sentia el so de la campaneta anunciant el pas de la lúgube comitiva.

Atesa l’expectació que va suscitar i la promoció pública d’aquests actes, unes 6.000 persones, entre les quals molts armenterencs, van presenciar l’execució del pastor. Sense poder assaborir, però, els merengues, barretets i anissos i aigua fresca de les “noies de la Font del Rei” del mas Juny (on ara hi ha l’església de Sant Josep), perquè en ocasions com aquestes les autoritats judicials prohibien la venda ambulant per tal de fer guardar absolut respecte per la cerimònia.

La República del dia 3 deia: “(…) Un sacerdote le exhortaba a que se arrepintiera, aun encima del cadalso, sus esfuerzos han sido inútiles”. “Anteayer fue ejecutado en Gerona el reo Juan Galceren –publicava El Regional aquell dia– autor de los asesinatos del Molino de Armentera. Murió impenitente, habiendo sido su entierro perruno como de convencido librepensador”. Galceran seria enterrat en una fossa comuna en absència dels seus fills i Maria Quer i en la més absoluta solitud.

CAUSA, À.: Crimen cometido en la villa de Armentera en su Molino en la tarde del martes de Carnaval seis del corriente febrero (1894).
INGLADA, J.R.: “La família Tarrés-Pineda, moliners de l’Armentera”, El Carbassó 3, 4 i 5 (2005-2007).
RAHOLA, C.: Breviari de ciutadania. La pena de mort a Girona (2009).
VINYAS, J.: Memòries d’un gironí (1932).
VINYOLES, C.: “El Carnaval de Cal Moliner”, Presència núm. 693 (1985).
Premsa consultada: El Ampurdanès, El Regional, La República, La Vanguardia, Los Sitios.
Informació oral i documental facilitada per Joaquim Tarrés Tarrés (nét de Jaume Tarrés Aubach).

(Festa Major,2009)

• Tres mestres amics de Caterina Albert

2006-01-09T15:07:00.006-04:00

L’amistat de Caterina Albert Paradís (1861-1966) amb la figuerenca Adela Trayter Colls (1874-1968) es remunta als anys de l’adolescència, a l’època que Caterina Albert es traslladà a viure a Figueres, a ca l’Esteve Trayter Colomer (1851-1920), pare de l’Adela, per estudiar batxillerat a l’institut Ramon Muntaner. Esteve Trayter era mestre de parvulari, republicà i francmaçó. El piano que Caterina tenia a casa dels Trayter en acabar els estudis el regalà a l’Adela, la més gran de quatre germanes i futura mestra.

En el decurs de la seva vida Caterina Albert va establir fort lligams amb Adela Trayter, Joan Barceló i Salvador Albert.

Esteve Trayter va regentar, amb èxit, l’escola pública de pàrvuls de Figueres. Fou un mestre excèntric i intel.lectualment molt inquiet. Dirigia la seva escola fundada sobre els pilars de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Esteve, que tingué a un jovenet Dalí d’alumne, era un deixeble de Darwin que fins i tot va posar Darwinia de segon nom a una de les seves quatre filles. Aquest lliurepensador, vestit sempre amb una vella levita i amb unes barbes que li arribaven fins a la cintura, posseïa un peculiar museu farcit d’estranys artilugis que havia recollit arreu del món.

La jove Adela havia de seguir els passos del pare. Prengué possessió el 1891 com a mestra, amb disset anys, del parvulari de la Bisbal d’Empordà. L’escola de “Donya Adela” va adquirir prestigi ràpidamernt. Fou de les primeres parvulistes catalanes que aplicà el mètode Montessori. Si el seu pare havia estat un fervent admirador del pedagog alemany Froebel, ella, a més de pionera montessoriana, era una entusiasta de les idees de Dalcroze. Amb aquesta mestra les aules infantils de la Bisbal conegueren un encís desconegut fins llavors.

Des de sempre regnà una forta amistat entre Caterina i Adela. Aquesta, de petita, passava les seves vacances senceres a l’escalenca casa pairal dels Albert. Ja de més gran visitava sovint Caterina a l’Escala. Aquí, sobretot a l’estiu, feien hores i hores de tertúlia Caterina Albert, la seva germana Amèlia, Lola Broggi Alart, amiga íntima i dona del dibuixant barceloní refugiat a l’Escala per raons de salut Joan Pellicer Montseny ( -1914), la família Sitjà, la jove escriptora Regina Opisso, el cirurgià escalenc Joan Puig-Sureda Sais (1880-1978) i l’historiador Joaquim Folch i Torres (1886-1963) i les seves dones, les cunyades Antònia Bartomeu i Mercè Granell, ja fos al jardí de la casa pairal, a l’encisador jardí d’Empúries o al Clos del Pastor propietat d’Antònia Bartomeu. Per Santa Màxima, aquesta colla solia concentrar-se al balcó de can Maranges des d’on sentien les sardanes que es tocaven a la Platja. A la Bisbal, aquells anys, feien tertúlies literàries que reunien, a més d’Adela Trayter, admiradors de Víctor Català com Josep de Linares Escoda i Pietat Roig.

Adela Trayter es casava el 1920 amb el mestre i pedagog bisbalenc Josep Barceló i Matas (1875-1964). Barceló s’havia quedat orfe als catorze anys. Estava destinat de mestre a la Bisbal des de 1917 i havia enviudat l’any següent; el 1918 havia mort la seva muller Carme Torrent i el 1919 la seva filla Pietat. Josep Barceló també es féu gran amic de Caterina Albert. Se solien visitar. En Josep i l’Adela anaven a l’Escala a passar-hi uns dies d’estiueg i la Caterina anava a la Bisbal amb motiu d’uns jocs florals o de la festa major.

Barceló era una figura de relleu del Magisteri a Catalunya. Tenia un esperit inquiet i un enorme prestigi guanyat a pols durant els trenta-set anys de docència. Féu de mestre des de 1902 a Manacor, Castelló d’Empúries i Palafrugell abans d’incorporar-se a la Bisbal. Arreu havia lluitat aferrissadament per a un ensenyament gratuït. Tant ell com ella posseïen aquella segona dimensió didàctica. Era l’època de les cantúries: tot treballant es cantaven cançons rítmiques (“El General Bum-Bum”, “Les formiguetes”...).

Josep Barceló era un mestre innovador; mesos abans d’instaurar-se la dictadura de Primo de Rivera (1923-1928) fou denunciat i investigat a la Bisbal per la seva tasca pedagògica. Aconseguí el 1924 el seu trasllat a Barcelona; Adela, el 1925. Barceló es faria càrrec amb l’adveniment de la II República, el 1931, de les direccions del grup escolar “Lluís Vives” i de la institució “Francesc Macià”; Trayter treballaria al grup “Milà i Fontanals” dirigit per Rosa Sensat. Acabada la guerra, però, els falangistes els feren cesar de les seves funcions. Barceló fou separat del Magisteri per la seva catalanitat i la seva pedagogia renovadora i se’l jubilà prematurament. Adela Trayter va poder continuar exercint, però fou declarada inhabilitada per ocupar càrrecs directius.

A partir de 1939 Barceló es dedicà a la poesia i arribà a publicar diferents llibres. L’any 1947 va publicar “El Clos del Pastor”, recull de poesies inspirades a l’Escala prologat per la seva amiga Caterina Albert. Josep i Adela a voltes la visitaven a l’Escala. A Barcelona, tanmateix, tant el domicili del matrimoni pedagògic com el pis que Caterina hi tenia foren llarg temps lloc de trobada i tertúlia. Barceló tenia 88 anys quan va morir a Barcelona el 1964. L’escriptor Josep Pla va escriure: "(...) Fou un mestre d’una gran eficàcia, el creador del Palafrugell de la meva generació, un home que ha deixat un record vivíssim i admirable”. Adela tenia 94 anys quan moria a Vic el 1968 enmig d’una gran soledat.

