Bujaraloz (topònim d’origen àrab) és la població de poc més de 1.000 habitants de la comarca dels Monegres (Vall Central de l’Ebre) on vam fer parada i fonda; aquí s’entrecreuen tots els camins dels Monegres des de l’època romana. Els Monegres són un territori estepari molt poc habitat i un paisatge singularíssim i únic a Europa; un horitzó obert i inabastable. La Columna Durruti va establir a Bujaraloz el Comitè de Guerra el 27 de juliol de 1936 i des d’aquí van alliberar diferents poblacions llavors ocupades per les tropes franquistes.
Aquest 2009 s’ha trobat a Terol, un dels jaciments paleontològics més importants del món, una dent d’un gran dinosaure carnívor pròxim al tiranosaure rex (infraordre dels carnosaures).
Baixant cap al sud es troba el poble vell de Belchite. Només hi queden dempeus pels efectes de la Guerra Civil les restes de l’església i altres edificis enrunats. La batalla de Belchite fou el combat que s’establí entre el 24 d’agost i el 6 de setembre de 1937 entre les forces governamentals republicanes i els revoltats franquistes en un intent dels primers de recuperar Saragossa i aturar l’avanç franquista. El dia 6 va caure la bossa franquista de Belchite però l’ofensiva no va reeixir.
No gaire lluny hi ha Fuendetodos, la població on va nèixer Francisco Goya Lucientes (1746-1828). La casa natal del pintor, construïda a l’inici del XVIII, està convertida en casa-museu. Ben a prop hi ha el Museo del Grabado, on s’exhibeix l’obra gràfica de Goya i les tècniques de gravat. El nom d’aquest poble es deu a la Fuente Vieja (la fuente de todos) i primer es va dir Fuen de Tosos. A la rodalia de Fuendetodos es poden comtemplar els “neverones” o “neveras”, construccions de pedra del segle XVIII on s’emmagatzemava la neu de l’hivern i es consumia a l’estiu com a gel, sobretot a Saragossa, amb finalitats medicinals i alimentàries.
Baixant cap a Terol (Teruel en castellà i Tergüel en aragonès) vam creuar la comarca del Jiloca. Aquesta comarca es caracteritza per formar part de la Ruta del Cid (itinerari seguit el segle XI pel Campeador en el seu desterrament des de Castella a Alacant), per la flor de safrà i sobretot pel seu pernil. Vam pernoctar a Terol, la capital de província menys poblada de l’Estat. El 29 de novembre de l’any 2000 hi va tenir lloc la mobilització social més important de la història de la província: naixia la Coordinadora Ciudadana Teruel Existe, que reivindicava un futur digne en matèria d’inversions i infraestructures. A visitar aquesta ciutat vam dedicar el segon dia.
És especialment coneguda Terol pel seu art mudèjar, propi dels musulmans que van continuar vivint a la Península després de la Reconquesta i reconegut per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. Aquest art, autòcton i exclusivament hispànic, basat en el treball amb materials com el totxo i la rajola esmaltada, va consistir en l’aplicació als edificis cristians d’influències islàmiques. Entre els altres atractius turístics, cal citar el mausoleu dels amants de Terol i el parc temàtic Dinópolis.
El castell de Mequinensa és una fortificació medieval restaurada modernament situada dalt un turó en el punt de l'aiguabarreig de l’Ebre amb el Segre. Sota seu hi havia l’antiga vila de Mequinensa, avui negada pel pantà de Riba-roja, on els seus sirgadors empenyien els llaguts plens de mercaderies i viatgers al llarg de l’Ebre.
S’ha trobat aquest 2009 a Terol una dent d’un gran dinosaure carnívor pròxim al tiranosaure rex (infraordre dels carnosaures). La riqueza de les troballes paleontològiques d’aquest jaciment, un dels més importants del món, es pot contemplar al parc temàtic Dinòpolis. El Territori Dinòpolis, únic parc a Europa dedicat als dinosaures, es va crear per atraure el turisme aprofitant el ric patrimoni de vestigis paleontològics. Hi vam passar tot el segon dia (el museu de la planta superior és sensacional). Aquest parc vol apropar els dinosaures i la paleontologia al gran públic tot combinant la diversió amb la ciència; els dinosaures són mostrats de forma espectacular, a la manera del cinematogràfic Steven Spielberg.