Salvador Albert Pey (1868-1944) havia nascut a Palamós però vivia a Sant Feliu de Guixols. Estudià la carrera de magisteri i després la d’enginyeria que no acabaria. Era un home auster, senzill, que els obrers de les fàbriques de taps i els pescadors el veien com un apòstol. Exercí de mestre a escoles de St. Feliu fent classes nocturnes perquè hi poguessin assistir els fills dels obrers. Entre d’altres, escriví el llibre “Involución” (1908) on exposà algunes idees sobre l’escola i el mestre. Sovint feia conferències al Centre Instructiu de la població, societat subvencionada pels obrers.

Aquest mestre milità de jove en el republicanisme possibilista. L’any 1910, recentment afusellat el mestre Ferrer i Guàrdia, un jove Salvador Albert superà contra pronòstic Francesc Cambó a les eleccions de diputats a Corts d’aquell any en el districte de la Bisbal amb uns resultats humiliants per al líder de la conservadora Lliga Regionalista. El prestigi i la popularitat de l’Albert continuava creixent. El pedagog i editor Josep Dalmau i Carles (1857-1928), en “El Defensor”, periòdic portaveu del Magisteri, considerà Albert «una de les intel.ligències més sòlides i complexes de Catalunya, en filosofia, literartura, arts, idiomes i economia».

Els dos Albert, Caterina i Salvador, havien coincidit moltes vegades en trobades i tertúlies particulars. Els unia també una forta amistat amb l’historiador Carles Rahola Llorenç (1881-1939). Albert era un assidu dels Jocs Florals que es celebraven a Barcelona i arreu. Caterina Albert havia presidit els Jocs Florals de 1917 i Salvador Albert formava part del jurat dels Jocs de l’any següent. Segons publicà el diari El Autonomista el 15/4/1920, Salvador Albert, en ocasió d’un homenatge que l’Ateneu Empordanès de Barcelona va retre a Víctor Català, va pronunciar un discurs molt emotiu: “L’homenatjada és una glòria empordanesa i catalana (...). Amb un temperament rebel fa el que sempre ha somiat”; a l’acte hi assistiren, a més de Salvador, els escriptors Lluís Via, Joaquim Ruyra, Prudenci Bertrana, representants d’ajuntaments empordanesos i molts altres.

Durant molts anys fou la figura indiscutible i rellevant del moviment republicà i federalista del Baix Empordà. Albert portà la representació parlamentària del districte de la Bisbal a Madrid durant set legislatures, la darrera a les Corts Constituents de la II República. Estimava el poble i ajudava amb el seu verb i la seva ploma a orientar-lo, dignificar-lo. Alternava la política amb la literatura; destacà també com a poeta, filòsof, periodista, assagista.

El maig de 1931, recent proclamada la República, fou nomenat ambaixador d’Espanya a Bèlgica (1931-34). Havent tornat de Brusel.les, es retirà de la política arran d’alguna crítica i es refugia a Ventalló a la modesta casa pairal de la seva dona. Allí, sol, amb els seus llibres i amb els seus records, es convertí en un ciutadà apagat i pensatiu. Ningú va saber donar resposta exacta de la seva retirada i del seu aïllament. L’escriptor modernista Prudenci Bertrana (1867-1941), que llavors vivia a Sant Pere Pescador, fou dels pocs que el va poder visitar. Digué: “Fa una vida d’ermità; només llegeix, escriu i cuida les flors”. Durant la campanya electoral del febrer de 1936, en voler anar a saludar-lo els oradors d’ERC Miquel Santaló (1887-1962) i Josep Irla (1876-1958) que acabaven de fer un acte a l’Escala, la Caterina Albert els féu dessistir tot dient: “És inútil. En Salvador no rep amics ni tan sols llegeix el diari. Una vida d’absència”.

Envellia de pressa. Vinguè la guerra i la revolució i va continuar a Ventalló. Allí, allunyat de tot i de tothom, va viure en el seu oasi de pau fins que uns falangistes uniformats i armats se l’endugueren emmanillat a la presó de Girona. Havent estat condemnat a trenta anys, va ser alliberat per septuagenari, amb poca salut i mig cec, als cinc anys de captiveri. Mesos després moriria pobrement en gairebé l’anonimat a Cerdayola del Vallès. Una mort silenciosa com silenciosos foren els últims anys de la seva vida.

BUSQUETS, J. i MOLERO, J.: L’ensenyament a Palafrugell. Ajunt. Palafrugell. 1993.
CABRUJA, A.: Polítics i escriptors gironins durant la II República. Aj. Salt, 1987.
LLOBERAS, P.: La Bisbal, anys enrera (1900-1939). Aj. la Bisbal. La Bisbal, 1974.
PLA, Josep.: Retrats de passaport. Destino. Barcelona, 1970.
PUJOL, D. i altres: Bisbalens d’abans. ECG (El Drac). La Bisbal, 1999.
MESTRAS, L.M.: “Adela Trayter. ‘Mestres d’aquell temps’”. Presència 616. Girona, 1983.

(Festa Major-...)

• Quatre dies pel Baix Aragó

2006-01-09T15:06:00.007-04:00

Bujaraloz (topònim d’origen àrab) és la població de poc més de 1.000 habitants de la comarca dels Monegres (Vall Central de l’Ebre) on vam fer parada i fonda; aquí s’entrecreuen tots els camins dels Monegres des de l’època romana. Els Monegres són un territori estepari molt poc habitat i un paisatge singularíssim i únic a Europa; un horitzó obert i inabastable. La Columna Durruti va establir a Bujaraloz el Comitè de Guerra el 27 de juliol de 1936 i des d’aquí van alliberar diferents poblacions llavors ocupades per les tropes franquistes.

Aquest 2009 s’ha trobat a Terol, un dels jaciments paleontològics més importants del món, una dent d’un gran dinosaure carnívor pròxim al tiranosaure rex (infraordre dels carnosaures).

Baixant cap al sud es troba el poble vell de Belchite. Només hi queden dempeus pels efectes de la Guerra Civil les restes de l’església i altres edificis enrunats. La batalla de Belchite fou el combat que s’establí entre el 24 d’agost i el 6 de setembre de 1937 entre les forces governamentals republicanes i els revoltats franquistes en un intent dels primers de recuperar Saragossa i aturar l’avanç franquista. El dia 6 va caure la bossa franquista de Belchite però l’ofensiva no va reeixir.

No gaire lluny hi ha Fuendetodos, la població on va nèixer Francisco Goya Lucientes (1746-1828). La casa natal del pintor, construïda a l’inici del XVIII, està convertida en casa-museu. Ben a prop hi ha el Museo del Grabado, on s’exhibeix l’obra gràfica de Goya i les tècniques de gravat. El nom d’aquest poble es deu a la Fuente Vieja (la fuente de todos) i primer es va dir Fuen de Tosos. A la rodalia de Fuendetodos es poden comtemplar els “neverones” o “neveras”, construccions de pedra del segle XVIII on s’emmagatzemava la neu de l’hivern i es consumia a l’estiu com a gel, sobretot a Saragossa, amb finalitats medicinals i alimentàries.

Baixant cap a Terol (Teruel en castellà i Tergüel en aragonès) vam creuar la comarca del Jiloca. Aquesta comarca es caracteritza per formar part de la Ruta del Cid (itinerari seguit el segle XI pel Campeador en el seu desterrament des de Castella a Alacant), per la flor de safrà i sobretot pel seu pernil. Vam pernoctar a Terol, la capital de província menys poblada de l’Estat. El 29 de novembre de l’any 2000 hi va tenir lloc la mobilització social més important de la història de la província: naixia la Coordinadora Ciudadana Teruel Existe, que reivindicava un futur digne en matèria d’inversions i infraestructures. A visitar aquesta ciutat vam dedicar el segon dia.

És especialment coneguda Terol pel seu art mudèjar, propi dels musulmans que van continuar vivint a la Península després de la Reconquesta i reconegut per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. Aquest art, autòcton i exclusivament hispànic, basat en el treball amb materials com el totxo i la rajola esmaltada, va consistir en l’aplicació als edificis cristians d’influències islàmiques. Entre els altres atractius turístics, cal citar el mausoleu dels amants de Terol i el parc temàtic Dinópolis.

El castell de Mequinensa és una fortificació medieval restaurada modernament situada dalt un turó en el punt de l'aiguabarreig de l’Ebre amb el Segre. Sota seu hi havia l’antiga vila de Mequinensa, avui negada pel pantà de Riba-roja, on els seus sirgadors empenyien els llaguts plens de mercaderies i viatgers al llarg de l’Ebre.

S’ha trobat aquest 2009 a Terol una dent d’un gran dinosaure carnívor pròxim al tiranosaure rex (infraordre dels carnosaures). La riqueza de les troballes paleontològiques d’aquest jaciment, un dels més importants del món, es pot contemplar al parc temàtic Dinòpolis. El Territori Dinòpolis, únic parc a Europa dedicat als dinosaures, es va crear per atraure el turisme aprofitant el ric patrimoni de vestigis paleontològics. Hi vam passar tot el segon dia (el museu de la planta superior és sensacional). Aquest parc vol apropar els dinosaures i la paleontologia al gran públic tot combinant la diversió amb la ciència; els dinosaures són mostrats de forma espectacular, a la manera del cinematogràfic Steven Spielberg.

L’endemà vam visitar Albarrasí (Albarracín). Aquesta població (pendent de ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) està envoltada en la seva totalitat pel riu Guadalaviar. D’Albarrasí és originari i hi té un museu dedicat Martín Almagro Basch, que va ser director del jaciment d’Empúries (1939-1963). Havent dinat vam agafar l’autovia de Sagunt; alguns quilòmetres enllà es troben a dreta i esquerra les carreteres que menen respectivament als pics Javalambre (2.024 m.) i Peñarroya (2.020 m.), els dos més alts del sector sud-est del Sistema Ibèric, i a les estacions d’esquí de Javalambre i Valdelinares. Cap al tard ens vam adreçar a Vall-de-Roures (2.189 habitants el 2007), comarca del Matarranya a la Franja de Ponent; aquesta població de postal està situada en un tossal envoltat d’altes muntanyes.

Ja de camí cap a casa vam desviar-nos cap a la pintoresca Calanda (3.737 habitants el 2007), coneguda per la seva Setmana Santa, per ser la població natal del director cinematogràfic Luis Buñuel (el seu més il·lustre personatge) i per la producció de préssec amb denominació d’origen. De nou cap a la Franja de Ponent vam passar per Casp (capital del Baix Cinca); a aquesta població el 1412 es va signar el Compromís de Casp, acte que va decidir que seria el castellà Ferran de Trastàmara, anomenat “el d’Antequera”, qui havia de succeir Martí l’Humà (mort el 1410), últim rei de la corona catalano-aragonesa.

L’antiga vila de Mequinensa (2.600 habitants), a la confluència dels rius Ebre, Segre i Cinca, va ser enderrocada i inundada perquè l’havia d’ocupar la cua del pantà de Riba-roja. El 1957, Enher va començar a construir, dos Km aigua per sobre de l’antic poble, el pantà i la central hidroelèctrica. La història de Mequinensa i els seus sirgadors que empenyien els llaguts plens de mercaderies i viatgers al llarg de l’Ebre ha estat immortalitzada a la novel·la Camí de Sirga (1988) de Jesús Moncada (1941-2005); la vila nova és uns dos Km més avall de l’antiga.

(L'Escalenc-2009)

• La dotzena del diable de Juli Garreta

2006-01-09T15:05:00.010-04:00

Pepito Colomeda Sastre (1888-?), germà del meu avi Lluís, que l’any 1929 va anar a viure a França i mai més va tornar, havia treballat alguns estius dels anys 20 de cambrer a la fonda de cal Gambo (actual número 10 del carrer Pintor Joan Massanet), propietat de Cristina Ramis Sabadí (1862-?) –vídua de Josep Paradís Flaqué El Gambo (1855-?)– i el seu fill Josep Paradís Ramis El Gambo (1887-1966). Allí va ser testimoni d’una anècdota premonitòria de final fatal proferida pel compositor Juli Garreta.

Aquesta anècdota fou recollida per Eugeni Molero al llibre La Principal de la Bisbal (1988) i reproduïda per Lluís Albert a l’escrit “La sardana a l’Escala” (L’Escalenc maig 2007) i Jordi Gallegos al llibre L’Escala des de l’empostissat (2008). Nosaltres, ara, en un intent de contextualitzar l’anècdota, volem endinsar-nos en les creences supersticioses d’origen nordeuropeu que van deixar petjada en el compositor i van suscitar l’esmentat vaticini.

La fonda de cal Gambo amb la mestressa Cristina Ramis asseguda davant la porta d’entrada a l’establiment. Va ser aquí on el compositor Juli Garreta va proferir la fatal anècdota. (Fotografia: arxiu de M. T. Pagès).

Per la festa major de l’any 1925, La Principal de la Bisbal –cobla convidada aquell any al costat de La Principal de l’Escala– i el compositor santfeliuenc Juli Garreta Arboix (1875-1925) van anar a sopar a la fonda de cal Gambo després de fer dansar aquella tarda a la Platja la nombrosa assistència escalenca i forastera. Les sardanes, i més si es tractava de La Principal de la Bisbal, concentraven els dies de festa major, a més dels nadius i els estiuejants, un gran públic vingut d’arreu de l’Empordà.

Aquesta diada sardanista va ser organitzada per la societat Centre Joventut, nascuda el 1923 i anomenada popularment Pequín, el dia 5 de setembre dins un envelat que s’havia insta·lat a la Platja. A la tarda les dues cobles van deleitar el públic amb una ballada i a la nit van oferir, com a homenatge a Juli Garreta pel seu cinquantè aniversari, el “Gran Festival de la Sardana”. Va ser l’últim homenatge que Garreta va rebre en públic i en vida, segons escriu Jordi Gallegos a L’Escala des de l’empostissat.

Aquella La Principal de la Bisbal de l’any 1925 estava dirigida pel tible Enric Barnosell (1891-1948), qui durant vuit anys havia format amb el tenor escalenc Albert Martí (1881-1947) el duo de canya sardanista més colossal; Albert Martí havia abandonat la formació el 1922 per entrar a formar part de la Banda Municipal de Barcelona. Conrad Saló (1906-1981), qui havia de ser aviat el compositor i director, era llavors el component més jove de tots; hi havia entrat el 1923.

Els nostres protagonistes estaven acompanyats al menjador de cal Gambó per forasters endiumenjats, gent ansiosa de menjar peix fresc, prendre algun bany i anar a veure tot passejant els plats i les olles feia poc desenterrades no gaire enllà. Ja entaulats, Garreta va deixar anar amb sornegueria tot fent l’aperitiu que era de molt mala astrugància per als supersticiosos que una taula acollís tretze comensals, perquè segons la càbala un d’ells havia de morir abans d’un any. Després d’una llarga sobretaula els dotze membres de la Principal de la Bisbal i Juli Garreta s’acomiadaven de Cristina Ramis i Josep Paradís i del personal i tornaven a l’escenari.

I just al cap de tres mesos d’aquell àpat el propi Juli Garreta moria prematurament al seu Sant Feliu de Guixols en el moment més àlgid de la seva carrera musical. Tenia “mig segle de vida”, com diria Josep Pla. Va morir a les tres de la tarda del dia 2 de desembre. Durant la segona quinzena de novembre s’allità perquè es trobava malament; semblava que tenia una grip i fou tractat d’urèmia. L’edició de 5/12/1925 del setmanari ganxó “L’Avi Muné” (Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols) dedicà bona part del seu contingut a la recentíssima defunció de Garreta encapçalant la crònica amb aquetes paraules: “Amb els ulls entelats per les llàgrimes i amb polç tremoladís escrivim (...)”. Els escalencs Joan Ballesta Calafat, Caterina Albert Víctor Català, Lluís Sureda Paradís Lluís de la serra i Josep Rouret i Callol (germà del barber Martí Rouert), llavors, solien col·laborar amb el setmanari amb articles seus.

Juli Garreta es va amarar durant els seus viatges a Munic i París de les creences supersticioses populars nord-europees. A la fotografia, el compositor poc temps abans del seu òbit.