L’endemà vam visitar Albarrasí (Albarracín). Aquesta població (pendent de ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) està envoltada en la seva totalitat pel riu Guadalaviar. D’Albarrasí és originari i hi té un museu dedicat Martín Almagro Basch, que va ser director del jaciment d’Empúries (1939-1963). Havent dinat vam agafar l’autovia de Sagunt; alguns quilòmetres enllà es troben a dreta i esquerra les carreteres que menen respectivament als pics Javalambre (2.024 m.) i Peñarroya (2.020 m.), els dos més alts del sector sud-est del Sistema Ibèric, i a les estacions d’esquí de Javalambre i Valdelinares. Cap al tard ens vam adreçar a Vall-de-Roures (2.189 habitants el 2007), comarca del Matarranya a la Franja de Ponent; aquesta població de postal està situada en un tossal envoltat d’altes muntanyes.
Ja de camí cap a casa vam desviar-nos cap a la pintoresca Calanda (3.737 habitants el 2007), coneguda per la seva Setmana Santa, per ser la població natal del director cinematogràfic Luis Buñuel (el seu més il·lustre personatge) i per la producció de préssec amb denominació d’origen. De nou cap a la Franja de Ponent vam passar per Casp (capital del Baix Cinca); a aquesta població el 1412 es va signar el Compromís de Casp, acte que va decidir que seria el castellà Ferran de Trastàmara, anomenat “el d’Antequera”, qui havia de succeir Martí l’Humà (mort el 1410), últim rei de la corona catalano-aragonesa.
L’antiga vila de Mequinensa (2.600 habitants), a la confluència dels rius Ebre, Segre i Cinca, va ser enderrocada i inundada perquè l’havia d’ocupar la cua del pantà de Riba-roja. El 1957, Enher va començar a construir, dos Km aigua per sobre de l’antic poble, el pantà i la central hidroelèctrica. La història de Mequinensa i els seus sirgadors que empenyien els llaguts plens de mercaderies i viatgers al llarg de l’Ebre ha estat immortalitzada a la novel·la Camí de Sirga (1988) de Jesús Moncada (1941-2005); la vila nova és uns dos Km més avall de l’antiga.
Aquest 2009 s’ha trobat a Terol, un dels jaciments paleontològics més importants del món, una dent d’un gran dinosaure carnívor pròxim al tiranosaure rex (infraordre dels carnosaures).No gaire lluny hi ha Fuendetodos, la població on va nèixer Francisco Goya Lucientes (1746-1828). La casa natal del pintor, construïda a l’inici del XVIII, està convertida en casa-museu. Ben a prop hi ha el Museo del Grabado, on s’exhibeix l’obra gràfica de Goya i les tècniques de gravat. El nom d’aquest poble es deu a la Fuente Vieja (la fuente de todos) i primer es va dir Fuen de Tosos. A la rodalia de Fuendetodos es poden comtemplar els “neverones” o “neveras”, construccions de pedra del segle XVIII on s’emmagatzemava la neu de l’hivern i es consumia a l’estiu com a gel, sobretot a Saragossa, amb finalitats medicinals i alimentàries.
Baixant cap a Terol (Teruel en castellà i Tergüel en aragonès) vam creuar la comarca del Jiloca. Aquesta comarca es caracteritza per formar part de la Ruta del Cid (itinerari seguit el segle XI pel Campeador en el seu desterrament des de Castella a Alacant), per la flor de safrà i sobretot pel seu pernil. Vam pernoctar a Terol, la capital de província menys poblada de l’Estat. El 29 de novembre de l’any 2000 hi va tenir lloc la mobilització social més important de la història de la província: naixia la Coordinadora Ciudadana Teruel Existe, que reivindicava un futur digne en matèria d’inversions i infraestructures. A visitar aquesta ciutat vam dedicar el segon dia.