L’ambient que havia freqüentat Garreta al seu Sant Feliu modernista va ser el d’un cercle d’amics benestants que li van permetre accedir a les grans partitures clàssiques i romàntiques que portaven dels seus viatges a Alemanya, França… i que van despertar en ell l’admiració dels Mendelssohn, Chopin, Grieg, Wagner, Schubert… Amb aquest reclam va anar de jovenet amb el seu amic Joan Miquel de Palafrugell a Munic on va conèixer de prop l’obra de Wagner i altres. L’estiu de 1909 va visitar París, convidat per l’antiquari Monsieur Rigaud, enamorat de la seva música, on va aprofundir en els coneixements de la música simfònica i va conèixer una noia francesa, a qui anomenava “Sa Walquíria”, alumna de Belles Arts i wagneriana entusiasta.

A principi del segle XX es va viure a Catalunya una autèntica passió per l’obra de Richard Wagner liderada per l’Associació Wagneriana (1901-1936) i amb Garreta, conegut pel “Wagner de la sardana”, de gran impulsor; les traduccions divulgatives de les obres de Wagner en català van ser la base de l’entusiasme wagnerià a Catalunya. El wagnerisme, liderat a Catalunya pels compositors Enric Morera, Jaume Pahissa i sobretot per Juli Garreta, va ser un corrent dramaticomusical, impregnat pel Romantisme germànic, que s’estengué el darrer quart del segle XIX per impulsar l’obra de Wagner.

Els seus viatges a Munic i París el van amarar de la musica del centre i nord d’Europa, però també el van contagiar de les creences supersticioses populars d’aquestes cultures. Segons una superstició cristiana i especialment nòrdica i germànica, ser tretzè en una taula és un mal auguri. En la creença supersticiosa, quan als dotze comensals d’una taula se’ls afegeix un tretzè comensal aquest o el més vell aviat ha de morir. Certs erudits atribueixen aquest decimotercer element a la intenció d’apaivagar el maligne oferint-lo el tretzè en sacrifici i calmar així les seves intencions; el tretzè panet de la taula està marcat amb una NM (del llatí non-mandicatus).

A Alemanya diuen “Dreizehn ist des Teufels Dutzend”: el 13 és considerat la dotzena del diable. En coincidir tretze comensals en una taula se sol escoltar l’expressió “Er ist der Dreizehnte im Dutzend”, que apuntant a algú el considera com el tretzè de la dotzena, és a dir, persona sobrant o fora de lloc. Llavors val més fer entaular-lo a part o convidar una persona més.

La superstició segons la qual una taula de tretze comensals ha de portar en un futur pròxim greus conseqüències per a un d’ells té els seus orígens en la combinació del número 13, que sembla remuntar-se a la mitologia escandinava de l’era precristiana. La mort en un banquet de Balder, déu de la Llum, a la fortalesa Valhalla (Mansió dels morts) a mans del seu germà bassó Herder, déu de la Foscor, es va produir com a conseqüència de les maquinacions del déu Locki per afegir-se al banquet, on no estava convidat, com a déu número 13.

En coincidir tretze comensals en una taula se sol escoltar a Alemanya l’expressió “Er ist der Dreizehnte im Dutzend” que indica que allí hi sobra algú perquè el tretzè comensal o el més vell aviat ha de morir. A la imatge, la tretzena carta de la baralla del Tarot dedicada a la Mort.

En iniciar-se l’era cristiana, asseguren els folkloristes, la creence fatal, recollida per la Càbala i el Pitagorisme, les dues doctrines iniciàtiques de la ciència dels números, va ser enormement i definitiva reforçada pel sopar més famós de la història protagonitzat per Jesucrist i els 12 apòstols un divendres, dia funest i portador de desgràcies. A l’Ultim Sopar el tretzè comensal era Judes Iscariot, l’apòstol que traicionà Jesús, i el divendres va ser el dia que va ser crucificat Jesús (Divendres Sant). D’això es desprèn també la superstició del “Freitag den Dreizehnten” (el ‘divendres i tretze’ dels alemanys o el ‘dimarts i tretze’ en versió ibèrica).

En moltes cultures, el número 12 és el número diví que simbolitza l’ordre i l’estabilitat còsmica, de manera que tot allò que sobrepassi aquest sistema duodecimal desbarata la configuració de l’univers: 12 deus, 12 signes del zodiac, 12 mesos, 12 hores, 12 apostòls... Amb el número tretze entra en acció el mal, l’element destructor: allò que era ‘simbolon’ (unió) es converteix en diabolon (desunió). El versicle tretzè del llibre de l’Apocalipsi està dedicat a l’Anticrist i a la baralla del Tarot la tretzena carta està dedicada a la Mort. Però quan l’aversió al número tretze arriba a extrems insospitats pren el nom de triscadecafòbia.

Garreta havia nascut dies abans de la mort del gran Pep Ventura. Es dedicà professionalment a fer de rellotger i vocacionalment a la música. La seva defunció als 50 anys, quan es fusionen joventut i maduresa, va obrir un gran interrogant sobre on hagués pogut arribar el seu talent. Segons l’opinió de Pau Casals recollida al llibre Converses amb Pau Casals (1967) de Josep M. Corredor, “Garreta portava dins el germen d’un gran mestre, un germen que per falta d’estudis no va poder desenvolupar-se convenientment. En circumstàncies més favorables a la seva eclosió, aquesta classe de genis en estat de larva es converteixen en un Beethoven o un Brahms (…)”.

En saber-se el seu traspàs es prodigaren multitud d’elogis i dedicatòries in memoriam. Nosaltres, naturalment, fem nostre el poema “En la mort de Juli Garreta” que, publicat a l’edició de 12/12/1925 del setmanari “L’Avi Muné”, li dedicà l’escalenca Caterina Albert Víctor Català:

En la corona de semprevives
cap de la terra no hi pot mancar.
Homes i dones, infants i àvies,
han de teixir-la dant-se la mà.
Als laments tendres de la tenora,
com multiplica tothom veurà
i en cada plaça, en cada ermita
segles i segles perdurarà.
I per si un dia quedés retruda
l’ancestarl dansa de l’Empordà,
la tramuntana, de serra en serra,
de coma en coma, volant enllà,
en homenatge de tot un pobler
al noble músic que l’honorà.
–“Juli Garreta! …Juli Garreta!!!”
amb son planyívol udol dirà.

CALVET, A.: Un estudiant a París (1962).
CATALÀ, V.: “En la mort de Juli Garreta”, L’Avi Muné (12/12/1925)
CORREDOR, J.M.: Converses amb Pau Casals (1967).
FLORES, F. J.: Diccionario de supersticiones i creencias populares (2002).
GALLEGOS, J.: L’Escala des de l’empostissat (2008).
LORIE, P.eter: El gran libro de las supersticiones (1993).
MOLERO, E.: La Principal de la Bisbal (1988).
PANATI, Charles: Las cosas nuestras de cada día (1988).
VINYAS, M.: Juli Garreta, l’home i l’artista (1955).
VV.AA.: “Editorial”, L’Avi Muné (5/12/1925).

(Aplec-2009)

• Flama del Canigó: 50 anys de tradició

2006-01-09T15:04:00.010-04:00

Malgrat que d’ençà el Tractat dels Pirineus (1659) va quedar sota administració francesa, una de les muntanyes més emblemàtiques de tots els Països Catalans és el Canigó (2.785 m.). Sobre el massís, on bressola la nostra història, han escrit Verdaguer, Maragall, Pla i tantes altres plomes. Un passat ple de llegendes dibuixa l’aurèola del Canigó. La primera ascensió documentada a la Pica va ser la de Pere II el Gran, rei de Catalunya i Aragó, l’any 1285; quan els soldats partiren per explorar el Canigó hi anaven en forma de creuada contra els dragons que l’embruixaven.

El massís del Canigó vist des de l'Escala i el grup d’atletes encapçalats per Joaquim Duran que el 1989 portaren la torxa a la població per primer cop des del Canigó. (Fotografia: arxiu de l'autor).

Amb el decret de Nova Planta sorgit de la victòria militar el 1714 de Felip V també es marginaren les tradicions catalanes, però el 1760, arran d’un Memorial de Greuges a Carles III, novament s’autoritzarien. Temps ençà era un ceremonial anar al Canigó a recollir llenya per als focs. A les cases rurals tots els objectes que no podien ser llençats perquè llur antigüetat els conferia un valor lligat al record dels avis eren posats de racó fins el dia que només el foc purificador del solstici d’estiu els proporcionava una fi prou digna; el mateix passava amb bancs i cadires d’esglésies.

La situació geogràfica del Rosselló, una plana rodejada de muntanyes, ha afavorit el naixement dels focs de Sant Joan sobre els cims. Durant la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial, moltes festes tradicionals desapareixeren arreu dels Països Catalans, però en el cor de cada català va romandre un profund desig i menester de retrobar les arrels, la història, les tradicions... L’any 1955 al Vallespir, Francesc Pujada, un enamorat del Canigó que havia fet el cim 130 cops, inspirat en el poema ‘Canigó’ (1885) de Cinto Verdaguer, va prendre la iniciativa d’encendre-hi una foguera la nit de Sant Joan per iniciar la renovació dels focs mil.lenaris i recuperar la vella tradició de repartir la flama per totes les terres de parla catalana com a símbol d’identitat comuna.

El 23 de juny d’aquell any, acompanyat d’altres excursionistes i amb el feix de llenya sobre l’espatlla, féu l’ascenció del cim per il.luminar-lo en aquella nit dels solstici d’estiu; la il.luminació del cim havia de fer encendre altres focs o falles. El 1964, la primera Flama oficial, nascuda de l’unió de Francesc Pujada i Joan Iglesis, president del Cercle dels Joves, havia nascut sobre la terrassa del Castellet de Perpinyà i prenia una nova dimensió. S’il.luminaren aquell 23 de juny 50 cims i cremaren uns 5.000 focs arreu; un espectacle únic al món.

L’entusiasme popular inicial, però, lentament es va anar apagant. Llavors es decidí conservar únicament la tradició sobre el cim rei del Canigó. L’any 1966 es va ballar amb la Flama una gran sardana al fronterer coll d’Ares. Aquell any la Flama arribà a Vic, el 1967 a Barcelona i més tard al sud del País Valencià. El 1975 a París, el 1981 a Mèxic, Canadà, Noruega... i el 1982 a Tokio. A la Provença es creà l’Ordre di Manteneire Sant Janen. El 1984 arribà a Estrasburg, seu del Consell d’Europa. L’aeroport de Perpinyà sol tenir aquest dia un avió per traslladar-la on es demani.

El Canigó vist des de l'Escala un dia de temporal. (Fotografia: Quim Teixidor).

A l’Escala, em diu Joaquim Duran, president del Club d’Atletisme Flama 91, la Flama va arribar per primer cop procedent de Figueres el 1987; fou una iniciativa de la llavors secció d’atletisme del CER. Dos anys després, el 1989, aquest grup d’atletes (Joaquim Duran, Ramon Ribas, Joan del Rio, Paco Albin i altres) portaren la torxa a l’Escala fent relleus per primer vegada des del Canigó. El 1991 la feren arribar a la població llavors convertits en Flama 91. Des de 1994, em comenta Josep M. Cortal, s’ocupa de portar el foc que ha d’encendre els maigs o focs escalencs l’associació Flama dels Països Catalans, amb seu a Cotlliure, de la qual ell és vicepresident.

Any rera any es comença el diumenge abans de Sant Joan amb una trobada al pic del Canigó on es repleguen feixines d’arreu dels Països catalans portats per centenars de persones allargant-se com un cuc. Aquests últims anys es concentren més de 2.000 persones a la zona dels masos (2.000 m. d’altitud). El dia 22 es puja la Flama, guardada tot l’any en un llum d’oli al Museu d’Arts i Tradicions del Castellet de Perpinyà, on s’ha reconstruït una vella cuina d’un antic mas català (1631), fins al pic on s’encén i és vetllada una foguera. A mitjanit, la Flama ja regenerada comença el descens. A peu, a cavall, amb barca, amb avió... és una immensa cursa de relleus de torxes que portarà aquest missatge de germanor a tota la terra catalana i més enllà. Tots els Països Catalans, amb més de 20.000 fogueres, s’il.luminen aquest nit amb els Focs de Sant Joan.

Així el foc, sortit d’una petita flama nascuda d’un ram d’olivera i de llaurer, esdevé un símbol i és portador de pau i amor, signe d’identitat de tot un poble que vol guardar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions. Així neix el que ara és la Festa Nacional dels Països Catalans. Cap altra diada popular no té la ressonància d’aquesta a la nostra nació.

(L'Escalenc-...)

• Joan Ayats. L'esclau escalenc al Valle de los Caídos

2006-01-09T15:03:00.007-04:00

Joan Ayats i Torrent Joan Vellana (l’Escala, 1909-Girona, 1976) havia fet de milicià durant els primers mesos de guerra a les ordres del Comitè de l’Escala. Més tard s’incorporava al front i acabada la guerra retornava a casa. Aquí, la seva vida quotidiana no seria gens plàcida, perquè el seu passat milicià i el nou ordre no l’havien de perdonar. El 31/7/42, sabent-se objecte de certes acusacions, abandonà l’Escala i s’establí a Llançà. Una setmana després, el 7/8/42, la Polícia de Frontera el lliurava a la presó de Figueres després d’haver confessat sota tortura greus actuacions, on quedà rigorosament incomunicat fins el 11/8/42.

Els presos-obrers treballaven deu hores diàries a pic i pala. Un centenar hi van morir i molts altres, com Joan Ayats, hi van quedar tocats per sempre. Ayats lluïa a la seva vestimenta, com a distintiu dels condemnats a mort, un botó de color daurat.

Segons els expedients a nom seu resultants del procediment sumaríssim 30.499 depositats a l’Arxiu Històric de Girona i a l’Arxiu Històric Comarcal, Joan Ayats, fill de Francesc i Maria, d’ofici pescador, tenia 35 anys i era solter. Als expedients no hi consten els càrrecs imputats.

L’alcalde de l’Escala i el cap local de Falange feren arribar el 13/8/42 a la presó de Figueres idèntiques circulars conforme “No existe razón alguna de alarma social para que el recluso (...). Tampoco existe ningún inconveniente en que fije nuevamente su residencia en esta población”. El 20/8/42 la Guardia Civil de l’Escala va escriure en aquesta mateixa línia. Amb tot, el 22/1/43 fou aïllat en una cel.la a la planta baixa en tenir-se coneixement que se li sol.licitaria reclusió perpètua; el 28/4/43 fou sentenciat per consell de guerra per un delicte d’Adhesión a la Rebelión a la pena de reclusió perpètua (30 anys). Aquest càstig li era conmutat el 30/4/43 per la pena de mort, atès que finalment se l’implicà en els crims de Colera (veieu “Milicians escalencs a Colera” a L'Escalenc d'agost 2004 o a aquest espai web). Va ser un dels tres escalencs castigats a la pena capital.

El 13/8/43 s’incorporà com a reclús-obrer a les obres de reconstrucció del poble de Llers. Els “Batallons Disciplinaris de Treballadors” foren primer destinats a les anomenades Regions Devastades. Llers n’era una, com les famoses Belchite, Brunete, Guernika. El dia 9 de febrer de 1939 l’exèrcit republicà en retirada havia fet volar, en no poder-les evacuar, les 200 tones d’explosius que tenia emmagatzemades a l’església de Llers. L’explosió no deixà rastre de l’església i de les cases circumdants. L’agost de 1941 s’iniciaria la construcció del “Poble Nou” de Llers, la reconstrucció més emblemàtica de la nostra zona. Hi treballaren uns 180 presos, 160 dels quals formaven part del 127 Batalló Disciplinari.