És especialment coneguda Terol pel seu art mudèjar, propi dels musulmans que van continuar vivint a la Península després de la Reconquesta i reconegut per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat. Aquest art, autòcton i exclusivament hispànic, basat en el treball amb materials com el totxo i la rajola esmaltada, va consistir en l’aplicació als edificis cristians d’influències islàmiques. Entre els altres atractius turístics, cal citar el mausoleu dels amants de Terol i el parc temàtic Dinópolis.
El castell de Mequinensa és una fortificació medieval restaurada modernament situada dalt un turó en el punt de l'aiguabarreig de l’Ebre amb el Segre. Sota seu hi havia l’antiga vila de Mequinensa, avui negada pel pantà de Riba-roja, on els seus sirgadors empenyien els llaguts plens de mercaderies i viatgers al llarg de l’Ebre.S’ha trobat aquest 2009 a Terol una dent d’un gran dinosaure carnívor pròxim al tiranosaure rex (infraordre dels carnosaures). La riqueza de les troballes paleontològiques d’aquest jaciment, un dels més importants del món, es pot contemplar al parc temàtic Dinòpolis. El Territori Dinòpolis, únic parc a Europa dedicat als dinosaures, es va crear per atraure el turisme aprofitant el ric patrimoni de vestigis paleontològics. Hi vam passar tot el segon dia (el museu de la planta superior és sensacional). Aquest parc vol apropar els dinosaures i la paleontologia al gran públic tot combinant la diversió amb la ciència; els dinosaures són mostrats de forma espectacular, a la manera del cinematogràfic Steven Spielberg.
L’endemà vam visitar Albarrasí (Albarracín). Aquesta població (pendent de ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) està envoltada en la seva totalitat pel riu Guadalaviar. D’Albarrasí és originari i hi té un museu dedicat Martín Almagro Basch, que va ser director del jaciment d’Empúries (1939-1963). Havent dinat vam agafar l’autovia de Sagunt; alguns quilòmetres enllà es troben a dreta i esquerra les carreteres que menen respectivament als pics Javalambre (2.024 m.) i Peñarroya (2.020 m.), els dos més alts del sector sud-est del Sistema Ibèric, i a les estacions d’esquí de Javalambre i Valdelinares. Cap al tard ens vam adreçar a Vall-de-Roures (2.189 habitants el 2007), comarca del Matarranya a la Franja de Ponent; aquesta població de postal està situada en un tossal envoltat d’altes muntanyes.
Ja de camí cap a casa vam desviar-nos cap a la pintoresca Calanda (3.737 habitants el 2007), coneguda per la seva Setmana Santa, per ser la població natal del director cinematogràfic Luis Buñuel (el seu més il·lustre personatge) i per la producció de préssec amb denominació d’origen. De nou cap a la Franja de Ponent vam passar per Casp (capital del Baix Cinca); a aquesta població el 1412 es va signar el Compromís de Casp, acte que va decidir que seria el castellà Ferran de Trastàmara, anomenat “el d’Antequera”, qui havia de succeir Martí l’Humà (mort el 1410), últim rei de la corona catalano-aragonesa.
L’antiga vila de Mequinensa (2.600 habitants), a la confluència dels rius Ebre, Segre i Cinca, va ser enderrocada i inundada perquè l’havia d’ocupar la cua del pantà de Riba-roja. El 1957, Enher va començar a construir, dos Km aigua per sobre de l’antic poble, el pantà i la central hidroelèctrica. La història de Mequinensa i els seus sirgadors que empenyien els llaguts plens de mercaderies i viatgers al llarg de l’Ebre ha estat immortalitzada a la novel·la Camí de Sirga (1988) de Jesús Moncada (1941-2005); la vila nova és uns dos Km més avall de l’antiga.
(L'Escalenc-2009)