Franco va convertir els presoners republicans en obrers obligats a treballar en unes condicions infrahumanes. Els esclaus del segle XX. El 1942 eren 23.610 presos-obrers entre els destacaments o batallons disciplinaris, les colònies penitenciàries i els tallers penitenciaris; el 1943 eren 25.000. Una part dels 4.000 presoners de Girona, Salt i Figueres hi van ser destinats. El jesuïta Perez del Pulgar fou qui inspirà a Franco allò de “Culpa, Expiación y Redención”, que transformaria els presos en má d’obra barata i enriquiria el nou Estat, la seva Església i tantes empreses. La “Redención de Penas por el Trabajo” signigicava reducció de condemna a canvi de treball forçat.

El 31/8/44 es suprimia provisionalment el destacament de Llers. El 25/10/44 Joan Ayats era ingressat a la presó de Girona i dos dies després, el 27/10/44, traslladat a la presó provincial de Madrid. Tot seguit era conduït a la finca de Cuelgamuros, a la mola granítica del Guadarrama, per formar part de la massa esclava que havia d’aixecar el Valle de los Caídos, el monument més descomunal i emblemàtic del franquisme. “M’hi vaig deixar mitja vida”, solia dir en recordar-ho després. Amb raó, el seu pas com a pres-obrer pel VdC li va deixar seqüeles per a tota la vida.

La construcció del VdC fou una idea que obsessionà Franco, emulant Felip II i el seu Escorial portat pels deliris de grandesa d’ell i de la seva muller Carmen Polo. Franco, talment com un faraó, es féu construir el seu mausoleu amb la suor i la sang de milers d’esclaus. El polític i escriptor Pedro Sainz, amic seu de joventut i ministre d’Educació franquista durant la guerra, va deixar dit: “Franco només tingué com a dictador una fixació: durar, durar, durar fins a morir i un cop mort ser enterrat amb honors de faraó”.

El maig de 1943 es cediren tres destacaments penals a cadascuna de les tres grans empreses contratades. Al VdC hi treballaren un total de 10.000 presos-obrers en el decurs de 20 anys. Simultàniament, uns 1.200. Les tres empreses pagaven unes ridícules 10 ptes. per penat i dia, que en la seva gran part es quedava l’Estat: s’excavaren 200.000 m3 de roca (la cripta fa 262 metres de llargada), es construí el monestir i es va fer la carretera d’accés. La gegantera creu de 150 metres que corona el monument i oscil.la alguns metres els dies tempestuosos, l’element més simbòlic, s’elevà ja sense els presos. El cost total fou de 1.086.460.331 pessetes. Aital obra només pot ser comparada en tota l’àrea mediterrània a les piràmides d’Egipte.

Els presos-obrers treballaven deu hores diàries a pic i pala i dormien en barracons uns 50 o 60. Per a la seva identificació i control els sentenciats amb 30 anys de reclusió havien de lluir un botó blanc i els sentenciats a mort un de color daurat. Un centenar de presos hi moririen de silicosi, desprendiment de roques, explosions i de malaltia (tifus, pulmonia, tracoma...); altres havien quedat tocats per sempre més.

Investigacions recents han posat de manifest que el dictador Franco va fer dur al VdC a partir de l’any 1956, clandestinament i amb nocturnitat, les restes d’uns 40.000 morts republicans enterrats anònimament en fosses comunes d’arreu de l’Estat per enterrar-los-hi. D’aquesta manera, Franco pretenia simbolitzar la reconciliació dels dos bàndols; sona a macabre sarcasme però és pura veritat. El monument s’inauguraria l’1 d’abril de 1959, 20è aniversari de la victòria.

El Valle de los Caídos, estela commemorativa del triomf militar, és un clar exemple dels tres pilars que sustentaven el Règim: l’Exèrcit (Generalísimo Franco), la Falange (José Antonio) i l’Església (catolicisme militant imposat com a valor suprem i omnipresent). Aquest monument mortuori és encara avui lloc d’adulació i devoció i màxim exponent de la Dictadura i el Feixisme.

(L'Escalenc-...)

• Blas Infante: Visca Andalusia lliure!

2006-01-09T15:02:00.008-04:00

En el 70è aniversari del seu assassinat.

Blas Infante Pérez de Vargas (1885-1936), polític, ideòleg i escriptor, és el màxim exponent de l’andalusisme. Alternà, també, les tasques d’historiador, antropòleg i periodista. Hereu dels moviments republicans i federalistes del segle XIX va ser des de jove un defensor de la causa andalusista. El seu objectiu era “Restaurar Al-Andalus en Andalucía, actualizando sus aspiraciones esenciales”. Va unir la causa autonomista amb la sensibilitat social i pretenia la reconstrucció política d’Andalusia entesa com una necessitat per obtenir la regeneració d’Espanya.

Blas Infante, màxim exponent de l'andalusisme, va ser detingut i afusellat per falangistes l'agost de 1936.

Estrenant-se el 1910 de notari a Cantillana contactà amb l’ambient intel.lectual de Sevilla i amb les idees polítiques regionalistes. L’any 1915 va publicar el llibre “Ideal andaluz”, obra clau de l’andalusisme on explica la seva visió personal de la història i els problemes d’Andalusia. El 1918 s’ocupà de la simbologia: recuperà la vella bandera andalusí verda i blanca documentada des de 1095 i dissenyà l’escut. El 1919 redactà el Manifiesto de Córdoba que defensava la nacionalitat andalusa, la reforma agrària i l’organització d’Espanya com Estat confederal. Durant la dictadura de Primo de Rivera fou represaliat.

Coneixia el drama dels treballadors del camp: “Yo tengo clavada en la consciencia desde la infancia la visión sombría del jornalero (...). Yo le he visto pasear su hambre por las calles del pueblo”. I declarava: “Todo latifundio andaluz es ilegal en su origen; hay que devolver al jornalero la tierra que le fue arrebatada por derecho de conquista”. L’aversió d’Infante a la conquesta castellana partia d’aquesta premisa: l’etapa d’Al-Andalus fou de llibertat i esplendor cultural i la conquesta cristiana fou intolerable i un dels orígens del latifundi. Referint-se als moriscos expulsats pels Reis Catòlics manifestava: “Más de un millón de hermanos nuestros fueron desterrados hace cuatro siglos”.

Blas Infante, universalista, morisc i andalús, fou el primer que enuncià a Andalusia com un Poble-Pàtria. Seva fou la síntesi andalusista a la recerca de solucions andaluses per a problemes andalusos (d’aquí que la Junta de Andalucía el reconegués el 1983 com a “Padre de la Patria Andaluza”). Infante creia en un Estat Federal Andalús de la Confederació Ibèrica dels Estats Units d’Ibèria. “¡Sí, nosotros aspiramos y seguiremos aspirando a un Estado Libre en Andalucía!”. En el seu discurs hi havia evidents missatges separatistes.

Acabada la Dictadura, el 1930, installà una notaria a Coria del Río, on es dedicà a aprofundir en les arrels culturals andaluses. Amb la proclamació de la República tornà a la política activa i el 1933 va triar com a himne d’Andalusia un cant de to anarquista. Aquests anys s’havia relacionat amb el galleguisme i el catalanisme. Estanislau Naranjo Infante, nét seu, recorda els vincles entre el seu avi i el govern de la Generalitat empresonat a Andalusia: “(...). Muchas veces se preocupó por las condicions de vida de Companys y los suyos en la cárcel y esto fortaleció su amistad”.

Detingut Companys i el seu govern pels fets del 6 d’octubre de 1934, el president català fou jutjat a Madrid i condemnat a una pena de trenta anys que complí al costat dels seus consellers al penal d’El Puerto de Santa Maria (Càdis), fins al febrer de 1936 en què la victòria del Front Popular els va amnistiar. En la primera carta que Infante escrigué a Companys i a la resta del Govern: “La llegada de ustedes a Andalucía nos tiene impresionados profundamente. (...) entre otros males este de que haya venido a abrirse en Andalucía una cárcel en vez de un palacio para alojar a nuestros hermanos del generoso país Catalán (...)”.

En una segona carta escriu: “(...). Hablamos mucho de ustedes. Sufriran mucho en esta cárcel. Sufrimiento trascendente para la fecundidad catalana. (...). Acaso la alegría de todas las españas ha de ser coincidente con la resurrección de Granada, es decir, de Andalucía. Los príncipes cristianos castellanos no constituyeron más que la vanguardia de la Europa salvaje (...). Allá va la fe nuestra a fundirse fraternalmente con la de ustedes por la libertad verdadera de España”. Dies després de cursar aquesta carta, expedicions de Càdis i de Sevilla els foren a visitar. Els portaren llibres i menjar. Blas Infante deixà escrit: “Tuvimos la alegría de distraerles un poco a través de las rejas (...) y de explicarles las particularidades de la inspiración andalucista”.

Amb la victòria del Front Popular el moviment polític andalusista s’intensificà i el 5 de juliol Infante fou nomenat president d’honor de la futura Junta Regional que havia de posar en marxa l’Estatut d’Autonomia. Però el 2 d’agost, dues setmanes d’ençà la insurrecció militar contra la República, fou detingut per falangistes i afusellat la matinada de l’11 d’agost als afores de Sevilla sense judici ni sentència tot cridant “¡Viva Andalucía Libre!”. Quatre anys després de la seva mort, el TRP el condemnà a mort “porqué formó parte de una candidatura de tendencia revolucionaria en las elecciones de 1931 y se significó como propagandista de un partido andalucista”.

28 de febrer de 2006, Dia d’Andalusia.

Genovés, A. i N.: Blas Infante: viaje por un sueño. FBI. Sevilla, 2005.
Iniesta, E.: Blas Infante: una historia de leyenda. CEHA. Granada, 1999.
Lacomba, J.A.: Blas Infante: la forja de un ideal andaluz. FBI. Sevilla, 1983.
Ortiz, J.L.: Blas Infante: vida y muerte de un hombre andaluz. FN. Sevilla, 1979.
Ruiz, M.: El andalucismo militante. CSIC. Jerez de la Frontera, 1978.

(L'Escalenc-2006)

• El Dr. Hamer i la GNM

2006-01-09T15:01:00.006-04:00

No fa massa una amiga de l’Escala em va demanar si podia escriure la història del Dr. Hamer. Ella havia patit un càncer l’any 1993 i havia estat pacient d’un deixeble d’aquest doctor precursor de la Germànica Nova Medicina del qual va perdre la pista després de haver-se-li prohibit exercir la medicina.

La GNM dictamina que el càncer neix d’un xoc psíquic extremadament brutal i inesperat. La teràpia implica identificar i resoldre el trauma original a través de la psique, el cervell i l’òrgan danyat. (Fotografia: GNM).

Ryke Geerd Hamer va nèixer a Frísia (Renània-Alemanya) el 1935. Es doctorà en Teologia, Física i Medicina i es va especialitzar en psiquiatria, neurologia i medicina interna; en aquesta última amb una tesi sobre els tumors cerebrals. Va contraure matrimoni amb la també metgessa Sigrid Oldenburg i va treballar en clíniques universitàries, on també va exercir la docència.

El Dr. Hamer va rebre durant molts anys el respecte i l’admiració dels seus col·legues i l’estima dels seus nombrosos pacients; la seva carrera professional el consolidava com a reputat especialista. Però els esdeveniments que la vida li tenia reservat feren que es veiés obligat a interrompre els seus estudis, als quals hi havia de tornar deu anys més tard, però amb un bagatge més ric per la nova concepció de les malalties resultat de les seves investigacions sobre el càncer.

La matinada del 18 d’agost de 1978, davant Cavallo (Còrsega) i en el decurs d’una festa celebrada en un vaixell, un aristòcrata italià, el príncep Albert de Savoia, disparà la seva escopeta i una bala perduda va impactar contra una persona que dormia a la coberta d’un vaixell. Era Dirk Hamer, de 19 anys, un dels fills del Dr. Hamer, que quatre mesos més tard moriria a Heidelberg als braços del seu pare després d’una llarga agonia. “Va ser així com vaig emmalaltir a causa del conflicte biològic de pèrdua que va representar per a mi aquest traumàtic tràngol”, va declarar Hamer.

La tràgica mort del seu fill més la investigación i el complicat procés judicial van afectar profundament la família Hamer. El Dr. Hamer desenvolupà al cap de quatre mesos un càncer de testícles i la seva dona va contraure malalties canceroses fins a finar, l’abril de 1985, a causa d’un infart agut de miocardi. A partir de la mort del seu fill i dels càncers que van patir ell i la dona, el Dr. Hamer inicià la seva investigació i va emetre la hipòtesi que ambdós càncers podien estar relacionats amb el brutal conflicte que van viure en el més complet aïllament i que ell va percebre com l’esdeveniment més traumàtic que mai havia patit.

El Dr. Hamer, tot i malalt, va seguir treballant a la secció de ginecologia de l’hospital de Munic. Les investigacions amb els malalts de càncer ingressats el van portar el 1981 a formular allò que ell va denominar la Llei de Ferro del Càncer, pedra angular al voltant de la qual s’articulà tota la Germànica Nova Medicina (GNM). La GNM, una explicació sistemàtica de la gènesis del càncer i malalties afins basada en cinc lleis biològiques naturales, aviat seria validada per metges i científics competentes.

La Llei de Ferro del Càncer dictamina que tot càncer neix per un xoc psíquic extremadament brutal i inesperat que origina un conflicte dramàtic viscut en soledat; el grau del conflicte queda reflectit al Focus de Hamer, zona del cervell que rep l’impacte del xoc psíquic i assenyala la localització del càncer a l’organisme. Es focalitza a tres nivells que constitueixen l’organisme sencer: la psique, el cervell i l’òrgan. El pacient pot esdevenir protagonista de la seva pròpia curació, tot rebutjant les teràpies que es prescriuen en casos de càncer (amputacions, químio, ràdio, morfina…). La curació només pot esdevenir un cop resolt el conflicte; la teràpia de la GNM implica els tres àmbits i s’enfoca a identificar i resoldre el trauma original.

Els mitjans de comunicació, però, no van estalviar les campanyes difamatòries i els boicots sistemàtics per desprestigiar el Dr. Hamer fins que l’octubre de 1981 el tribunal mèdic de la universitat de Tubinga el forçà a definir-se: abjurar de la seva tesi o abandonar la seva tasca clínica a la facultat. A partir de llavors s’inicià el seu calvari. L’any 1986 seria expulsat del cos mèdic sota “sospita de demència” amb l’al·legació de “negar-se a rebutjar la Llei de Ferro i convertir-se a la medicina convencional”.

En resultar massa incòmode per a la indústria farmacèutica i els interessos de poder en joc fou finalment empresonat el 1997 per fer suggeriments a un malalt des de la il·legalitat. Després d’haver fixat la seva residència a Màlaga, el 9 de setembre de 2004 va ser detingut i extradit a França, on era reclamat per complir una sentència. Després d’un any i mig de presó va ser alliberat el febrer de 2006. Ara resideix a Noruega i es dedica a la investigació per ampliar i divulgar els seus coneixements sobre la GNM.

Una malaltia per curar? Sí, els mals físics per curar els dolors de l’ànima. Les malalties poden ser el reflex codificat d’un estrès psíquic segons la ‘Simbologia de les malalties’ (denominada també ‘descodificació biològica’ o ‘biologia total’). Olivier Soulier, metge francès especialista en aquesta teràpia, assegura que “les malalties han de ser enteses com la interacció de dues forces ancorades en el fons de l’existència”. El psiquiatre suís Carl G. Jung (1875-1961) ja havia llançat abans una idea: “la malaltia és l’esforç que fa la naturalesa per curar l’home”. Potser resulta més familiar parlar de trastorns psicosomàtics, però tant la GNM com la Simbologia van més enllà.

HAMER, R.: Fundamentos de una Nueva Medicina (1987)
HAMER, R.: Resumen de la Nueva Medicina Germánica (2000)
FLÉCHE, C.: El cuerpo como herramienta de curación (2005).
FLÉCHE, C.: El origen emocional de las enfermedades (2008).
MAMBRETTI, G. i SÈPAPHIN, J.: La medicina patas arriba (2002).
RIVAL, J.: Evitar el cáncer… Naturalmente! (2001).

(L'Escalenc-2009)

• 1939: núvols d'exili

2006-01-09T14:59:00.058-04:00

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida”.
Pere Quart

* Inclou un recull fotogràfic de la crònica
Amb motiu del setantè aniversari de l’èxode de febrer de 1939 arran de l’arribada de les tropes franquistes al nord de Catalunya i com a cloenda dels actes organitzats pel CEDRHE en memòria de la fi de la Guerra Civil una comitiva de 88 persones va sortir de l’Escala el dissabte 14 de febrer per resseguir els principals escenaris d’una de les rutes de l’exili i visitar el Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera. Durant el primer tram del trajecte vam evocar aquells primers dies de febrer amenitzant la ruta amb diverses lectures, com algunes declaracions dels generals franquistes Emilio Mola i Queipo de Llano, que ens anaven situant en el temps i l’espai.

Fotografia de família del col·lectiu davant el monument a l'Exili de la Vajol. (Fotografia: Albert Pons)

La nostra primera aturada seria poc després d’Agullana: el mas Perxés. Vam poder contemplar l’indret que va ser cinc dies refugi i seu del governs de Catalunya i Euskadi, presidits per Lluís Companys i José A. Aguirre, i dels intel·lectuals de la Institució de les Lletres Catalanes. Davant del monumental Suro vam procedir a llegir fragments d’obres d’Antoni Rovira i Virgili i Xavier Benguerel. Agullana va esdevenir aquells dies capital de Catalunya i de la República. Aquest mas d’aire senyorial havia estat confiscat per la Generalitat la primavera de 1938; el seu propietari, Jaume Perxés, home d’ordre i hisendat rural, va abandonar Catalunya l’estiu de 1936. Agullana va passar de tenir 1.000 habitants a tenir-ne 50.000; a la pissarra de l’escola s’hi van escriure els últims esborranys de comunicat oficial del Ministeri d’Estat.

Després ens vam dirigir carretera amunt fins a la Vajol contemplant la plana de l’Empordà i la badia de Roses coberts d’una mà de núvols que devia oferir el mateix espectacle que l’any 1938 va inspirar l’escriptor Joan Baptista Xuriguera, refugiat durant la guerra a la Vajol, a escriure ‘Els núvols de l’Empordà’ (1984). Allí vam fer parada i fonda. Vam visitar el monument a l’Exili, escultura en bronze que ret homenatge als expatriats, i el monument piramidal ‘Temple de la Pau’ al coll de la Manrella en homenatge al president Companys. Escriu Xuriguera: “A la societat ‘La Camèlia’ sovint hi restàvem fins a les dotze de la nit per escoltar el comunicat de guerra que radiaven. El paradís de la Vajol ja llavors era terra d’aïllament, d’exili (…)”.

El següent objecte de visita seria la mina Canta o mina Negrin, situada a tocar la Vajol i no gaire lluny de can Barris on s’havia instal·lat el president de la República Manuel Azaña l’1 de febrer. Vam poder comtemplar el singular edifici, fet construir pel president governamental Juan Negrín després d’expropiar la zona el 1937, que al tram final de la guerra va salvaguardar una gran part del tresor de la República i una important remesa de quadres del Museu del Prado. La infraestructura disposava d’un sistema de camuflatge per evitar ser bombardejat per l’aviació facciosa i una cambra cuirassada i blindada al subsol. La porta que tancava el tresor disposava de tres panys amb tres claus que guardaven tres persones diferents.

Es va transportar l’or de la mina amb un comboi de camions cap a França a través de la Jonquera i el setè i últim camió va tornar a la Vajol en trobar la carretera col·lapsada. L’or va ser carregat en cavalls i mules que van creuar la frontera pel coll de Lli fins que se’n va perdre el rastre. S’ignora si aquesta càrrega va acabar dins d’algun dels 71 camions portadors de tresors que havien creuat la frontera. Des de llavors el camí de la mina al coll del Lli ha estat freqüentat per buscadors de tresors. Encara ara la llegenda del tresor de Negrin continua viva.

Membres de l'expedició a la mina Canta just davant on hi ha la porta d'accés a la mina avui segellada. Aquest complex va acollir al tram final de la guerra una gran part del tresor de la República i una notable remesa de quadres del Museu del Prado. (Fotografia: Albert Pons).

Xuriguera relata: “Vam deixar la Vajol el dia 26 de gener muntanya amunt. Per tal d’evitar caure en les malles dels rebels calia fugir. Fugíem plens d’angoixa i de dolor i deixàvem enrere la terra estimada i el joc fabulós dels núvols de l’Empordà (…). Aquell dia el cel estava cobert de núvols grisos i negres. El mar semblava quiet i adormit davant les platges de Roses i l’Escala (…)”. El 9 de febrer les tropes franquistes ocupaven la Vajol.

Nosaltres, més tard, vam emular Azaña, Negrín, Companys i Aguirre i tants altres fugitius (com el mateix Xuriguera) fent l’ascenció a peu al fronterer coll de Lli per on ells, famolencs, exhausts i vençuts, van penetrar a la comarca catalano-francesa del Vallespir el diumenge 5 de febrer fins arribar al poblet de Les Illes on els esperava la gendarmeria francesa. Conten que el president Companys va entrar a l’Hostal dels Trabucayres i va demanar una truita que no va poder pagar per falta de diners. Des de llavors el Vallespir recorda que els catalans d’aquí encara els devem una truita; durant molts anys, tanmateix, molts catalans van anar a l’hostal a menjar una truita en memòria de Companys de manera que l’amo es va cobrar amb escreix la que no s’havia pagat.

La traca final ens esperava al MUME, però abans la comitiva bé es mereixia un descans per dinar. A les postres es procedia a la lectura de diferents testimoniatges de les vicissituds viscudes aquells dies ara fa setanta anys, entre les quals el capítol de les memòries del mestre escalenc Josep Donjó que narra la seva sortida de l’Escala cap a la frontera acompanyat d’altres escalencs: “Em veia obligat a abandonar la família; els deixava al meu poble natal, on els odis mai no havien estat gaire porfidiosos (…). En enquadrar-nos els gendarmes vaig deduir que ens portaven a la presó, però em vaig equivocar, ens portaven a un lloc pitjor, a uns barracots envoltats de filferro espinós (…)”.

El MUME, ubicat al carrer que va ser testimoni el 1939 de la fugida de milers de persones cap a França, està concebut per donar a conèixer el món d’exili, centrat principalment en la diàspora i l’exili republicans. Contents pel viatge i emocionats pel record, vam emprendre el viatge de tornada cap a casa, no sense concloure aquella memorable jornada amb la lectura de poemes dels escalencs Joan Ballesta Calafat, Martí Rouret, Jaume Pellicer Quicus i Josep Bruguera Salvat en recordança d’aquells que un dia van haver de deixar enrere casa seva i els seus estimats.

Arribada dels membres de l'expedició al mas Perxés. (Fotografia: Jordi Bruguera).

Lectura de fragments d'obres davant el Suro de l'Exili del mas Perxés. (Fotografia: Jordi Bruguera).

Entrada a la mina Canta de la Vajol i façanes est i sud. (Fotografia: Albert Pons).

Mural a l'interior de la planta superior de la mina Canta. (Fotografia: Rafel Bruguera).

Transport des de Madrid d'obres del Museu del Prado l'any 1937 amb destí final a la mina Canta. (Fotografia: MNP)

Monument 'Temple de la Pau' en homenatge al president Lluís Companys. (Fotografia: Rafel Bruguera).

Part de l'expedició al fronterer coll del Lli. (Fotografia: Jordi Bruguera).

Mariano Gracia i la seva família ascendint el coll del Lli el 1939; el monument a l'Exili inmortalitza aquesta imatge. (Fotografia: ).

Detall del dinar reparador a un restaurant de la Vajol. (Fotografia: Rafel Bruguera).

Centenars de noms de repatriats gravats a l'interior del MUME. (Fotografia: Lluís Colomeda).

Façana del MUME a la Jonquera. (Fotografia: Lluís Colomeda).

Una de les sales del MUME. (Fotografia: Jordi Bruguera).

(L'Escalenc-2009)